“Els únics catalans que poden liderar Espanya són els de C's”

Hem experimentat què suposa una situació no bipartidista. Els que hem fet un acord de govern que no va tirar endavant per la qüestió aritmètica hem demostrat capacitat d'adaptació als canvis. A escala de tot Espanya no hi havia hagut mai un acord de govern entre dues forces polítiques. També hem pogut veure quina és la falta de sentit del temps i de capacitat de llegir la realitat del PP o Podem. El PP, després que Rajoy digués que no al rei per a la investidura, es tanca en el mantra de “jo he guanyat les eleccions”, cosa absolutament inútil. Podem ni tan sols és capaç d'entendre què s'hi està jugant, si no és que juguessin a la repetició d'eleccions. L'experiència de pactar i negociar et permet saber la voluntat d'entendre's de cadascú. Ara ja sabem que amb els socialistes ens podem entendre si hi ha voluntat.

Nosaltres no vam fer cap lectura així. No pensàvem què passaria si es repetien les eleccions. Era una obligació. Què havíem de fer? Si Rajoy diu “jo passo” i el rei proposa Pedro Sánchez, la nostra obligació és asseure'ns i intentar arribar a un acord. Qui deixi de votar un partit perquè ha demostrat capacitat d'acords és que s'havia equivocat de partit. Estem en un canvi d'època, s'ha de fer una reforma profunda del sistema. Si això no es fa des de la voluntat d'acordar coses no es farà.

Sabem que no hi haurà una majoria absoluta. Per tant, es pot fer un govern on hi hagi C's o un govern on hi hagi Podem. Estem focalitzant en les forces de canvi. Si vostè vol trencar el sistema, sortir de l'euro i anar pel camí de Syriza i fer com Tsipras, que està reduint les pensions en un 40%, aquesta és una via. I una altra via és dir: nosaltres som profundament reformistes. Som els moderats que farem els canvis que sempre es fan des de la centralitat en aquest país. Absolutament radicals quant a la regeneració d'Espanya i moderats en el sentit de disposició al pacte, a la negociació, a l'acord.

Fa mig any jo no ho vaig poder fer perquè l'estratègia de la campanya era conjunta per a tot Espanya. Un sol lema, una sola veu. Era una campanya d'enfocament presidencialista i aquella va ser l'estratègia. Ara ja som conscients que no es pot fer una campanya presidencialista, ja som molt conscients de l'enfocament. En el passat, també dèiem “no entrarem en cap govern on no tinguem la presidència”. Ara l'enfocament és més coral. I diem: si ens vota a nosaltres farem un govern reformista. Dintre d'aquesta estratègia nova, fa anys que insisteixo que m'escandalitza que s'identifiqui la catalanitat amb una ideologia. En aquests moments C's és l'únic partit nascut a Catalunya i amb dirigents catalans que pot ser decisiu a Espanya. Això era el somni humit del catalanisme polític de tota la vida, liderar Espanya. És una anomalia que, havent estat Catalunya el motor econòmic, cultural, empresarial durant tant temps, des de Prim no hi ha un president de govern català. I des de la primera República que no hi ha un cap d'estat català. El cap d'estat no el tindrem perquè això ara és una monarquia, no una república, però és la cosa més natural del món que de tant en tant hi hagi un president català. Doncs ara és el moment.

La qüestió de la catalanitat no està basada en cap objectiu. Sempre m'ha desesperat que s'identifiqui ser català amb una opció ideològica. La catalanitat no prefigura cap posició ideològica. I en el nostre cas, la posició és la que és, ja se sap, un model semblant al federal, de fet, som federalistes però el nom ens importa poc. Però el nostre model és el federal.

Sí, i tant. És clar que és el federal i sempre ho ha estat. Així com els socialistes han fet una icona de la paraula sense explicar què hi havia al darrere, nosaltres mirem d'explicar continguts i dir que l'etiqueta no importa tant. De la doctrina a tot el món se'n diu federalisme, però si hi ha un problema per dir-ne federalisme perquè hi ha gent que té un prejudici sobre això, doncs és igual. Si això, a més, permet que hi hagi votants que vinguin d'altres llocs, encantat. Però el partit fa això perquè considerem que és de justícia. Hi ha una mena de paradoxa, que no ho és tant, per qui s'ho miri amb ulleres nacionalistes. Els únics catalans que poden liderar Espanya són els de C's, aquells a qui hem estat ridiculitzant, posant en el punt de mira, a qui hem considerat una anomalia. L'anomalia ara és líder de l'oposició a Catalunya i l'alternativa a un model fracassat, que és el de JxSí i el seu viatge enlloc.

Em sembla fantàstic que diguin això perquè es retraten. És una cosa tan cutre i grollera. No n'hi ha dubte. A partir del moment que diuen coses com “no vull per a Espanya un president que es digui Albert” ja no cal que em diguin res més. Ja m'ho han dit tot. És vostè [el PP] qui considera que Barcelona no és tan espanyola com Madrid.

A mi m'han sorprès. I en general, ens han sorprès. Però ja està, ja ho hem descobert. Això és exactament el nacionalisme. Se'n recorda, de la gent que quan va ser president Montilla deia que no hi podia haver un president que es digués José? És el mateix. La ideologia de l'exclusió. Nosaltres, que no ens hem deixat donar lliçons de catalanitat, tampoc ens en deixarem donar d'espanyolitat.

El sistema de finançament s'ha d'arreglar d'una forma estable, per molts anys, que sigui un sistema eficaç, que no generi greuges però, sobretot, que es basi en una concepció federal. Nosaltres posem en el centre el ciutadà. Un ciutadà tindrà dret en aquest país a aquesta sèrie de coses lligades a l'Estat del benestar, i que són prestades per les comunitats autònomes. Espanya ha decidit un model descentralitzat, que es va definir autonòmic, amb moltes coses que permeten dir que és federal, però que s'ha de perfeccionar. En comptes de mirar el territori com si tingués una sèrie de drets, cal dir: l'individu té dret a aquestes prestacions. Hem de garantir un finançament autonòmic que cobreixi com a mínim aquestes prestacions. I garantir-ho amb un sol fons, perquè en aquest moment hi ha quatre fons i són inextricables. Hi ha un punt d'arbitrarietat enorme i de manca de previsibilitat i dificultat de planificar. Un sol fons garanteix tot això i a partir d'aquí, coresponsabilitat fiscal.

Passaríem a dos graus. És molt important establir que ser ciutadà espanyol significa tenir dret a un estat del benestar. Això ho ha de garantir l'Estat amb un sol fons, el més simple possible.

No és com ara perquè ja d'entrada no està rebent tothom el que mereix de forma justa i equitativa.

Catalunya estaria entre els perjudicats en aquest repartiment, com ho estan Madrid, les Balears o València. La qüestió de vegades s'enfoca com si fos una obscenitat que hi hagués una transferència de rendes d'una part a una altra. Això no és veritat. En qualsevol estat solidari o govern occidental hi ha transferències de rendes d'unes zones a unes altres. També dins de Catalunya i dins de Barcelona. Hi ha confusió sobre com es reparteixen els diners. On no hi ha transparència sempre hi haurà sospites.

Si no tingués idea dels precedents dels socialistes en aquesta matèria, diria que és un complex que tenen amb els nacionalistes. Ara ja, amb els precedents que tenim, a part del complex hi ha el càlcul de l'ambigüitat. Jo he negociat unes quantes setmanes amb els socialistes, els que decideixen de veritat dins del PSOE i els que decidiran si hi ha una reforma constitucional, no amb el senyor Iceta. I la interpretació que es dóna aquí del que ha dit Sánchez no té res a veure amb el que pensen i diuen aquests senyors.

No, per mi, no. El procés ha fracassat. Una cosa és que mentre no era clar el seu fracàs, JxSí fes tot el possible per magnificar el que estaven fent i per fer veure que això ho condicionava tot i tota la política espanyola, però ara ja seria ridícul mantenir aquesta ficció. Els partits que governen a Catalunya no compten en el context espanyol. El premi que han aconseguit per aquest procés secessionista és que ningú vol saber res d'ells. Tampoc em vull recrear en això. Aquesta és una campanya de generals molt seriosa en un punt d'inflexió històric a Espanya. El que s'ha de fer és reformar les institucions, fer-les més democràtiques i transparents, i acabar amb la partitocràcia.

Primer, perquè aquest projecte ha tingut 40 escons. Això ja està demostrat. I el Partit Reformista va treure zero escons. L'únic que va treure, que era el del senyor Roca, era per Convergència. Ell era cap de l'operació reformista però es presentava per CiU. En aquell context, si allò hagués sortit bé hauria implicat moltes coses. Hauria implicat CiU en el govern d'Espanya. Però en canvi, Convergència ha tingut una fi antològica, ha anunciat que es practica l'eutanàsia per no patir més. Allò era una cosa feta sobre un polític preexistent que pertanyia a un partit preexistent i no hi renunciava. No hi havia un arrelament de l'operació reformista en un projecte previ. En el nostre cas hi ha deu anys d'existència des de Catalunya.