Retòriques contraposades

La primera oportunitat de veure plegats, en una entrevista pausada, el president Puigdemont i l'expresident Mas va permetre apreciar les seves formes contraposades. Els contrastos entre l'un i l'altre es van fer evidents en la manera de parlar, els gestos i fins i tot la tria
del vocabulari. També es va posar de manifest l'alleujament que ha sentit Mas de la pressió que ha sostingut fins ara i com Puigdemont entoma el pes de la nova i inesperada responsabilitat. Cap dels dos va estalviar algunes referències familiars i un lèxic que en més d'una ocasió va trepitjar el terreny dels sentiments i de la fortalesa de caràcter. Això, combinat amb missatges directes de tranquil·litat, com els que Puigdemont es va esforçar a donar: “La gent està serenament esperançada i és optimista” i, en un altre moment, “Serà un govern i una legislatura que en cap moment tindran un minut de buit legal”.

Abans que arribessin a l'històric restaurant 7 Portes, que en
la dedicatòria al llibre de signatures Puigdemont va qualificar de “veritable temple de la gastronomia”, els Mossos havien rastrejat amb tot detall els entorns i l'interior de l'edifici per garantir-ne la seguretat. Unes mesures que van sorprendre el mateix personal de l'establiment. Algú fins i
tot comentava que no recorda-
va una cosa similar d'ençà que van rebre la visita del rei Joan Carles I, el 1992.

De seguida es va veure un Mas més relaxat que de costum. Ja a l'hora del maquillatge, va explicar l'estrena recent de la seva condició d'avi, amb el naixement de les dues primeres nétes. Abans de prendre posició a la taula de l'entrevista, Mas va fer el seu característic gest de passar-se una mà pels cabells. Puigdemont, en canvi, no sol tocar-se la ufanosa tofa de cabell, encara que sí que va fer una bufada al serrell quan el maquillaven.

L'inici de la conversa televisiva permet conèixer particularitats de les hores prèvies a l'anunci de l'acord i la sortida política per investir president l'exalcalde de Girona i formar govern. Mas havia fet alguns comentaris a la seva família sobre la possibilitat de
fer el pas al costat que acabaria fent. La nit abans que s'acabés trobant el desllorigador, Mas va sopar amb uns amics i els va “comentar com estaven les converses amb la CUP”.

A Mas li agrada donar tota mena de detalls i estendre's en el relat, farcir-lo de dades precises. Gairebé fa un repàs hora a hora de com va anar aquell dissabte cabdal per a la política catalana. Per contra, Puigdemont és més donat a condensar el discurs, a oferir titulars i a economitzar el llenguatge: si amb una frase pot dir el que vol dir, no en gasta dues. Potser per aquest motiu, també, s'expressa de manera directa, sense vacil·lacions. En algun moment, fins i tot recalca que no és home de “vacil·lacions temorenques”. La tria de l'adjectivació de seguida crida l'atenció en el cas de Puigdemont: també l'ús de conceptes clau per propulsar una idea. A l'hora d'abordar l'onada d'informacions mediàtiques contra la seva figura
–o la de l'expresident Mas, al seu moment–, parla d'“infoxicació”, una idea que el mateix Mas li manllevarà després. “Selecciono molt bé el que llegeixo per evitar els problemes del núvol tòxic”, assenyala, ara, el president periodista. De fet, Mas presenta com una de les raons de la tria de Puigdemont com a president la seva capacitat de “construir un discurs fresc, idees noves”. “Quan parla, és interessant, no és retòric”, és la floreta que llança Mas
a Puigdemont.

Amb la mateixa normalitat amb què explica que intentarà mantenir la seva vida familiar a Girona amb la dona i les filles, Puigdemont va relatar com va ser el dissabte en què s'anunciaria
el seu nom com a nou president: la seva dona s'havia agafat el dissabte per estar amb unes amigues a Barcelona, i va trucar a corre-cuita a uns amics perquè
es fessin càrrec de les filles mentre la dona no tornava a Girona. “Em volen fer president”, diu que va dir a la dona. I va agafar el cotxe, tot sol, cap a Barcelona. Depèn de com vagi la seva trajectòria com a president, d'aquest viatge en solitari cap a la capital, se'n pot escriure molta literatura. En aquest viatge, va revelar que havia sentit el “temor” inicial davant la possibilitat de ser president. Per què? “Jo no m'havia preparat per ser president; com a molt, em podia imaginar que podria ser conseller, i si m'ho haguessin dit, hauria dit que no.” L'alcaldia de Girona era la seva “zona de confort”, sabia que ara li venien “anys de lluïment” i començava a pensar què faria un cop tanqués l'etapa a l'alcaldia. Però va tenir vertigen? “No sóc donat al vertigen”, afirma. I, una estona després, hi posa el colofó: “La seguretat l'he tingut sempre.” Puigdemont dribla la tendència a l'èpica pròpia de Mas –que en la conversa recordarà la duresa dels seus 12 anys de candidat a la Generalitat i cinc eleccions– i la substitueix per la fermesa, la mirada fixa, el rostre inamovible i, de vegades, la resposta contundent.

El que encara pensa com podria substituir és el timó que Mas tenia al seu despatx de presidència. “Els claus encara hi són posats; mirarem d'aprofitar-los”, assenyala Puigdemont, amb tota tranquil·litat. Té alguna idea, que connecta amb l'arrelament gironí i la proximitat: si pot, hi posarà un quadre de l'artista gironí Paco Torres Monsó.

A Mas sovint se li havia retret un excés de formalitat o fins i tot massa austeritat en les formes. La seva nova posició política permet apreciar un Mas més deixat anar, que es declara amb ganes de disfrutar de les seves dues nétes –“tinc 59 anys i sóc un avi relativament jove”, presumeix– i d'aficions com llegir i viatjar sense presses. Els solcs al rostre testifiquen el que ell mateix reconeix de la seva trajectòria política: “Són molts anys i he rebut molt.” Sembla que, com a conseqüència natural d'aquesta relaxació d'ara, Mas deixa lliscar algunes crítiques –amb tota la intenció– a “la meitat de la CUP” que va votar en contra de fer-lo president. Diu que sempre porta a sobre el document de l'acord amb la CUP, l'aireja fins a tres vegades com dient-los “ja sabeu què us toca” i envia un dard a la diputada Anna Gabriel, clarament alineada amb el no a Mas: “Segurament ha demostrat més ganes de tenir càrrecs que jo.” Una atzagaiada que potser palesa el que ell anomena la “força del caràcter”, la importància de la qual va aprendre d'“un mestre a l'escola”.

En la formació humanística i política de Puigdemont, té rellevància el monestir de Poblet i les estades que hi va fer de jove. Amb reivindicacions com aquesta, sembla que el catalanisme torna a trobar un referent en Poblet, on hi ha enterrats alguns destacats reis catalans. El nou president tampoc té cap problema a explicar com és que es va fer de CDC –primer de les JNC– sent independentista
de soca-rel. “La independència no m'ha interessat mai en si mateixa, sinó com un mitjà per fer una societat millor.” I remarca la seva distància amb una certa línia d'independentisme d'esquerres, amb la qual cada
any per la Diada acudia al Fossar de les Moreres, però no hi compartia
un model social. “CDC no ha estat mai un partit doctrinari, no diu com has de pensar o d'actuar; segurament la clau del seu èxit ha estat la falta d'ortodòxia”, afirma. Mas fa que sí amb el cap.