Opa als presidents

Hi ha dos compromisos dels quals els polítics fugen com un gat escaldat. El primer és el de posar la mà al foc per un company. Tant és així que recentment Felipe González ho va haver de fer per Manuel Chaves i José Antonio Griñán suggerint que li havia dolgut el dissimul del conjunt del socialisme davant la imputació dels dos històrics dirigents. I hi ha una segona situació que resulta tant o més compromesa, que és la de lligar el futur al del teu cap de files, sobretot si aspires a rellevar-lo. Ahir, davant els atacs d'Albert Rivera a Mariano Rajoy, Soraya Sáenz de Santamaría es va veure forçada a proclamar “l'orgull” de pertànyer a l'equip del líder del PP “des de fa setze anys” i, en aquest sentit, assegurava que continuarà formant-ne part fins a les darreres conseqüències. En campanya –i això també inclou els membres del Consell de Ministres– sovint les declaracions grandiloqüents se les enduu el vent. I és molt probable que tant les de la vicepresidenta proclamant la seva absoluta adhesió al líder com les de Rivera demanant el cap de Rajoy acabin enterrades enmig del soroll dels pactes postelectorals, sobretot si Rajoy es veu forçat a fer un pas enrere i l'alternativa perquè el PP es mantingui a La Moncloa és la dona que s'ha forjat a la seva ombra des que un dia de l'any 2000 va anar a presentar un currículum al ministre de la Presidència per treballar com a assessora jurídica.

En tot cas, la fixació de Ciutadans amb el PP no s'atura en Rajoy, sinó que també es fa extensible a la seva mà dreta. Ahir, el portaveu Juan Carlos Girauta assegurava que tampoc no acceptarà que Sáenz de Santamaría ocupi la presidència “perquè forma part de l'equip” de Rajoy, mentre oferia una llarga llista de candidats a obtenir el sí de C's en una eventual investidura: Pablo Casado, Cristina Cifuentes, Ana Pastor, Alberto Núñez Feijóo o Alfonso Alonso. Rivera, si més no, va llançar pilotes fora quan hores després se li van demanar explicacions sobre aquesta llista d'escollits mentre es limitava a circumscriure el vet de C's únicament a Rajoy. La qüestió, doncs, és si Girauta ha anat una vegada més per lliure o si es tracta d'una estratègia assajada per provocar divisió dins el PP tant sobre el futur de Rajoy com del seu eventual successor, amb el benentès que Sáenz de Santamaría no és una dirigent que desperti grans simpaties dins la vella guàrdia conservadora.

L'opa hostil que Rivera planeja sobre Rajoy no sembla alterar els ànims de l'afectat. El seu entorn està convençut que això el reforça davant un públic conservador que observa el líder de C's com un “intrús” que ha demostrat “que no és de fiar”. En canvi, l'intent d'absorció de la figura de José Luis Rodríguez Zapatero que fa Pablo Iglesias proclamant-lo com “el millor president de la democràcia” i vantant-se dels consells que diu que li acostuma a donar està provocant dins el PSOE força neguit. Al cap i a la fi, l'exdirigent s'ha convertit en el gran oblidat des que Pedro Sánchez va arribar a Ferraz. Zapatero mai no ha paït que l'actual direcció no només no presumeixi del seu llegat sinó que, a més, ha censurat i fins i tot s'ha avergonyit de la seva gestió de la crisi.

La falta de sintonia entre el vell secretari general i l'actual ha estat molt evident en més d'una ocasió, sobretot des que es va saber que Zapatero s'havia vist en privat amb el líder de Podem i que sovint li agafa el telèfon. A partir de descobrir-se aquesta relació, en lloc de buscar la manera de rebaixar la tensió, Sánchez l'ha ignorat encara més, mentre que el lleonès ha procurat fer arribar les seves preferències per Susana Díaz. Això sí, d'alguna cosa han servit les darreres lloances del líder morat. De sobte, Zapatero ha reeixit –ahir mateix, per primera vegada, compartia escenari amb el candidat a Valladolid– i fonts socialistes diuen que en el que queda de campanya ha rebut moltes peticions perquè participi en actes. Ahir, Zapatero es va dirigir directament a Iglesias tot agraint-li “sincerament” les seves “paraules amables”, però hi afegia: “Qualsevol mostra de respecte i reconeixement a la meva tasca ho és al PSOE i als seus votants.” “Jo em dec al PSOE. Tota la meva vida ha estat així”, sentenciava, després d'haver suggerit que Podem pot voler ser socialdemòcrata, però l'avisava que aquesta etiqueta és només patrimoni socialista.