El Sàhara després d'Abdelaziz

La mort del líder del Front Polisario i de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD), Mohamed Abdelaziz, passa en un moment difícil de la història d'aquesta antiga província espanyola, que és el territori més extens dels 17 que l'ONU considera pendents de descolonitzar. Un territori que Espanya va abandonar mentre Franco agonitzava, lliurant-lo al Marroc per un acord que mai no va ser publicat en el BOE.

Vaig entrevistar diverses vegades pel diari Avui Mohamed Abdelaziz als campaments de Tindouf, a Algèria, on malviuen els refugiats que van abandonar el territori fugint de l'aviació marroquina i els seus descendents

Mentre Espanya abandonava la seva província, el Polisario va proclamar la independència de la RASD, que va ser reconeguda per 80 estats i admesa a l'Organització per a la Unitat Africana. Com que el Marroc no va poder controlar el desert i va tenir moltes baixes, va aixecar un mur per aturar la infiltració del Polisario, fins que es va arribar a un alto el foc el 1991 i es van signar el 1995 els acords de Houston, pels quals s'acceptava que es fes un referèndum sobre la independència, en el qual votarien aquells que estiguessin al cens espanyol del 1975. Per aquest motiu l'ONU va desplegar la Minurso, o Missió de Nacions Unides per a la celebració del Referèndum al Sàhara Occidental. El referèndum s'havia de fer el 1998, però el Marroc va posar objeccions al cens i va exigir que votessin els colons arribats des del Marroc. França, per la seva part, s'oposava a la independència.

Marroc sempre va negar la legitimitat sahrauí d'Abdelaziz pel fet que havia estudiat a escoles i universitats marroquines i no parlava espanyol, i l'acusava de ser un titella d'Algèria. La primera vegada que el vaig entrevistar va ser el desembre del 1998, coincidint amb el primer ajornament del referèndum. Abdelaziz, un home senzill que vivia als campaments, va insistir que si Rabat continuava bloquejant el referèndum demanaria l'ingrés de la RASD a l'ONU, descartant de moment el retorn a la guerra.

El vaig tornar a entrevistar l'abril del 2000, quan el procés estava encallat i França pressionava Washington perquè avalés un estatut d'autonomia dins del Marroc. Abdelaziz va manifestar el seu rebuig absolut al pla francès i va amenaçar sense gaire convicció de tornar a la guerra. I tota la gent amb la qual vaig parlar ja no mostraven l'optimisme que m'havien mostrat en viatges anteriors i, entre te i te, reconeixien que potser l'única sortida seria la guerra.

Vaig conversar altres vegades amb ell després dels atemptats de l'11 de setembre de 2001, escenari que va reforçar el rol del Marroc. I Abdelaziz, tot reconeixent la legitimitat i la possibilitat de tornar a la guerra com volien sectors del Polisario, demanava a Espanya que jugués el mateix rol que havia fet Portugal en el procés d'independència de la seva colònia de Timor Oriental, que en aquell moments transitava cap a la sobirania.

Anys més tard Abdelaziz i el Polisario van acceptar la petició marroquina d'incloure els anomenats colons i el els seus fills en el cens del referèndum, i vet aquí que el Marroc va fer-se enrere perquè no es fiava del vots d'aquests, ja que la majoria eren de la zona de Sidi Ifni, tribalment i culturalment propers als sahrauís, i semblava que entre la joventut hi havia, com es veuria després amb l'anomenada intifada sahrauí, una forta simpatia cap al Polisario.

Dic que la mort d'Adelaziz passa en un moment cabdal, ja que fa dos mesos, després que Ban Ki-moon visités els campaments de Tindouf i els territoris de l'antiga província a la dreta del mur, controlats pel Polisario, i es referís amb la paraula “territoris ocupats” a les zones que administra Marroc, Rabat va decretar l'expulsió dels 73 membres de la Minurso i va desafiar així el Consell de Seguretat de l'ONU i el seu secretari general.

Ara, doncs, més enllà del que faci l'ONU, caldrà veure qui podrà liderar el Polisario en un moment en què molts dels qui han nascut als camps el que volen és tenir una vida normal fora. I si el Polisario no aconsegueix liderar els campaments de Tindouf, potser ocuparan l'espai els antics caps tribals o els islamistes, que esperen el seu moment. Hi ha també la incògnita de què farà Algèria quan acabi el mandat d'Abdelaziz Buteflika. Però el que sembla segur és que si es torna a la guerra, a qui s'obriria la porta seria a grups com Al-Qaida o Estat Islàmic, que saben treure profit d'aquest escenaris.