“Estar fins al capdamunt d'Espanya no és suficient”
“Som un 48% de catalans reactius cap a Espanya, però ara hem de ser capaços de definir el projecte de futur de la independència”
“Vaig treballar per l'encaix, però el TC em va demostrar que Espanya mai reconeixerà Catalunya”
Creu que la política ha perdut lideratge i que ara generar emoció i impacte mediàtic compta més que el projecte polític
Joan Rigol (Torrelles de Llobregat, 1943) va entrar al Congrés abans que els tricornis d'Antonio Tejero. No va fer la Transició, perquè amb 37 anys era un rookie de la política, però la va viure en primera línia i conserva l'admiració per aquell procés, malgrat tot. “Allà compartíem cambra amb els comunistes històrics i amb Gutiérrez Mellado, però hi havia un respecte mutu, perquè la Transició els englobava a tots. Aquella transversalitat va ser positiva, encara que els militars, amb dret a vet, també n'eren una part molt activa i això ja anava bé a algunes formacions.”
En aquella època va assimilar un dels conceptes clau de la vida a les Corts, el “sentido de estado” (sic). En la piràmide política espanyola, “només accedien a la franja més alta els que tenien visió d'estat”. Un valor que té molt a veure amb el “monopoli d'una determinada classe política instal·lada sobre el conjunt de l'Estat”, un fil conductor entre el bipartidisme de Cánovas i Sagasta (s. XIX-XX) i el d'UCD/PP i el PSOE (s. XX-XXI), i a vegades “una cobertura ideològica del centralisme més jacobí”. Rigol pensa que això de la “casta” genera una dialèctica tramposa, però entén la por i els nervis que genera, perquè el que s'està diluint i posant en qüestió és el regnat d'aquell “sentido de estado”.
També ell, a la seva manera ordenada, honesta i llavors un punt ingènua, es va infiltrar en aquella política “de pata negra”. Va ser després de vuit anys al govern català com a conseller de Treball (80-84) i de Cultura (84-88), durant els seus sis anys
al Senat (per designació del Parlament). “Llavors creia en l'encaix de Catalunya; no qüestionàvem la unitat d'Espanya, i vaig defensar una reforma del Senat, que suposava pràcticament reformar la Constitució”, perquè donava un rol més decisiu a les nacionalitats històriques i reconduïa l'absurditat del cafè per a tothom. Allò va passar a la història de les bones intencions amb l'arribada d'Aznar. “Ell va introduir l'espanyolisme centralista sin complejos [sic] i aquí es va trencar aquell diàleg positiu i aquella transversalitat constructiva de la Transició.” Rigol se'n va anar a presidir el Parlament (99-03) i l'encaix va prosseguir la seva odissea fins a l'enèsim fracàs, ara amb l'Estatut. Com tants catalans, Rigol arriba a l'independentisme després d'una llarga travessia personal, però la sentència del TC li va deixar clar que “Espanya mai podrà reconèixer Catalunya”. Per Rigol, la sentència no és la causa, sinó la conseqüència. “El franquisme va segrestar la història, la cultura i la llengua catalanes, i Espanya no ha fet l'esforç de recuperar-les. Pensaven que Catalunya era menys del que és. S'han cregut que, de nació, només n'hi ha una. I, per a ells, la unitat d'Espanya és un principi axiològic, però també són 17.000 milions que cada any se'n van i no tornen.” Tanmateix, no creu que sigui suficient “estar fins al capdamunt d'Espanya” per ser independents. “Ens hem comptat i som un 48% de reactius cap a Espanya, però encara hem de ser capaços de definir el projecte de futur de la independència com a contrapunt a una globalització deshumanitzada.” I, en aquest context, veu la política actual descol·locada i amb poques eines per incidir en la vida de la gent. “La política és nacional, però l'economia és global. Avui el bé comú el genera la City de Londres i les multinacionals que donen feina a Bangla Desh i paguen impostos a Delaware.” I, en aquest marge tan reduït, agonitza el lideratge polític. “La crisi ha destrossat la classe mitjana i ha precaritzat encara més la treballadora, però això no s'afronta realment. S'ha passat d'una política d'idees i propostes a una política d'emocions; importa més l'impacte mediàtic que el projecte polític. El que compta és tenir el poder. El buit que deixa la política l'omple la llei del més fort.”
La cambra territorial
El projecte de convertir el Senat en cambra territorial, que desenvolupés el concepte de nacionalitat històrica, que introduís el dret a vet en qüestions que afectessin l'autonomia, etc. és el millor record que té del seu pas per Madrid. “Vaig defensar la proposta i vam tenir l'acord amb el PSOE i el PP a tocar, però vam topar amb Aznar i el projecte va morir allà.”
Crits, soroll i claca
La banda sonora del Congrés va ser una decepció per al diputat Joan Rigol, que va arribar al cor legislatiu de la nova democràcia espanyola l'any 1980, amb 37 anys, i amb tota la serietat i la solemnitat d'aquell primer moment. “Em va passar de seguida; va ser un impacte veure l'espectacle de crits, soroll de clauers i claca que es formava a l'hemicicle.”