Política

MARÇAL CASANOVAS

EX-DIPUTAT AL PARLAMENT DE CATALUNYA

“He vist moltes Esquerres, però m'identifico amb la d'ara”

INFÀNCIA ·

La seva família va viure la Guerra Civil des de Tossa de Mar, on estaven d'estiueig

Va entrar a militar a ERC a partir del 1978, va abandonar el partit el 1990 arran de l'accés de Colom a la secretaria general i va tornar-hi el 2000 de la mà de Carod-Rovira

Un home de la ceba
Marçal Casanovas es definia així en una entrevista publicada fa alguns anys. La seva trajectòria personal es resumeix perfectament a partir de les imatges del costat, en què se'l veu manifestant-se contra la Loapa, rebent el president Tarradellas com a regidor, i al Parlament, on fou diputat des del 1980 fins al 1992.
Vaig ser molt amic d'en Barrera, però ell no tolerava que els altres dissentissin.
Hi va haver moltes topades per això
ERC feia nosa a socialistes i convergents, i hi introduïen tots
els submarins
que podien
El 1939 ens vam exiliar perquè el meu pare no podia sofrir en Franco, no perquè s'hagués significat políticament

Marçal Casanovas és un autèntic referent del catalanisme. La seva llarga i intensa biografia també és un fil conductor excepcional dels avatars que ha viscut el nostre país: la Guerra Civil, l'exili, la resistència cultural durant la postguerra, la recuperació de la democràcia i la llarga travessia autonòmica fins a la situació actual. Fill de l'escultor Enric Casanovas, a partir del 1960 es va establir a Olot i va començar a exercir de garrotxí a través d'una llista interminable d'entitats i un pas intens a l'Ajuntament. També fou diputat al Parlament, on va traslladar la seva passió per la llengua i el país.

Vostè no va tenir una infància gens plàcida...
No. Més aviat va ser moguda. He viscut dues guerres, la d'Espanya i la de França. O sigui que déu n'hi do...
El 18 de juliol del 1936, quan esclata la guerra, la seva família era a Tossa de Mar.
Havíem anat a passar l'estiu allà i, davant les dificultats de subministraments que hi havia, ens hi vam quedar a viure. Jo em vaig dedicar a fer de pescador perquè els mariners eren gent jove que van mobilitzar per la guerra. El peix que obteníem ens servia per aconseguir altres aliments.
En una ocasió, fent de pescador, va tenir un ensurt considerable...
Sí, un dia que anàvem a pescar en barca tot d'un plegat veiem passar un vaixell carregat de gent que anaven a les brigades internacionals de Barcelona. I, poca estona després, surt un avió de dalt dels núvols. Ens devia prendre per mariners del vaixell i ens va clavar una ràfega de metralladora. Jo, innocent de mi, deia: “Quins rajos surten!”, perquè pujaven un metre i mig de l'aigua. Per sort, l'avió va fer una sola passada i va fallar bastant, perquè era a cinquanta metres de nosaltres i no ens va tocar.
I no el van mobilitzar?
Jo sóc del mes de setembre i van mobilitzar la primera part de la meva quinta, la del 1942. De fet, ja tenia el plat i l'equipament de soldat comprat. Si hagués durat una mica més la guerra, hi hauria anat.
Acaba la guerra i s'exilien.
Ho vam fer, més que res, perquè el meu pare no podia sofrir en Franco, no perquè ens pogués fer res. El pare no militava en cap partit i estava retirat a casa fent escultura i dirigint el museu de Tossa i, tot i que simpatitzava amb Acció Catalana, no s'havia significat políticament. La mare es cuidava d'una colònia del Socors Roig Internacional amb nens aragonesos. Això també ens anava bé per menjar, perquè aquestes entitats tenien aliments i nosaltres no.
Quina ruta van seguir a l'exili?
Vam anar amb la colònia. Vam omplir un camió d'uns trenta nanos i vam travessar la frontera. El dia de la caiguda de Barcelona, el 26 de gener, ja érem a Perpinyà.
Tornen a Catalunya el 1942. Com és que decideixen fer-ho?
Els primers mesos no vam tenir problemes per menjar, però més endavant els alemanys s'emportaven tots els productes. I llavors, per sofrir restriccions en un país foraster que també tenia un govern autoritari, vam tornar. Al meu pare el van posar dos mesos a la Model perquè feien la depuració. Allà va contraure una malaltia nerviosa que se'n va fer l'estella al cap d'uns anys. Jo vaig estar un any presentant-me cada setmana a la comissaria.
I el 1960 arriba a Olot.
Vaig venir a dirigir una fàbrica. No hi havia estat mai i vaig quedar encantat de la vida d'Olot. Ja havia estat en una fàbrica a Pamplona i Barcelona, però em vaig enamorar d'Olot.
Vostè ha deixat empremta a la capital de la Garrotxa: fundador de la delegació d'Òmnium, del Club Natació, del Club de Patinatge... És una persona inquieta.
M'agrada implicar-me. Més que res, per fer catalanitat. En el club de bàsquet, per exemple, m'hi vaig implicar perquè feien els cartells en castellà. Ho vaig canviar. Va venir el delegat d'Educación y Descanso i em va dir: “Això no ho pots fer!” Però ho vam tirar endavant. A més a més, m'agradava l'esport. Havia participat en l'equip de futbol i també jugava a bàsquet. Trobo que és una manera molt especial de formar la gent.
Una de les coses de les quals es deu sentir més orgullós és de la seva implicació per la llengua. Vostè va ser una de les primeres persones que va fer cursos de català durant el franquisme. Com recorda aquella experiència?
Amb molt d'orgull. Els primers dies hi havia un guàrdia civil camuflat que assistia a les classes.
Va arribar a aprendre català?
[Riu] No, va estar un parell de setmanes allà i després se'n va cansar.
El 1978 comença a implicar-se políticament..
Hi havia un company de l'institut escola que es deia Feliu Riera. Ell era d'ERC i un dia em va oferir fer-me d'aquest partit. L'actitud d'en Barrera m'agradava molt.
D'aquesta manera comença a implicar-se des d'un punt de vista institucional.

Primer vaig entrar a l'Ajuntament d'Olot amb el doctor Danés. Després vaig poder constituir el Parlament de Catalunya recuperat, i puc afirmar que no hi haurà cap joia més intensa en la meva vida que aquell moment. Ens vam posar a cantar Els segadors. Va ser un moment que recordaré tota la vida.
Dels anys que va estar al Parlament, de quina fita se sent més orgullós?
Segurament, de la ponència de la llei de normalització lingüística. No m'he de penjar medalles, però jo vaig fer d'intermediari entre els socialistes i els convergents. Jo vaig defensar les escoles que practicaven la immersió, i en Pujol, que era un home molt pragmàtic, hi va accedir. Va ser a causa de la nostra rotunditat que es va produir el canvi. Va passar el mateix en el tema de la llengua en les institucions públiques, en què vam instituir que els ajuntaments i la Generalitat actuessin en català.
Ara aquell acord seria difícil...
Sí, seria impossible.
En els darrers anys s'han trencat molts acords d'aquells anys. Hem retrocedit?
Sí. Alguns partits han trencat el consens i han esdevingut molt més bel·ligerants que no ho eren abans.
Com valora el llegat de la llei de normalització?
El tema més important fou el de l'ensenyament. L'escola catalana ha servit perquè avui tota la gent conegui el català. S'hi expressaran o no, però hi ha poca gent que no l'entengui. Tot i això, en algun cas com ara el de la justícia, l'avenç ha estat molt minso. Encara avui, si el jutge et parla en castellà, t'hi dirigiràs en aquesta llengua.
ERC ha estat un partit que ha viscut alguns períodes bastant convulsos i a vostè li ha tocat viure en primera persona algunes crisis. Hi havia alguna explicació congènita?
Hi havia una causa soterrada. Nosaltres fèiem nosa als socialistes i als convergents i ells procuraven introduir-hi tots els submarins que podien. Mireu què ha fet la gent després: l'Àngel Colom, per exemple, ara està a Convergència.
Però ERC també ha estat un partit ideològicament molt heterogeni des de la seva fundació.
Jo vaig ser molt amic d'en Barrera, però el trobava excessivament autoritari. Sempre volia fer passar les seves teories i era un home molt científic, però no tolerava que els altres dissentissin i hi havia moltes topades per això. La successió d'en Barrera també va provocar moltes picabaralles i pressions tant dels convergents com dels socialistes, més dels primers. Recordo que una vegada vaig assistir a una reunió en la qual un dirigent de CDC que em va dir: “Vosaltres no sou tan diferents de nosaltres. Per què no fem un sol partit?” Aquesta era la idea que es perseguia des de Convergència.
El 1990, arran del congrés en què Colom agafa les regnes del partit, vostè i altres militants s'escindeixen i formen Esquerra Catalana. El problema era la desconfiança en el secretari general o la discrepància sobre la nova orientació ideològica?
Era un tema de persones. Ell i els seus acòlits s'apoderaven del partit i no vam voler acceptar-ho. Una sèrie de gent dèiem que ERC era un partit d'esquerres, però no radical. I ja vam veure quina fi va fer.
Tres anys després, renuncia a integrar-se a CDC, tot i que el 84% dels delegats d'Esquerra Catalana havien decidit fer-ho. Per què?
No faig el pas perquè CiU tenia molta gent de dretes, com ara en Ramon Trias Fargas, i ens volien agafar a tots. I nosaltres vam dir que l'esperit d'Esquerra no era allà. Per aquest motiu no vam fer el pas.
En canvi, va participar amb el PSC a les eleccions municipals...
Quan vaig deixar ERC, els socialistes em van demanar si volia formar part de les seves llistes i vaig dir que sí sempre que fos com a independent, perquè teníem moltes coincidències a nivell local. Però sempre em vaig mantenir al marge de la política nacional, en què manteníem fortes discrepàncies.
El 2000 torna a ERC.
Va ser en Carod-Rovira que ens ho va proposar. Va ser com tornar a casa.
Com definiria els presidents que ha tingut ERC en aquests anys en què vostè hi ha estat més o menys vinculat?
D'en Barrera, destacaria la pulcritud i l'exactitud en el detall. L'Hortalà era un possibilista, una persona que volia accedir al més alt nivell fos com fos i tenia moltes connivències amb CiU, tal com després es va veure. En Colom era un revolucionari, un pocapena. Es gastava els diners en coses de molt d'efecte, però només mirava de situar la seva camarilla al partit. En Carod era un ingenu. Va fer algunes coses, com el viatge a Perpinyà, que eren d'una ingenuïtat sorprenent. En Puigcercós va ser un home de trànsit, un xicot sense uns principis sòlids ni polítics ni de cap altra mena. En Junqueras el veig formidable, tot i que jo vaig votar en Ridao.
Amb quina ERC se sent més identificat?
Amb l'actual. És la meva ERC. Si fos anys enrere, m'hi hauria involucrat de ple.
I la situació del país, com la veu?
Molt favorable. No m'hauria imaginat mai que arribaríem a la situació actual. Que a Madrid no es posin d'acord encara va millor, perquè ells s'afebleixen i nosaltres ens enfortim. Per nosaltres és transcendental estar a Europa perquè es va cap a la llibertat dels països. El caràcter espanyol no fa pactes; només vol imposar. Espanya no ha fet res per assimilar-nos. Al contrari, han estat els primers fabricants d'independentistes.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.