PSC a totes bandes

El primer cop que se li va preguntar sobre un possible pacte estable amb Ciutadans a Catalunya, el primer secretari del PSC, Miquel Iceta, va respondre explicant la tàctica política del partit en aquest nou cicle: no faran front polític amb ningú perquè volen pactes tan transversals com sigui possible amb tothom, evitant el xoc de trens que tant mal ha fet a les sigles. Després d'haver perdut poder, força electoral i militància i haver assumit que el protagonisme de l'escena política està molt més repartit, la transversalitat és una tàctica que funciona tant per al PSC com per al PSOE perquè els permet ser clau en la geometria variable en què s'ha instal·lat el parlamentarisme a Catalunya i a Espanya i el municipalisme des de molt abans. Els pactes amb socis ideològicament oposats, si no antagònics, en tres de les quatre capitals del país (Lleida, Tarragona i Girona) fan visible aquesta vocació d'entesa a totes bandes. Tots tres, però, són pactes que ofereixen una sortida a la difícil governabilitat sorgida dels resultats de les municipals. En els dos primers els alcaldes socialistes s'asseguren la continuïtat que altres forces els feien pagar més cara. A Girona, és el PSC que fa el favor a CDC i es ressitua en primera línia en un consistori en què han passat de l'hegemonia a la quarta posició.

L'acord de govern amb l'unionisme de Ciutadans a la Paeria i del PP i Unió a Tarragona s'acaba de completar amb el pacte amb la CDC independentista a Girona. El PSC,
havent perdut el paper hegemònic històric a l'àrea metropolitana, es posiciona ara com la força pont, centrada, pactista, de diàleg, clau, entre l'independentisme i l'unionisme i entre l'esquerra i la dreta.

El primer d'obrir foc va ser l'alcalde de Lleida i president del partit, Àngel Ros, que va signar un acord per a la governabilitat amb Ciutadans. S'aprovava el cartipàs i es comprometia l'acord pressupostari, però Ros va deixar clar que no era un pacte de govern sinó polític, que li permetia formar executiu al mateix temps que l'obligava a respectar la legalitat constitucional, a mantenir-se al marge de l'Associació de Municipis per la Independència (AMI) i a revisar el reglament d'usos lingüístics de la Paeria per establir la cooficialitat del castellà i el català. Ros defensava que CiU, la segona força més votada, no havia volgut pactar govern quan socialistes i convergents compartien el govern de la Diputació de Lleida i de diversos consells comarcals de les Terres de Ponent.

Josep Fèlix Ballesteros, alcalde de Tarragona i membre del secretariat nacional del partit, sorprenia aquest febrer tancant un pacte amb el PP i Unió Democràtica (UDC) que garanteix la majoria davant dels difícils equilibris des de les eleccions. Un pacte entre socialistes i populars és insòlit en una de les capitals del país. L'aposta de Ballesteros es va fer amb el desacord d'una part de l'executiva i la militància
–el PP és l'antagonista polític històric del PSC i del PSOE–. Per exemple, la viceprimera secretària del partit, Núria Parlón, ha advertit, en el cas del Congrés, que abandonaria el partit si el PSOE acaba pactant la investidura amb el PP, i també ha estat crítica amb el pacte signat per Pedro Sánchez amb Ciutadans.

Ballesteros qualificava el pacte tarragoní com “de valents”, estrictament local, que obvia les diferències ideològiques per “anteposar” l'interès de la ciutat, amb les apostes estratègiques dels Jocs del Mediterrani i el reforçament de la marca Tarragona en l'horitzó.

Com un contrapès a aquests acords amb el centredreta espanyolista, el PSC acaba de garantir l'alcaldia de Girona a la sobiranista CDC, que ha vist frustrat l'acord volgut amb ERC des de la marxa obligada de Puigdemont a la Generalitat. Sociovergència impensable només fa uns mesos. El desenllaç inesperat i la mateixa reacció de perplexitat d'ERC-MES, que confiava entrar al govern, demostren, un cop més, que la política municipal té els seus propis mecanismes.

Aquest és l'argument principal que dóna la secretària d'organització del PSC, Assumpta Escarp, per explicar aquesta diversitat de pactes del PSC als ajuntaments. Recorda que hi ha una “tradició d'acords per la governabilitat” que afecta de fa anys la majoria de partits pel que fa als municipis. Amb CiU, els socialistes governen en nou capitals de comarca. A Vilafranca del Penedès i a Vilanova i la Geltrú falquen l'alcaldia de CiU i a Mataró i Terrassa són els convergents els garants de l'alcaldia del PSC. Amb més o menys intensitat, la sociovergència
té tradició als municipis.

Encara en tenen més els pactes del PSC amb ICV, que avui es mantenen a Sant Boi de Llobregat o a Esparreguera. Amb ERC, els socialistes governen a Corbera de Llobregat, a Abrera amb l'afegitó de CiU i a Sant Just Desvern amb l'afegitó d'ICV. I a Lliçà d'Amunt, per exemple, comparteixen govern amb ERC, CiU i ICV.

Probablement, l'excepció són els pactes amb la nova esquerra organitzada sota les marques de Podem, En Comú o Guanyem. El PSC governa amb Podem a Cervelló però no forma part dels governs liderats per la nova esquerra a Badalona, Sabadell o Barcelona. De fet, a Sabadell, la resta d'esquerres s'han posat d'acord per fer fora precisament el PSC de Bustos. Escarp recorda que aquestes forces acaben d'arribar als ajuntaments i que encara no hi ha una tradició de pacte. Valora, però, que ja governen junts l'Àrea Metropolitana de Barcelona, que han tancat acord pressupostari a Barcelona i que volen ser al pacte de Badalona.