Un diputat amb permís escrit per fer de tertulià

Reconeixent errors

Girauta entén que certs postulats de l'esquerra radical s'hagin incorporat al debat electoral, però avisa: “Una altra cosa és que jo no comparteixi molts d'aquests postulats.” És una reflexió que fa saltar una pregunta inevitable: això vol dir que en comparteix algun, dels postulats de l'esquerra radical? Ell contesta sense necessitat de pensar-ho gaire: “Algun sí, però no ho diré pas ara, ho diré quan hagi acabat l'entrevista.” Una prova que, després de molts anys condemnat a la irrellevància, el comunisme torna a estar a l'aparador electoral espanyol és que un partit com Ciutadans ha decidit començar la campanya a Veneçuela. El dia que fem aquesta xerrada, Rivera es troba de visita a Caracas, però Girauta s'ha quedat a Barcelona perquè el comitè electoral vol esmenar alguns errors comesos en l'anterior campanya. “Som l'únic partit que els reconeix, els errors –explica–. En primer lloc, ens vam equivocar fent una campanya presidencialista. Vam basar-la en una sola veu. Teníem i tenim el millor líder, però no ho havíem de basar tot en això. En segon lloc, calia estar més presents a Catalunya i incorporar al nostre discurs temes d'aquí. Hi ha temes que et poden agradar o no, però si no els toques dónes la sensació d'estar desconnectat.”

Sentint-lo esmenar aquests errors, fa la sensació que Girauta és de les persones que no necessiten cap de campanya o, dit d'una altra manera, que ser el seu cap de campanya no es deu considerar la feina més còmoda del món. Ell es pren la ironia amb un somriure i admet que, tot i ser una persona fidel i identificada amb el programa del partit, quan cal també mira de reaccionar a la urgència de l'actualitat sense l'ajuda de cap assessor.

El que és evident és que durant aquests mesos s'ha aplicat el primer manament dels polítics, aquell que diu que el pitjor de tot és passar desapercebut. Com a portaveu de Ciutadans al Congrés no l'hem pas vist passar precisament desapercebut, al revés, fins i tot ha arribat a desautoritzar públicament el president de la Cambra Baixa, el socialista Patxi López; Girauta insisteix que hi té bona sintonia, personal i en certs temes també ideològica, però feta aquesta consideració hi afegeix que en aquella discussió ell tenia raó perquè López aplicava una certa improvisació a l'hora de decidir quins grups tenien dret a rèplica. “Jo em vaig limitar a recordar el que deia el reglament i a demanar que s'apliqués i se'm permetés parlar”, conclou.

Diuen que la política suavitza el caràcter de les persones. S'ha suavitzat, el seu, suposant que calgués suavitzar-lo? És possible, ho admet, però recalca que una de les coses que ha descobert a Madrid és l'existència d'un tipus de periodisme més punyent. “A diferència del que passa a Catalunya –assegura–, allà els periodistes tenen accés a tots els racons de la cambra parlamentària, amb absoluta llibertat de moviment. Mentre negociàvem amb el PSOE, per exemple, a l'altra banda de la porta hi havia quinze periodistes que m'esperaven. És un tipus de periodisme més difícil, amb el qual és més complicat d'interactuar. Es tracta d'una pressió mediàtica brutal. Però això també és un aprenentatge, és clar.”

Randolph Churchill, que va arribar a ser ministre d'Hisenda a la Gran Bretanya, alliçonava el seu fill amb aquesta frase: “He assumit que al final totes les coses que faig, els periodistes les jutgen malament, i tot el que dic, ho tergiversen.” Girauta hi està d'acord, amb la frase, i reconeix que aquesta és una fatalitat que s'ha d'assumir com més aviat millor per tenir bona relació amb la premsa. És curiós observar la transformació vital d'algú que abans es dedicava a avaluar amb severitat la classe política des de la seva condició de tertulià implacable i ara és ell qui està en el punt de mira dels tertulians. És una pressió innegable que nota al clatell però que es deu a una raó que ell troba evident: “Abans, quan anava als platós, em representava exclusivament a mi. Ara represento un partit que té tres milions i mig de vots.”

De totes maneres, el paper de tertulià no l'ha pas abandonat del tot perquè manté la participació en els debats d'Onda Cero. “L'únic programa on continuo anant és el de la Júlia Otero, a la ràdio, però quan s'hi tracten temes polítics miro d'abstenir-me.” I per si de cas algun tertulià tingués la temptació de retreure-li que practiqui l'intrusisme, diu que abans de prendre la decisió de mantenir la seva col·laboració va demanar permís per escrit al Congrés dels Diputats. Certament, els radiooients que segueixin el programa sentiran com Girauta parla més de filosofia que de política. Aquesta setmana hi reflexionava sobre la dificultat d'assolir l'equilibri personal, i afirmava que l'única manera veritable d'estar bé amb un mateix és garantir també l'equilibri personal de les persones que t'envolten. I no és aquest el secret de l'èxit de la política, aconseguir l'equilibri i el benestar col·lectiu? Respon que sí, que el país només arribarà a recuperar una certa estabilitat “en el moment en què la gent vegi que van en la mateixa direcció els interessos de la política i els interessos personals de benestar tan legítims que tenim tots plegats.”

Hi ha una frase pertinent que Manuel Vázquez Montalbán fa dir al seu detectiu Pepe Carvalho: “La democràcia –afirma Carvalho– es resumeix a votar i pagar impostos. Votar per triar la política que volem i pagar perquè es mantingui l'ordre o el desordre públic.” “És una frase literària que està molt bé –valora Girauta–, però reflecteix una visió de la democràcia pròpia d'una època en què ens emmirallaven en una Europa tranquil·la. Una Europa que havia assolit l'estat del benestar, on funcionava l'economia de mercat i on també funcionava l'ascensor social. Però en la societat actual la democràcia ha de ser alguna cosa més que votar i pagar.” Per això no troba encertades les darreres declaracions del president de la patronal, Juan Rosell, a favor de retallar salaris i drets laborals. “Quan Rosell fa declaracions sobre la situació que patim, sembla que l'està prescrivint, en comptes d'estar-la descrivint, i ell hauria de ser un dels que s'haurien d'esforçar a modificar-la, aquesta realitat. Igual que els sindicats, s'hauria de posar al dia perquè ni estem a l'Europa tranquil·la ni estem al segle XIX.”

Li faig notar al cap de llista de Ciutadans que amb un parell de respostes ja ha repassat els ocupes i la patronal. No és aquest justament un dels retrets que es fan al seu partit, que a vegades peca d'una certa indefinició? Evidentment, ell opina que no. “Els partits han de buscar solucions als problemes, i no es pot caure en el parany de certs prejudicis ideològics segons els quals, si tu ets favorable a aconseguir un país competitiu, automàticament també has de ser, no ho sé, contrari a l'avortament. El món ja no és així. I el panorama polític tampoc és el mateix, ara hi ha el que podríem anomenar socioliberalisme, un espai nou que sobta en un país on el PP i el PSOE s'han dedicat a anar actualitzant l'atavisme de les dues Espanyes.”

Fa mig any, en l'anterior conversa similar a aquesta que mantenim ara, Girauta va triar el claustre de la catedral de Barcelona com el seu locus amoenus, el racó ideal i amè on passar una estona per alliberar-se de les tensions de la jornada. Ara que gràcies a la campanya podrà passar més temps a la ciutat, assegura que ja s'ha reservat algun lloc a l'agenda per tornar-hi, al claustre. “És entrar allà, fer un parell de voltes, i se t'ordenen, no només les idees, sinó també l'ànima.” L'entrevistat se n'ha d'anar, a fora l'esperen els dimonis que durant la campanya electoral intentarà combatre de nou. Encaixem i Girauta compleix la seva paraula. Acabada l'entrevista, m'explica quins són els postulats que comparteix amb l'esquerra radical.