Assalt al cel amb escala

Potser la nit electoral la imatge més buscada serà la de Pablo Iglesias recuperant el gest adust que en aquesta campanya ha procurat desterrar. Potser les enquestes estan sent tan generoses amb Podem que el mig somriure d'Albert Rivera el 20-D després d'esgarrapar quaranta escons –quan pocs dies enrere semblava que s'havia de menjar el PP o, si més no, convertir-se en la seva crossa imprescindible– semblarà una rialla alegre comparat amb la cara de pomes agres del líder morat si, finalment, la “reserva moral” que Pedro Sánchez atribueix al PSOE s'activa per barrar el pas als podemites. Però, de moment, i per tal d'evitar-ho, Iglesias ha decidit bescanviar el clàssic tour de campanya que estan duent a terme els seus competidors per aparicions molt estudiades en ràdios i televisions. Tot i que l'àmbit audiovisual és el seu mitjà natural, Iglesias ha deixat de ser el tertulià combatent i descarat que s'estrenava el 2013 i ara es vol vendre com un polític responsable que ja no veu tan factible “arribar al cel per assalt” –una frase pronunciada el 2014 amb massa reminiscències comunistes– sinó que procura exterioritzar una contenció en el discurs
i una humilitat en les formes de què alguns dels que el coneixen de prop es fan creus. I és que Juan Carlos
Monedero va arribar a dir que el pitjor defecte d'Iglesias és la “supèrbia intel·lectual”, si bé la major part dels
detractors es queden només amb la primera part de la descripció.

I mentre que ell es dedica a forjar una imatge de presidenciable que en l'anterior campanya no s'albirava enlloc –sobretot perquè moltes enquestes li atribuïen una quarta plaça en la cursa cap al cel– ha deixat la carretera i l'asfalt de places i carrers a Íñigo Errejón i a la nova adquisició del clan morat, Alberto Garzón, del qual a hores d'ara ningú recorda que fa quatre dies va ser escollit màxim responsable d'unes sigles –IU– que Julio Anguita va fer grans (21 escons el 1996) i que el 20-D –amb el jove malagueny de cap de cartell– van tenir el trist honor d'ocupar només dues places al grup mixt. Garzón, però, és un polític que ha aconseguit destacar i, sobretot, és dels més ben valorats en les enquestes. I això té força mèrit, perquè vol dir que és dels que menys fòbia desperta entre els votants de la competència.

Iglesias ha decidit treure tot el suc al seu amic Garzón i fins i tot ha forçat que la treva firmada entre ell i Errejón inclogui també el líder d'IU i el seu número dos, que aquests dies recorren tots els territoris, sobretot aquells on Units Podem, la marca d'aquestes generals, podrien aconseguir convertir-se en força hegemònica prenent més vots i escons al PSOE. De fet, el líder morat pràcticament només es mou pels ambients més consolidats o menys hostils: Catalunya, País Valencià, Illes Balears, Andalusia o Madrid –en total haurà participat en vuit mítings, encara no la meitat dels que va protagonitzar el 20-D– mentre que deixa que la resta de la direcció –Irene Montero, Pablo Echenique o Carolina Bescansa– o els rostres més carismàtics de les anomenades confluències –Ada Colau, Mònica Oltra o José María González, Kichi– vagin picant pedra als seus respectius territoris. Perquè l'estratègia és que la doctrina general arribi al gran públic des de la televisió, ja sigui en format entrevista, debat o confraternitzant amb els nens del programa d'Ana Rosa Quintana, els quals, per molt que aquests dies Mariano Rajoy digui que els de Podem són els “dolents” a batre en aquestes eleccions, Iglesias va ser capaç de convèncer-los que no és el dimoni amb cua que
a algun d'ells li havien dit a casa.

Capejant les onades que els arriben de Veneçuela i els presumptes bons tractes econòmics que van rebre dels règims chavistes, aixecant dics de contenció per resistir la mala maror interna una setmana més i lluitant perquè els estirabots de Monedero –darrerament han aconseguit posar d'acord jutges i fiscals conservadors i progressistes amb la proposta de controlar-los– passin d'allò més desapercebuts, Iglesias sap que no pot fer d'Iglesias encara que el cos li demani guerra i ha de mantenir, com sigui, el gest condescendent i de mà allargada cap al PSOE, encara que això li suposi restar algun vot allà on saben que n'obtindran més desfent-se de la línia vermella del referèndum.