“La desconnexió serà negociada necessàriament”

És una anomalia administrativa que no la tinguem ja, com a ens especialitzat en les prestacions socials. Haurem de desplegar coses que es podrien haver desplegat abans, i en això hi té a veure la incertesa política i la dificultat que s'entengués que hi ha un mandat. Un cop el tenim, i està constituït el govern que hi ha de donar joc, ja tenim els espais per poder desplegar la llei de creació de l'agència. De fet és un ens que serà útil tant per als sobiranistes com per als que no ho són, perquè Catalunya necessita una agència que gestioni tota la protecció social per ser més eficient i interrelacionar-se millor amb tots els espais administratius.

És com quan parlem d'hisenda pròpia com a sistema, i agència tributària com a ens administratiu: ens cal l'instrument perquè a mesura que guanyem competències i àmbits d'actuació els anem introduint a l'agència. Catalunya ja té amplíssimes competències en matèria de protecció social, algunes de directes i altres de delegades, i en aquest marc hem de crear l'agència. Hi haurà un debat en lògica autonomista, perquè té una especial rellevància la part de la governança i la participació, però la tramitació pot ser relativament ràpida perquè Catalunya ja té experiència en agències de tot tipus. Una altra cosa és el debat sobre la que hauria de ser la llei social del procés, que tractarà temes vinculats a la desconnexió: transitorietat jurídica, garantia de drets actius dels pensionistes i dels treballadors del sistema espanyol que passaran a ser beneficiaris del català, etc.

Correcte. Parlem de competències pròpies que la Generalitat ja està executant, i per tant no entraríem en cap contradicció constitucional, perquè el govern té capacitat d'autoorganitzar-se en secretaries, agències o entitats especialitzades per al millor desplegament de les seves competències. No hi ha cap element que ens pugui portar a pensar que això sigui impugnat, perquè de fet ja ho estem fent a través de la secretaria.

Ara mateix no estaria preparada per gestionar els vora 30.000 milions afegits de la part contributiva, competència de l'Estat. Però dins les normes de transitorietat jurídica es preveu, a més de la successió d'ordenaments, la d'administracions. Preveiem una distribució d'actius i passius, i un actiu importantíssim és el conjunt de persones que treballen per a la seguretat social espanyola, que haurien de passar a la Generalitat sota el principi de voluntarietat. En tot cas, l'únic que haurem d'afegir seran els òrgans directius i la part dels serveis centrals que ara és a Madrid.

En matèria de seguretat social pensem necessàriament en la desconnexió negociada. Des d'un punt de vista tècnic seria inviable que no ho fos, no per a Catalunya sinó per a Espanya, perquè significaria la fallida immediata del seu sistema de seguretat social, ja que tindrà l'obligació de seguir pagant les pensions. El primer interessat que Catalunya tingui dades per pagar els pensionistes catalans és Espanya, perquè en un escenari en què no les doni, qui té el problema és ella.

Sí, igual que catalans que han treballat en altres països i no pel fet de tornar a jubilar-se aquí perden la pensió d'allà, o un marroquí que ha tingut un accident de treball aquí i ha tornat al seu país, cada mes cobra d'aquí. Les pensions són un dret subjectiu dels individus amb independència de la nacionalitat i lloc de residència, especialment a Espanya, que té un sistema de pensions contributiu lligat a anys de cotització.Quan algú va a demanar una pensió no li demanen el passaport, li demanen si ha cotitzat o no, perquè això és el que genera el dret. És una qüestió que Europa ja ha afrontat quan s'han creat nous estats, i ja ha posat mesures, les clàusules de residència, que obliguen els estats a pagar les prestacions amb independència del lloc on visquin els beneficiaris, com a mínim les que estan vinculades a qüestions contributives. Encara més: Catalunya passaria a pertànyer gairebé de facto al conveni europeu de seguretat social, que s'aplica a tots els països amb què es té una gran interrelació per la mobilitat de persones, com ara Algèria, el Marroc i Turquia.

Sí, només poden posar pegues al tipus de condició: hi ha membres socis i membres afiliats, que són condicions diferents. Per ser membre titular has de ser estat, però per ser membre associat no, i podríem demanar-ho en qualsevol moment, de fet està en vies de tramitar-se. És bo compartir experiències que hi ha en altres llocs, espais regionals que tenen competències en matèries socials. De fet és natural que el govern de la Generalitat tingui interrelació amb molts ens europeus de protecció social, perquè hi ha aquesta capacitat de generar sinergies i experiències, especialment en serveis socials.

Aquest debat no està tancat. Hi ha diferents opcions: que la recaptació la faci l'agència tributària, amb major o menor intensitat, o bé que es faci a través d'òrgans propis i en tot cas es mancomunin alguns serveis amb l'ATC. Dependrà de la futura llei, i de la capacitat d'establir mecanismes de recaptació conjunts. Els tributs són un sistema de recaptació bilateral, entre administrat i administració. En canvi, les cotitzacions són un tribut amb ànima, perquè genera drets presents i futurs, i és una relació trilateral entre administració, administrat i en general empresa. Com que el sistema tributari s'està gestant, això ens fa pensar com podríem establir un sistema de recaptació amb aquestes peculiaritats, perquè hi puguem introduir elements que les recullin. Ho haurem d'afrontar en els propers mesos. El que segur que es mancomunarà és la recaptació executiva, perquè no té sentit ni és eficient que n'hi hagi òrgans diferenciats en l'administració.

És molt teòric, però dibuixa línies de consens sobre com han de ser els primers passos en el sistema. Estem en el terreny de construir la pròpia estructura, i aquí el CATN tampoc hi podia arribar perquè no arribava a baixar al detall i conèixer les estructures actuals i què fa cada equip. És on hem de desplegar la nostra capacitat de generar l'estructura de manera eficient, governable, participada... Ho hem de posar a la pràctica. L'anàlisi del CATN era més conceptual/jurídica, i ara estem més en terreny de l'organització del detall, del dia a dia.

Hauríem de generar un fons de contingència perquè hi ha situacions no previstes, per la complexitat del sistema. El 26% del fons de reserva de les pensions fins al 2013 provenia dels excedents catalans. Dels 66.000 milions que van arribar a haver-hi llavors, probablement en quedaran uns 35.000 a final del 2016. D'aquests, és lògic que el 26% haurien de ser per a Catalunya, això formaria part de la distribució d'actius i passius.

Era una anomalia que estiguessin invertits en més d'un 90% en deute de l'Estat, perquè convertir-los en líquid per complet és molt complicat. Per poder transformar aquests diners en diner efectiu per a pensions, l'Estat ha de fer les seves trampetes. Fa uns dies el síndic de greuges denunciava que part dels recursos que han d'anar a formació no s'hi han destinat, i segons la Cecot uns 4.000 milions han anat al dèficit en matèria de pensions. És una de les maneres que han utilitzat per materialitzar recursos en efectiu per poder-los traslladar a pensions.

En projeccions de llarg recorregut podem preveure complicacions en el sistema de pensions espanyol. Ara bé, el gran problema –raó per la qual s'han de treure diners de la guardiola– no és que les pensions siguin altes, sinó la baixa taxa d'activitat i prestacions d'atur molt altes en comparació amb altres països on inverteixen molt més en polítiques actives, perquè la gent trobi feina com més aviat millor. Aquí ens hem acomodat amb les prestacions per atur com a manera de pal·liar les crisis, i és un problema, perquè l'atur s'allarga molt temps i acaba sent un problema per al sistema i per als mateixos aturats, que és més difícil que trobin feina.

Correcte, caldria transformar els pesos entre polítiques actives i passives, la descompensació ara és molt gran i hauríem de revertir-ho. Que la gent trobi feina i sigui autònoma com més aviat millor. El problema espanyol ha estat la taxa d'atur; quan la situem a un nivell raonable del 10% ja no hi ha dèficit ni a Catalunya ni a Espanya. Això no vol dir que en el futur no haguem de revisar el sistema i la seva sostenibilitat, els sistemes privats, la fiscalització, quin paper hi ha de tenir l'Estat, l'edat de jubilació... Els propers anys hem d'entrar en aquest debat, que és present arreu del món, perquè és la lògica a Europa. Ara bé, Catalunya sempre estarà en millor posició de sortida que Espanya perquè la taxa d'atur hi és més baixa i la d'activitat, més alta.

El drama és que el 95% dels recursos amb què es financen les polítiques actives provenen de Madrid i de fons europeus, i a vegades fins al setembre no tenim certesa dels que ens vindran, cosa que genera un problema a l'hora de planificar estratègies. Al final no disposar de recursos propis no ens permet dissenyar i planificar estratègies territorialment de manera estable. I els fons europeus es distribueixen a través de Madrid, també, amb tota la complicació que això té, com el fons de garantia juvenil, que passa per Madrid. Se'n queden ells una part per repartir territorialment, i genera situacions paradoxals, com que els que reparteix el SOC competeix amb altres entitats que obtenen els recursos de Madrid i els apliquen sobre un mateix territori, amb la qual cosa es produeix una situació d'absoluta ineficàcia administrativa de les polítiques actives en general, no té sentit.

El SOC per si mateix no té capacitat de desplegar totes les polítiques actives, perquè hi ha espais com ara la formació que han de fer entitats especialitzades, o projectes de desenvolupament local. El SOC ha de ser l'espai de governança. S'han qüestionat les agències de col·locació, qüestió que ve definida per la reforma laboral, i no podem lluitar contra una competència que no tenim.De moment els recursos que vénen de Madrid intentarem distribuir-los entre les agències assegurant-nos a les convocatòries que van als col·lectius de més eficient inserció. Fins ara sí que hem vist que les ràtios d'efectivitat no són del tot bones, però tenim només l'experiència d'un any, hem d'esperar més.

La reforma laboral va fer que perdéssim bona part de la capacitat per generar l'informe favorable en el cas d'expedients de regulació, amb el grau d'unilateralitat que això comporta, però forma part del programa de Junts pel Sí la voluntat de recuperar l'autorització administrativa en el futur, revertint en gran mesura el que deia la reforma laboral. Això es farà en l'àmbit de competències que tinguem.

Sí, de fet és un dels territoris que té un efecte crida d'inversions i generació de llocs de treball més important de l'Estat, i també a nivell internacional. Una altra cosa és que hem destruït molts llocs de treball de sectors arrossegadors, sobretot l'industrial, i en els propers anys hem de destinar molts recursos a recuperar-los, i no tant al sector serveis. Per poder generar ocupació has de generar efecte crida, i unes infraestructures perquè sigui sostenible a llarg termini. I aquí hi ha temes vinculats al cost de l'energia i les infraestructures bàsiques que, perquè es puguin resoldre, necessitem ser sobirans sobre els nostres recursos.

És positiu que una persona de la gran vàlua i l'experiència en generar consensos que és Josep M. Álvarez es pugui fer càrrec de la UGT a Espanya. Ara, el nostre full de ruta passa per la desconnexió, i ens fixem més en la nova direcció a Catalunya. Ros té una llarga experiència i trajectòria en l'àmbit sindical i industrial, i al final les polítiques socials i laborals partiran de la voluntat de consens i concertació que sempre hem tingut. És important que els sindicats segueixin fent aquest paper de cara al futur, perquè només hi ha democràcia en el treball als països on els sindicats són forts.