Cares noves, vells hàbits

La desapareguda Whitney Houston publicava l'any 2000 un duet amb Deborah Cox que s'anomenava Same script, different cast. Traduït seria alguna cosa així com El mateix guió, diferents protagonistes. La cançó venia a ser un diàleg entre dues dones. Una que tenia un xicot que era el mateix que havia tingut l'altra abans i la segona vivia les mateixes coses que la primera amb l'home en qüestió i es feien advertiments. És a dir, una cara nova i vells vicis. La història és diferent, però ahir el Parlament de Catalunya vivia el primer ple ordinari després de la proclamació de Carles Puigdemont com a principal cara nova. Nou protagonista principal, acompanyat de molts de secundaris que també debutaven ahir en la història. Però el guió es repetia.

Només d'arribar a la Ciutadella et trobaves amb el de sempre: el passeig central del parc absolutament ocupat per cotxes. D'aquells que, si no fossin de diputats i a algun ciutadà se li acudís deixar-hi el seu vehicle, com a mínim hauria d'abonar els 200 euros que val a Barcelona la grua municipal (multa i estada al dipòsit a banda). Però això era a fora. A dins, les coses continuaven també amb la mateixa dinàmica. Oriol Junqueras era, com la gran majoria de vegades, el primer en arribar a l'hemicicle i s'asseia en la solitud de la sala a esperar els seus companys, que ara són de govern.

Uns minuts després començava una sessió de control en què del que es tractava era de marcar perfil. Inés Arrimadas s'estrenava formalment de cap de l'oposició i tornava al vell guió d'intervenir en català i en castellà segons li convé, com ho feia l'anterior cap de files, Albert Rivera. El diàleg també era vell: Espanya i Catalunya, sistema de finançament, trencament del país... El mateix que emprava Xavier García Albiol i la seva predecessora, Alícia Sánchez-Camacho. I les respostes del govern, també les mateixes: independència. Els diputats de la CUP, com també havien fet en l'anterior legislatura David Fernàndez o Quim Arrufat, vestits amb samarretes reivindicatives. Ahir tocava aturar la C-32. Mentrestant, Catalunya Sí que es Pot continuava amb els temes de defensa social, i Miquel Iceta es mantenia com aquell actor que des de fa anys surt al sainet. Algunes cares noves, però els costums eren els mateixos.

Uns altres llocs on no s'han perdut els hàbits són el bar o els passadissos. Com acostuma a passar, mentre a l'hemicicle hi havia intervencions, les grades eren mig buides. Per què? Perquè és habitual que els diputats en marxin una bona estona i hi tornin només per votar. Mentrestant, què fan? Parlen amb la premsa als Passos Perduts, fan trucades i reunions als despatxos o simplement van a esmorzar. Un cafè amb llet, 95 cèntims. I això que ahir era el primer ple ordinari després de més de quatre mesos durant els quals no s'han arribat a sumar ni 20 hores de sessions plenàries.