Competició d'alegria per ‘la roja'

Piqué significa molt per al PP. Ara parlem del jugador de futbol, no de l'expresident dels populars catalans. El gol d'ahir del futbolista del Barça amb la selecció espanyola, en combinació amb Iniesta, va servir al candidat Jorge Fernández Díaz per sargir la metàfora de la fraternitat entre Castella-la Manxa –Iniesta és d'Albacete– i Catalunya. Seguir la victòria d'Espanya amb María Dolores de Cospedal, expresidenta de la comunitat manxega, i fer-ho, a més, a la Casa de Conca de Barcelona, es va convertir en un còctel d'afirmació de l'espanyolitat, amb crits d'“Espanya, Espanya” i explosió rojigualda en el moment del gol. De Cospedal va fer uns saltironets d'alegria. Ni punt de comparació amb la ballaruga que a la mateixa hora protagonitzava el candidat de Ciutadans, Juan Carlos Girauta. Riu-te'n, de Miquel Iceta. Ahir la disputa de la jornada de campanya entre els partits espanyolistes incloïa l'exhibició d'alegria per la roja. Y yo más.

“A por ellos!”, cridava la claca del PP contra els republicans, els republicans de la República Txeca, l'equip rival, separada amistosament d'Eslovàquia el 1993. Fins a dues vegades va repetir Fernández Díaz que l'Eurocopa és “de les nacions”. Efectivament, hi juga Anglaterra i hi juga Gal·les, però no hi juguen Catalunya ni el País Basc. Preguntem a De Cospedal què li sembla, això, però el candidat surt al pas: “El Barça vol jugar en la lliga espanyola.” El ministre en funcions constata que al Regne Unit hi ha lliga anglesa, lliga gal·lesa i lliga escocesa, però que aquí no n'hi ha de catalana ni de basca. “No es pot dir «em quedo amb el que m'interessa, i amb el que no, no». La lliga espanyola, al món, és la competició esportiva
de futbol de més qualitat, i n'és
una prova el fet que la Champions l'han jugat dos equips espanyols.” Eurocopa de les nacions, 1; Espanya de les nacions, 0.

És un escarni. El que està passant davant de la Casa de Conca és un escarni de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca als representants del PP. De Cospedal convida els manifestants a anar-se'n a protestar davant del Palau de la Generalitat, perquè, recorda, és des d'on tenen la responsabilitat de governar. Així, la secretària general del PP es queda amb el que li interessa, que la Generalitat la governen independentistes, i no es queda amb el que no li interessa, que el govern de l'Estat és –encara– del seu partit.

El clima de crispació, amb l'escridassada que va rebre Alícia Sánchez-Camacho a Vic i l'agressió física a un independentista que va irrompre en un míting de Ciutadans, confirma el mal moment de la política espanyola. De Cospedal va qualificar d'“agressió verbal” i de “violència” el que li
va passar a la presidenta del PP
a Catalunya: “Si l'agredida verbalment hagués estat la representant de qualsevol altre partit, el PP ho hauria condemnat, perquè per a l'agressió i la violència no
hi ha justificació que valgui. Les agressions només legitimen l'odi
i l'ús de la violència.” Semblava talment que parlés dels aldarulls registrats a Marsella per l'Eurocopa (de les nacions).

Una gota de suor imaginària –o potser real, tenint en compte la calor al local i l'eufòria per la victòria espanyola– regalima front avall de la secretària general popular quan sent el tumult de l'escarni a fora. Surt escortada i entra d'una revolada dins del cotxe entre crits de “covards”.

De Cospedal se'n va Nació enllà. Entès com a carrer de la Nació, situat a una cantonada de distància de la Casa de Conca. Sospitosament, cap placa de cap cantonada no especifica a quina nació es refereix, però sabem que es tracta en origen de la nació espanyola. Les autoritats franquistes el van batejar així el 1942. Antigament s'havia anomenat carrer de la Concòrdia. Molt adient.