“S'ha de deixar parlar l'adversari, i ara no es fa”

Quan va arribar al Congrés dels Diputats, l'any 1986, li van donar una mena de manual amb les fotografies i els currículums de tots els diputats, que també incloïa les instruccions bàsiques de com s'havia de moure en aquell rovell de la política espanyola. Salvador Sedó i Marsal (Reus, 1936) no el va haver de repassar gaires cops, aquest manual, perquè no es va moure del Congrés en gairebé 18 anys. I, de l'experiència, en fa virtut. Hi va estar durant cinc legislatures, del 1986 al 2004, per CiU, i com a diputat per Tarragona. Cada quatre anys, el llibret era més petit (ara els ensenya i els fulleja amb un punt d'enyorança). El més petit de tots era el de la sisena legislatura, el 1996, quan es va passar del govern socialista al del PP de José María Aznar. “En els primers anys, s'hi treballava molt bé, a les Corts”, diu Sedó. “També després del Pacte del Majestic”, amb el suport de CiU al govern del PP. “Però tot va canviar moltíssim quan el Partit Popular va obtenir la majoria absoluta”, assenyala, tot i que reconeix: “A mi, pel que fa a la feina no em va afectar gaire, això, perquè tenia molt bona relació amb molts diputats.”
I li comencen a venir molts noms al cap. Entre els polítics més brillants –i al marge dels del seu partit, Miquel Roca i Josep Antoni Duran i Lleida, que considera “dues figures de pedra picada”–, per ell
hi ha els socialistes Felipe González i Alfonso Guerra, els populars Manuel Fraga
i Miguel Herrero Rodríguez de Miñón i, sobretot, “un comunista, Nicolás Sartorius: un autèntic orador, que es feia escoltar”. I escoltar és el que troba a faltar més avui dia entre la classe política: “Has de deixar parlar molt l'adversari, però això avui dia no es dóna”, lamenta.

Sedó, però, tenia més relació amb tots aquells vinculats a l'àrea d'infraestructures. Ell va estar bona part del temps lligat a la comissió d'Infraestructures, Energia i Turisme, que també va presidir. Per això, recorda com un bon maldecap el naufragi i la catàstrofe ambiental del Prestige a la costa de Galícia. I també llargs debats sobre centrals nuclears, la implantació dels trens d'alta velocitat i “la lluita” perquè l'AVE pogués passar per Tarragona i fer-hi parada, encara que finalment l'estació es construís a 13 quilòmetres de la capital tarragonina.

Amb la salut delicada, s'envalenteix quan parla de política. Una retòrica que va ser clau per a una altra professional, Joana Ortega, que en alguna entrevista ha reconegut que les converses mantingudes amb Salvador Sedó van ser les que van despertar el seu interès per la política. Però on més deu haver pesat la paraula de Sedó és en el seu fill, Salvador Sedó i Alabart, també polític, del mateix partit. Pel Sedó pare, costa de pair la desoladora situació d'Unió, partit en què milita des del 1978: “Estem dolguts amb molta gent que ha marxat d'Unió”, lamenta. I reconeix que “la situació és difícil de remuntar”.

Costa amunt també se li fa la repetició de les eleccions espanyoles. “Com pot ser que no s'hagin pogut entendre els que han vingut nous [Podem i Ciutadans], i amb els socialistes al mig, per fer fora aquest [Mariano Rajoy] que ja fa temps que hi és?”, es pregunta. I constata: “Hi ha el joc de ser cadascú a casa seva i ningú no vol cedir.” Per això tira floretes a la generació anterior: “Abans es dialogava més, amb tots els partits, encara que fossin oposició.” Quant al procés català, diu que “una sortida cap al trencament és absurda, perquè no porta enlloc”, i que hi ha projectes, com el del corredor mediterrani, que estan aturats perquè l'Estat no vol córrer riscos davant l'ànsia independentista.