“A l'ANC no hi ha desunió ni fractura”

És la realitat d'una assemblea plural i transversal. Les majories absolutes que reflecteixen les votacions són un bon senyal. La lectura dels resultats ens ha de portar a encarar els dos anys de mandat amb una capacitat de donar veu i responsabilitats a tothom, no només als que vam rebre la confiança del secretariat. En les pròximes setmanes el secretariat trobarà mecanismes per reforçar la visibilitat d'aquesta unitat.

Ja s'havia fet en ocasions anteriors. Els dos terços és un mecanisme que dóna una prerrogativa als membres del secretariat perquè, si desconfien de les persones que estan sent votades, puguin bloquejar-les. A Ripoll es va repetir reiteradament que si hi havia un membre del secretariat que demanava els dos terços s'aplicarien, i ningú no ho va fer, perquè ja teníem precedents: l'elecció de la vicepresidència l'any passat es va fer així. Mantenir una majoria qualificada i no preveure cap altra solució, molt poques entitats ho tenen.

Encara estaríem votant, si hi hagués una divisió. Hem de diferenciar la pluralitat de veus i opcions de la divisió o l'enfrontament. Si hi fossin, algú, encara que fos una sola persona, hauria tingut la potestat de bloquejar l'elecció. Això denota que no hi ha divisió ni enfrontament. El que sí que hi ha és, com és evident i saludable, una enorme pluralitat fruit de la transversalitat. No és una debilitat, és una fortalesa. La prova que no hi ha desunió ni fractura és que ningú va utilitzar el mecanisme de bloqueig.

Els números indiquen que el que hi ha és una pluralitat repartida, bastant equilibrada, però que hi ha una confiança mútua. De la mateixa manera que si Liz Castro hagués obtingut aquests cinc vots de diferència, estic convençut que ningú hagués bloquejat. El secretariat expressa la normalitat democràtica de la pluralitat. Ahir al secretariat teníem militants de CDC, ERC i la CUP, empresaris i sindicalistes, aturats i pensionistes... Això és la diversitat.

Efectivament, i és veritat, però també és veritat que els partits no han aconseguit el seus objectius. És molt fàcil posar etiquetes, jo mateix he estat objecte de ser etiquetat. La realitat no prova res d'aquestes etiquetes, que ajuden a simplificar, però no necessàriament responen a la realitat. Quan vaig entrar a l'ANC la meva etiqueta era d'ICV, ara alguns han dit que jo era d'Artur Mas. En dotze mesos, algú es creu aquest recorregut? No. El nostre paper és mantenir en tot moment la capacitat de pressió per aconseguir el nostre objectiu, que el procés avanci. Quan vam haver d'incomodar ERC ho vam fer, quan vam haver d'incomodar la CUP ho vam fer i quan vam haver d'incomodar CDC ho vam fer. I ho continuarem fent. La nostra gent que és militant de la CUP, ERC i CDC hi és perquè sap que hem de tenir aquesta capacitat de pressionar tots els partits.

No. He detectat un interès dels partits per intentar condicionar l'assemblea. És normal, ha estat l'actor social i polític que més influència ha tingut en els partits els últims quatre anys. És normal que es defensin intentant influenciar ells a l'ANC.

Centrats en els últims dos mesos, la mediatització dels debats. L'assemblea ha de ser el màxim de transparent i oberta, però l'exposició als mitjans amb debats per guanyar eleccions i defensar-se, polèmiques que no són constructives, ha estat un error que hem comès tots. A Ripoll totes les veus del secretariat van assumir que aquestes actuacions no havien estat encertades.

El reescriuria perquè no va ser interpretat com era la intenció. La literalitat del tuit no posava en el centre la CUP sinó les dues formacions que van anar a les eleccions. El 3 de gener hi havia una sensació de desànim absolut perquè Junts pel Sí el 20 de desembre havia tancat la seva oferta a la CUP i la CUP l'havia rebutjada. Anàvem al bloqueig. La gent que havia escoltat i seguit els consells i recomanacions de l'ANC de votar les formacions independentistes ens deia que estava emprenyada. En l'esperit, jo tornaria a fer la petició de disculpes perquè el sentiment de frustració era molt gran, però és evident que no era un missatge dirigit a la CUP perquè la responsabilitat que no hi hagués acord no era només de la CUP.

No em pertoca a mi dir-ho, però és evident que a Ripoll tots vam fer una reflexió, i el mateix Marfany tampoc hauria d'haver escrit el seu tuit i segur que faria una esmena a la seva pròpia actuació. Hem de mirar al futur. És impossible tenir una presència tan gran com té Liz Castro a les xarxes sense que en algun moment generis polèmiques, qui no és actiu no s'equivoca. Puc parlar dels meus errors, però no puc parlar de l'opinió dels altres. Hem de mirar com aquests errors que tots hem comès, i jo remarco els meus, en el futur no els fem. I com garantim que el conjunt de les persones que vam fer el pas de presentar-nos com a candidats, que vam ser vuit, acabem tenint un reconeixement, i una visibilitat, i això és el que treballarem les pròximes setmanes.

En l'assemblea de dissabte es veia com el clima en cap moment és tens. Hi ha una bona relació personal. En un col·lectiu de 77 persones, amb alguns tens més afinitat, amb altres hi quedaràs per sopar i amb altres, no, però la cordialitat es manté amb tothom. Alguns tenen interès a fer creure que això no és així des de fora de l'assemblea, però és fals. No hi ha tensió ni mala maror, al contrari. Dissabte vàreu poder veure molts moments de distensió i de divertimento.

Segur que amb una visibilitat de més cares representant l'assemblea, que ha tingut un fort lideratge mediàtic i personal en l'etapa de Carme Forcadell. El meu mandat ja no ha estat així. Els lideratges han d'existir però no han de ser tan forts ni tan potents. És important que siguin plurals i inclusius. Els lideratges unipersonals acaben generant conseqüències no volgudes per ningú. Cal ajudar a fer que els lideratges naturals que existeixen internament, com el de Liz Castro, de gent enormement estimada al territori i que fa molt bona feina, aflorin i acompanyin els que hem rebut el vot. Ho haurem d'articular i vertebrar els pròxims dies perquè, com més plurals aconseguim mostrar-nos, més força tindrem.

Sortir al carrer i tornar a expressar que la nostra voluntat continua sent ferma, que estem decidits, i a punt per culminar el procés. Mostrarem al món que hi som amb una mobilització diferent de les anteriors. Donarem suport i recordarem a les institucions que estarem a punt de complir l'aniversari del 27-S, que la majoria la tenim i que hem d'anar acabant perquè tenim tots els instruments per decidir quan i com executem el mandat del 27-S. Ho podem fer amb unes eleccions constituents, un referèndum constitucional o un referèndum unilateral d'independència. No hem de renunciar a res. Tenim la majoria al Parlament, la legitimitat a les urnes, en el govern i en la societat civil. És un moment excepcional. Ho tenim tot al nostre abast. Si no guanyem la independència no serà perquè l'Estat ens derroti, sinó perquè no ho hem fet bé.

No, està acabant de posar-se a punt. Ha de servir no només perquè els independentistes dibuixem com volem la república, sinó perquè tothom qui encara no està decantat cap a la independència però vol un país diferent hi pugui participar. S'estan creant les bases de consens necessàries. El debat constituent o és un debat d'una amplíssima majoria o no ens serà útil. La constitució no serà la dels independentistes, sinó la del conjunt del país. La idea és que a partir de la tardor això comenci i l'Onze de Setembre sigui un moment d'eclosió de tot aquest procés.

Sí. Aquest procés, o els qui l'hem impulsat i liderat l'anem acabant i l'anem acabant bé per construir finalment la república o correm el risc que el procés ens superi. No li hem de posar data de 17, 18 o 19 mesos, però té un recorregut que hem de culminar la tardor-hivern de l'any que ve. Com hem de fer-ho és el que cal acabar de decidir, en aquest moments el disseny són les eleccions constituents, però el que és clar és que, la clau per tancar-lo, la tenim els independentistes.

Qui ens ho dirà?

Si ho diuen els partits els escoltarem, però des de l'assemblea no ho acceptarem. No hi ha motius per pensar que el full de ruta no es pot culminar. Quin motiu hi ha?

I per què hem d'acabar aquest procés amb unes eleccions? Són una hipòtesi, però en podem preveure d'altres.

No ha de ser una DUI. Pot ser perfectament la convocatòria d'un referèndum unilateral. Tenim tots els instruments a l'abast. Ni JxSí ni la CUP ni el govern poden al·legar indefensió per no culminar el procés.