Comiat a una època

Creada el 7 de novembre del 1931 de la mà d'un manifest fundacional que instava a la constitució d'un partit d'inspiració cristiana que defensés els drets catòlics des del catalanisme i amb posicions democràtiques, Unió Democràtica de Catalunya, a més d'esdevenir un partit històric procedent de l'època republicana, ha estat un dels protagonistes de la governabilitat i del mapa polític català durant les últimes dècades. Des dels seus inicis, i per l'arribada al partit de Manuel Carrasco i Formiguera, Unió tindria representació a les Corts Constituents de la República espanyola, i el 1932 guanyaria també un diputat al Parlament de Catalunya gràcies a l'aliança amb la Lliga Regionalista.

Fidel a la Generalitat, però crítica amb el govern presidit per Lluís Companys, Unió es proposaria marcar distàncies amb l'hostilitat de la Lliga contra la República. Amb l'esclat de la Guerra Civil i el triomf del bàndol franquista, Unió es veuria avocada a actuar en la clandestinitat. Des del 1941, dirigents socialcristians com ara Miquel Coll o Anton Cañellas es dedicarien a restaurar el partit a l'ombra del règim franquista dedicant-se a organitzar la resistència de la cultura catalana. Formaria part dels organismes de coordinació de l'oposició clandestina al règim, s'incorporaria a la unió europea democratacristiana i obriria converses amb partits cristians de l'Estat espanyol. Amb la mort de Franco i la caiguda del règim, el 1977 Espanya tornava a viure unes eleccions lliures. Unió hi concorreria junt amb democratacristians espanyols i Centre Català, sota l'aixopluc de la coalició Unió del Centre i la Democràcia Cristiana.

Els resultats modestos de la coalició farien que Unió aconseguís un diputat a la cambra baixa espanyola. Però la seva voluntat de teixir un projecte polític de centre i catalanista faria que s'anés acostant a les posicions de CDC. Convergència, encapçalant la coalició Pacte Democràtic per Catalunya, havia aconseguit vuit diputats a les eleccions, però havia quedat en quarta posició a Catalunya, lluny de l'objectiu de Jordi Pujol d'esdevenir el pal de paller de la política catalana. El pes electoral de CDC era superior, però Unió tenia una millor organització del partit i el valor afegit de procedir de la Catalunya republicana; un fet que feia que les dues formacions estiguessin interessades a buscar una entesa. El 19 de setembre del 1978 es feia públic l'Acord d'Entesa Permanent, a partir del qual naixeria Convergència i Unió. Agafant de referència els comicis del 1977, la coalició donaria a Unió un mínim del 25% en les candidatures i en les responsabilitats executives.

Tot i aconseguir la governabilitat de la Generalitat durant 23 anys i un pes determinant en la política espanyola, les friccions entre els dos partits serien constants. El creixement organitzatiu dels socialcristians durant els anys noranta portaria la primera gran crisi en el si de la coalició durant les municipals del 1991, on els socialcristians demanarien més presència en les llistes. Però la gran topada arribaria el 2001, quan Duran i Lleida dimiteix com a conseller de Governació de la Generalitat. El motiu derivava de la designació d'Artur Mas com a successor del llavors president Jordi Pujol, una decisió que Duran va titllar “d'unilateral i partidista” per relegar Unió a un segon pla. La resposta al conflicte aniria el mateix any convertint CiU en una federació per tal de garantir la continuïtat de l'aliança. Però l'acord de l'Estatut amb el govern espanyol, primer, i el gir sobiranista de CDC, després, acabarien fent insalvables les diferències. La dissolució de la federació, el juny de l'any passat, comportaria una pèrdua dràstica de la representació d'Unió a les institucions. Amb les desfetes electorals del 27-S i el 20-D perdria la presència al Parlament i al Congrés, i la sortida del partit de l'eurodiputat Francesc Gambús deixaria Unió sense representació al Parlament Europeu. Amb la renúncia de concórrer a les eleccions del 26-J, Unió trenca 39 anys de presència ininterrompuda en els processos electorals. Per primera vegada des de la restitució democràtica, Catalunya celebrarà una jornada electoral sense la presència d'Unió.