La Mandela ruandesa

El dia que la vam entrevistar a Estellencs (Mallorca), ETA va matar dos guàrdies civils a Palmanova. Era el 30 de juliol del 2009 i faltaven pocs mesos perquè Victoire Ingabire, una economista de prestigi, mare de tres fills i exiliada a Holanda, fes el pas per tornar a Ruanda i presentar-se a les eleccions presidencials del 2010 encapçalant la coalició Forces Democràtiques Unificades (FDU)-Indingi. La seva intenció era plantar cara al règim de terror de Paul Kagame, restaurar l'estat de dret i lluitar per la reconciliació de tots els ruandesos: “Hutus, tutsis i twas –va assegurar– hem de treballar junts per aconseguir un país en pau. Si sóc presidenta, treballaré perquè el diàleg ajudi a tancar ferides i porti definitivament l'estabilitat als Grans Llacs.”

Victoire, a qui els soldats del Front Patriòtic Ruandès (tutsis) de Kagame li havien assassinat dos avis, dos oncles i un nebot de sis anys, i els extremistes hutus li havien mort un germà, va aterrar a Kigali el 16 de gener del 2010. Fent un exercici de coratge i determinació, va oblidar els setze anys d'exili i, des que va posar els peus a terra, va fer una crida al pacifisme i la reconciliació. El dia de l'arribada va visitar el Memorial del Genocidi a Gisozi. Allà, fent un discurs sense dobles lectures, va reconèixer la gran matança que havien viscut els tutsis, però alhora va afegir que, a l'altre platet de la balança, els crims viscuts pels hutus estaven sotmesos a una conspiració de silenci. Va defensar que els autors de les massacres, fossin hutus o tutsis, haurien de ser jutjats i castigats segons la llei i sense favoritismes, però alhora es va mostrar partidària d'una vertadera reconciliació que tanqués les ferides a la regió. Les paraules de Victoire no tan sols van ser valorades com una ofensa pel govern de Kigali, sinó que, després de diversos interrogatoris a càrrec del CID (Criminal Investigation Departament), a l'abril va ser arrestada, acusada de traïció i negació del genocidi.

El president, Paul Kagame, que havia guanyat la guerra del 1994 amb el suport de les principals potències occidentals (els Estats Units, la Gran Bretanya i França) i que s'havia presentat com el pacificador de la regió i impulsor de la democràcia, va utilitzar tots els mecanismes del poder per intentar destruir el prestigi i la influència d'una dona que s'havia atrevit a denunciar la crueltat d'un règim que en realitat és una dictadura que no respecta els drets humans, ataca la llibertat d'expressió i oblida sistemàticament la meitat de la població.

Castigada a viure un simulacre de procés en què va ser acusada de revisionisme, d'incitació a la minoria hutu per tornar-se a aixecar contra el poder establert i de relacionar-se amb organitzacions terroristes com l'FDLR, l'octubre del 2010, i en primera instància, Victoire va ser condemnada a vuit anys de presó, una pena que es va duplicar el desembre del 2013, quan, després del recurs d'apel·lació, va pujar fins als quinze anys.

Ella mateixa ha escrit en el seu llibre autobiogràfic en francès Entre les 4 murs de 1930, que va ser tret clandestinament de la principal presó de Kigali: “Si em van tancar va ser per la voluntat d'un règim que no tolera opinions contràries.”

El 23 de gener, convidat pel Grup d'Empordaneses i Empordanesos Solidaris (GEES) i la regidoria de Cooperació Internacional de Figueres, el marit de Victoire Ingabire, Lin Muyizere, acompanyat de Jordi Palou Loverdos, director del Memorial Democràtic, va manifestar que ell continuava la lluita de la seva esposa: “Farà sis anys que van tancar la Victoire, però els puc assegurar que, tot i els molts anys de presó, ella no ha claudicat de cap de les seves conviccions. Fa servir la denúncia i la no-violència per continuar lluitant perquè a Ruanda hi hagi un estat de dret que posi fi a l'estat policial que oprimeix la majoria de la població. Sabem que és difícil, i més ara que el president Kagame ha modificat la Constitució per tal de mantenir-se en el poder fins al 2034, i té al seu costat algunes de les grans potències occidentals, però també sabem que tenim la raó moral i política, i tard o d'hora s'acabarà imposant.”

Lin explicava que el dia que la seva dona va decidir tornar a Ruanda, van dir als fills que marxava per encapçalar una missió humanitària. Avui que ja és avi, Lin lamenta que Victoire no hagi pogut veure el nét i es mostra crític amb determinats defensors de Kagame, països occidentals i multinacionals que no han dubtat a atacar l'actitud de Victoire –ha apostat pel pacifisme i la recuperació del llegat de Mandela– per lluitar contra els interessos mercantilistes que la mantenen a la presó. Però no tot són males notícies. El 2012, 42 eurodiputats van presentar la candidatura de Victoire al premi Sàkharov, que atorga el Parlament Europeu als lluitadors defensors dels drets humans i la llibertat d'expressió. Aquest any, a proposta del Memorial Democràtic i amb el suport de més de setanta entitats d'arreu de l'Estat, Victoire Ingabire és candidata al premi Internacional Catalunya. “Si l'hi atorguen –deia Lin Muyizere–, serà un element de pressió per a una dictadura que no vol reconèixer que la lluita per la pau és l'arma més poderosa que tenim.”