Mirades de cua d'ull a l'hemicicle

Si no és a la primera, haurà de ser a la segona, i amb les orelles abaixades. Aquest és el missatge que el PP fa arribar al PSOE en els darrers dies avisant-lo que si ara no accepten investir Mariano Rajoy i acaben forçant unes noves eleccions, el resultat serà més o menys similar i llavors sí que la gran coalició serà inevitable i, a sobre, “haurem perdut un temps preciós per a la recuperació econòmica”, es lamenten des de l'entorn del president en funcions del govern espanyol. Des del 20-D els actors principals d'una investidura que, ara per ara, es presenta amb aires de drama, intenten traslladar la pressió cap al rival. Des del primer moment, i malgrat la negativa de Pedro Sánchez a qualsevol mena d'entesa, Rajoy prefereix dirigir-se a l'electorat per convèncer-los que de les urnes només se'n pot extreure una lliçó: els partits del no al procés català i del sí a la UE han de ser capaços d'entendre's i col·laborar al llarg d'una legislatura. Dins del PP, però, hi ha qui voldria que la investidura fallida es consumés com més aviat millor per poder repetir els comicis a la primavera. La tesi és que llavors sí aglutinarien vot útil en detriment del PSOE i de C's –i amb un Podem potser encara més reforçat– i, si bé la majoria absoluta tornaria a quedar llunyana, Pedro Sánchez –o qui hi hagués en el seu lloc– no tindria altra sortida que acatar la segona victòria del PP.

És per això que un cop s'ha llençat el missatge que només la gran coalició o un govern de Rajoy en solitari amb uns socis fidels salvarà Espanya del caos econòmic i del “desafiament” independentista, als conservadors només els resta esperar. Ja els va força bé haver-se fet fonedissos i que d'aquesta manera destaqui la batalla dialèctica que lliuren Sánchez i Pablo Iglesias per configurar un govern “a la portuguesa” que s'albira gairebé impossible. Rajoy ha optat per observar-los des del refugi de La Moncloa, en un moment en què al PP no li convé que s'exposin les seves misèries internes que, encara que no aflorin, també hi són. En el seu afany d'aparèixer com el veritable “partit d'ordre” que aspira a revalidar el poder, ningú ni tan sols va aixecar la cella quan el president els va ratificar que no hi hauria congrés per discutir un eventual relleu al partit –tocaria fer-lo al febrer– fins que es no resolgui la investidura. D'aquesta manera es blinda com a candidat si hi ha noves eleccions i allarga l'agonia d'un partit que sap que la seva garantia de futur passa per una profunda renovació del lideratge.

Però Rajoy encara és capaç de mantenir una certa aparença de normalitat dins del PP, mentre a Sánchez li resulta impossible dissimular que el PSOE és un orgue de gats. I d'això es refia el president espanyol per garantir-se que, en algun moment de la negociació, un cop d'estat intern obligui el secretari general a obrir les portes a una entesa a tres bandes amb el PP i C's. Tant és així que el comitè federal que els socialistes celebraran el 30 de gener que ve –si no l'acaben ajornant uns dies– s'albira com a decisiu per al futur de Sánchez. Però, una vegada més, les esperances dels que volen veure'l fora de la secretaria general i dels cartells electorals del PSOE es poden tornar a frustrar si la presidenta andalusa, Susana Díaz, deixa que passi aquest nou tren. En tot cas, és possible que abans d'aquest comitè federal ja s'hagi produït la primera investidura fallida de Rajoy –alguns dirigents la situen entre el 25 i el 29 de gener– i, si no és així, el president en funcions haurà afinat els termes de l'oferta de govern als socialistes i C's.

Aquesta circumstància podria provocar, doncs, que més enllà de la batalla per situar el congrés del PSOE al mes de març –Sánchez voldria que, com Rajoy, se celebrés molt més endavant– es tornin a discutir les possibles aliances, després que el 27 de desembre el partit hagués autoritzat el candidat a explorar un pacte d'esquerres, sempre que Podem renunciés al referèndum català i no es fes cap tracte amb els partits sobiranistes; una manera de dir-li que, aritmèticament, no hi té res a fer. Potser per això Sánchez va fer l'oferta d'entesa als dos grups emergents. Els d'Albert Rivera, però, no volen tractes amb els d'Iglesias, i Podem sap que si ja és difícil pactar amb el PSOE, fer-ho, a més, amb C's és inviable.

Tot i les mirades de recel que s'intercanvien tots plegats, a Sánchez se'l veu més o menys tranquil. Al cap i a la fi, a les vigílies del 20-D se'l considerava un cadàver polític. I van passant els dies, i malgrat els entrebancs interns, el líder socialista segueix respirant. És aquest “gairebé impossible”que pugui formar govern el que el salva de moment. Ell s'intenta posar al centre de la batalla i alerta als eventuals socis que o bé escullen el canvi que representa o s'hauran de resignar a la incertesa d'uns nous comicis.

El que no diu el secretari general, però, és què passaria l'endemà de la seva hipotètica investidura. Que Podem, el PNB i les formacions sobiranistes permetessin que formés govern no vol dir que aquest tingués gaire recorregut. De moment, des de Madrid, el gest de cedir quatre parlamentaris socialistes a ERC i a DL perquè puguin formar grup propi al Senat, el de ser dels primers a trucar el president Carles Puigdemont o el lamentar que el rei no rebés la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, s'ha volgut interpretar en clau de concessió als catalans per si més endavant necessita la seva abstenció.

Rajoy intenta treure'n suc criticant que estigui intentant forçar un pacte “contra natura”, mentre Sánchez contraataca adduint que el que més ha fet per l'independentisme ha estat, precisament, el seu immobilisme. Les maniobres del socialista també han activat els seus detractors interns, que es declaren ”escandalitzats” per l'actitud de persistir en un intent de formar govern que hauria de tenir la connivència dels catalans i una col·laboració activa dels de Podem, als quals han agafat encara més por després del seu “espectacle” durant la sessió de dimecres passat per constituir el Congrés. Per tot plegat, la ronda de contactes que avui inicia Felip VI no serà el simple tràmit habitual per amenitzar el compàs d'espera d'una investidura. El rei és conscient que si els propers dies tothom continua amb les mirades de cua d'ull, podria enviar un primer candidat i un segon aspirant a una batalla perduda.