El president @KRLS

“En Carles seria un bon president de la Generalitat, no creus?” (2013). La frase no és d'Artur Mas, ni tan sols d'algú de l'ambient pròxim al president. És una reflexió que l'abat de Poblet, Maur Esteva, comparteix en veu alta amb l'alcalde de Montblanc, Josep Andreu, després d'un dinar on s'ha retrobat amb Carles Puigdemont. Vidència? Bon nas? Capacitat d'anàlisi? No li ho podem podem preguntar. L'abat va traspassar un any després, sense temps per veure que aquell pensament deixat anar al vol es convertiria en una certesa compartida per tot un país.

Marcela Topor, la periodista que acompanya en aquest trànsit de la vida Carles Puigdemont, mare dels seus dos fills, diu que no creu en supersticions, que les troba una estupidesa. La vida del seu marit, però, ha estat plena de senyals, de cops d'atzar que l'han fet arribar fins on és avui. I és que, sense adonar-te'n, la vida te la fan, abans no tinguis temps de fer-la. Fuster estaria desolat. “Tu seràs molt important.” Ras. Curt. Puigdemont no recorda si va riure, però sí que es va acollonir. Aquella profecia la va fer tot just després d'encaixar-li la mà Raquel Rovira, una parenta llunyana de la primera xicota de l'ara president, la periodista Elianne Ros. Era a finals dels vuitanta o principis dels noranta, la data cap dels dos la recorda exactament. Segon senyal.

2006. L'advocat gironí Carles Mascort és designat cap de llista de CDC a l'alcaldia de Girona. És un independent que té en contra des del minut zero tot l'aparell d'Unió. De la nit al dia, Mascort comença a rebre un seguit d'amenaces de mort que en pocs mesos faran que decideixi llançar la tovallola. És el mes d'abril, i el partit necessita un candidat si no vol fer un altre paper galdós a les municipals de l'any següent. La direcció tria Ricard Font com a candidat. Ell accepta, però per circumstàncies de la vida el nomenament no es fa públic. En aquest interregne, Jordi Xuclà, diputat per CDC al Congrés, es treu de la màniga el nom de Carles Puigdemont. Ell és en aquell moment editor del Catalonia Today i fa anys que no milita ni participa de la vida del partit. Artur Mas i Lluís Corominas, des de la direcció nacional, el rebutgen, no saben qui és. Un meló per obrir. Girona és massa important per fiar la plaça a la sort. Dos homes destacadíssims del partit a Girona, Josep Maria Matamala i Josep Maria Calders, fan costat a Xuclà. Suen sang. Tenen tothom en contra, però aconsegueixen que Convergència acabi acceptant Puigdemont. Li proposen el càrrec, en part pensant que els dirà que no. Per sorpresa pròpia i aliena, l'accepta. Posar un repte davant Puigdemont és una temeritat. Sempre els accepta. Així és com es converteix en diputat al Parlament i en alcaldable de CiU per Girona (no sense abans negociar-ho amb Unió, però). Tercer senyal.

No li'n calen més. La matemàtica parlamentària s'ocupa de conduir-lo al seu destí. Junts pel Sí i la CUP no s'entenen. [...] El rellotge corre. I quan ja som en temps de descompte, Mas fa un gir inesperat. És el 9 de gener del 2016. Només uns minuts abans de marcar el telèfon mòbil de Carles Puigdemont, Mas decideix que el gironí serà l'escollit, mentre ell farà el pas al costat que molts li demanen. El darrer sacrifici per Catalunya. Mas, que ha anat seguint Puigdemont en les intervencions a l'executiva del partit i en els discursos com a alcalde, que hi ha negociat mentre ha estat president de l'AMI, sap que aquell home no s'hi negarà. Puigdemont no el decep. No hi ha temps per a cap altre candidat. Accepta perquè està preparat, perquè sap que el país no es pot permetre un altre fracàs històric que posi fi al somni col·lectiu de milers de catalans. De Palau van a la seu de CDC del carrer Còrsega i el passat i el futur es fonen en una abraçada.

Puigdemont torna a Girona en cotxe. Sol. És un acte més de tossuderia. La família l'espera en un mas prop de Girona. Pateixen. Li han dit que agafi un taxi. No ha volgut. Enfila l'AP-7, per primer cop amb l'escorta seguint-li les passes. Torna trist. L'acaben de proposar per ser president de la Generalitat i no és feliç. La decisió d'Artur Mas l'ha entristit. Creu que el líder convergent no es mereix haver de pagar aquest preu. El destí ha decidit per tots dos. Mentre condueix, la vida li passa, fugaç, pel cap. Els records de com Josep Puigdemont, el seu oncle, el va iniciar en política. Les tertúlies al menjador de la casa familiar, a Amer, on el seu besoncle Joan Oliveras i altres capellans progressistes xerraven sobre el país. Les estades a Poblet. [...] Les primeres converses de política a l'institut. Modest Prats. L'obsessió per la defensa de la llengua. Els entrepans florits i la descoberta d'un país catalanament multilingüe a la final de Basilea. Els concerts amb Zènit. La JNC. Els primers dies de corrector a Punt Diari. L'accident que gairebé li costa la vida. L'entrega al projecte del diari nacional per edicions. Europa. La Mars. L'ACN. La revolució a la Casa de Cultura. Els cops de porta de l'administració que no entén per què Catalunya necessita un mitjà en anglès. Les seves filles. El primer vestit comprat a can Pujadas per fer campanya. La primera acta de diputat. El treball a l'oposició municipal. Els feliços anys de govern. La ciutat brillant de la qual no podrà gaudir.

[...] D'aquí a poques hores es presentarà davant del consell nacional i després abordarà el ple de la investidura. Enceta la planificació sobre com afrontarà els pròxims dies el nou repte. Un compte enrere. Divuit mesos. Té el país a les mans. El poble l'ha rebut molt positivament. Li fa confiança. I ell que pensa: “No els fallaré”. I les llums de l'autopista queden enrere...