Un paradís per als diners

Vista des de l'aire, la ciutat de Panamà és un conglomerat d'edificis alts situat al mig de la selva. La prosperitat del país és evident: l'economia ha crescut amb taxes superiors al 6% des de la dècada dels noranta i no ha tingut greus sotracs des del 1988. Els seus indicadors generen enveja entre els veïns. I el rànquing mundial de competitivitat del Fòrum Econòmic Mundial situa Panamà com el segon país més competitiu de la regió després de Xile. El seu producte interior brut (PIB) per càpita és el més alt de l'Amèrica Central, amb 9.000 euros el 2014, el mateix que té avui el Brasil. A més, aquest país també exhibeix una envejable estabilitat política.

Però Panamà no sempre ha estat així. El 1989 va ser envaït per les tropes dels Estats Units, en la que seria l'última incursió directa de Washington en el pati del darrere centreamericà. Aquell any els Marines van violar les fronteres panamenyes per enderrocar el dictador Manuel Antonio Noriega, al poder des del 1983. La presència nord-americana estava justificada pels interessos pel control del canal de Panamà, la principal ruta comercial entre el mar Carib i l'oceà Pacífic, que el 1999 havia de passar a jurisdicció nacional.

Amb la presa de control del canal i l'anunci d'una gegantesca obra d'ampliació que permetrà el pas als nous vaixells transoceànics, Panamà semblava agafar d'una vegada per totes les regnes del seu destí. Però com s'ho ha fet Panamà, un país amb menys de 80.000 km² i poc més de quatre milions d'habitants, per arribar fins aquí? Les respostes són variades però totes coincideixen que el secret de l'èxit no està –o no només està– en els dividends que ingressa pel peatge per travessar l'istme.

A més de ser un país políticament estable i econòmicament endreçat, és un paradís fiscal. No té banc central i l'economia està 100% dolaritzada. Té, també, una de les legislacions de confidencialitat bancària més sòlides del món, un dret que està emparat per la Constitució. I si amb això no n'hi ha prou, hi ha la llei de societats anònimes panamenyes, promulgada fa més de setanta anys i que des d'aleshores no ha tingut canvis, tot i les pressions internacionals per dotar de transparència les activitats financeres offshore. A més de promoure l'ingrés de capitals sense fer preguntes, els inversos no paguen impostos. Això vol dir que les corporacions panamenyes internacionals de comerç (IBC) i les fundacions d'interès privat no tributen sobre guanys del capital, interessos, vendes, emissions d'accions o propietat.

La majoria dels grans edificis que criden l'atenció de la capital panamenya pertanyen a empreses semblants a l'ara famós bufet Mossack Fonseca. El cost ha estat que Panamà va integrar fins al febrer passat la llista grisa del Grup d'Acció Financera Internacional (GAFI), que identifica els països que no prenen prou mesures contra el blanqueig de diners.

Durant els últims anys, el govern, avui en mans de Juan Carlos Varela, ha fet avenços en una legislació que va permetre al país sortir de la llista GAFI. Això ha estat possible gràcies a la creació d'una unitat d'intel·ligència financera i d'una major cooperació amb la comunitat internacional.