Diputat experimentat d'un partit en transició

Final de cicle de la política espanyola

I així veu Xuclà la situació que ens ha portat fins aquí: “El desembre passat, Rajoy se'n fotia amb frases grandiloqüents, de la incapacitat política dels catalans per formar govern, però ara són els partits espanyols els que en cinc mesos no han sabut donar resposta al clam democràtic de la majoria del poble de Catalunya i, en el moment en què l'agenda catalana va ser expulsada de la vida política espanyola, s'han hagut de repetir les eleccions. Els partits polítics espanyols han intentat fer un cordó sanitari al voltant dels partits sobiranistes catalans. Nosaltres els ho vam posar més fàcil que molts d'ells entre ells mateixos, però no ens deixen ni dialogar, i això diu força de la cultura democràtica a l'Estat espanyol. El ‘problema català' és, en realitat, el problema del final de cicle de la política espanyola”, afirma. Per al candidat convergent, els precedents històrics expliquen moltes coses: “Des de la primera Constitució espanyola, la del 1812, fins a la penúltima, la de la Segona República, cap no ha estat reformada: totes s'han col·lapsat, per un canvi de règim, un cop d'estat, etc. La cultura política espanyola no està acostumada a reformar les coses quan toquen i, si haguessin reformat l'actual Constitució fa uns anys, no hauríem arribat fins aquí, però el PP ha preferit actuar com el gran patrocinador de l'independentisme.”

Per a Xuclà hi havia almenys “tres fórmules possibles per evitar les eleccions, com a mínim”, que són aquestes: “La primera hauria estat una entesa entre el PSOE, Podemos i els partits nacionalistes, com a forces que volien el canvi, però els socialistes arrosseguen un gran llast, que és el gran lobby conservador del PSOE andalús; la segona seria la fórmula clàssica, un acord entre el PP i el PSOE, que ja veurem si finalment es produeix, i la tercera seria la via més imaginativa: un govern tècnic a la italiana, presidit per un independent.” No se sap si del
26-J sortirà un d'aquests escenaris –Xuclà dubta sobretot del tercer, justament pel fet de ser el més “imaginatiu”– o un altre qualsevol derivat de la gran incògnita d'aquests nous comicis, però el candidat gironí sí que té molt clara una cosa: “En un escenari en què segur que no hi haurà majories absolutes ni estables, nosaltres tenim més marge per treure'n coses de profit. Hi veig una oportunitat que no veia amb la majoria absoluta del PP ni amb Zapatero. Com afirma la dita castellana, a río revuelto, ganancia de pescadores. Crec que serà la nostra gran oportunitat per treure les comarques gironines de la lamentable situació en què es troben com a penúltima demarcació de l'Estat en inversió per càpita.”

Desconstruint l'herència del PP

De moment, Jordi Xuclà no dóna
per perduts els 188 dies que ha durat l'onzena i més breu legislatura de la democràcia espanyola: “Durant aquests mesos, nosaltres hem votat i hem treballat com bojos. Jo he estat president de la comissió de cooperació i desenvolupament del Congrés, en la qual hem tingut una activitat molt alta, perquè tots els partits de l'oposició volíem la desconstrucció de l'herència del PP en aquest àmbit i desenvolupar polítiques alternatives en temes com ara la immigració, de les quals hem creat com un esbós per poder-les tirar endavant en la propera legislatura. Tant de bo no es produeixi un pacte entre PP i Ciudadanos, perquè les aturaria.”

Sobre els resultats de les eleccions del 20 de desembre, Xuclà sí que comenta una cosa positiva: la renovació dins de la cambra baixa. “Dels 350 diputats, en aquesta ocasió només repetíem 126, en part per la irrupció de Podemos i Ciudadanos. Això ha representat una arribada d'aire fresc que almenys ha estat positiva com a revulsiu. Una altra cosa és que aquests novíssims hagin vingut a fer-ho tot de nou, com pretenien. En realitat, Ciudadanos ha actuat com una franquícia de l'Íbex 35 de la borsa de Madrid, i Podemos ha portat a terme una política més enfocada a provocar unes noves eleccions que a possibles pactes.”

Recuperant la idea que tornem a les urnes per la incapacitat dels partits espanyols per afrontar el “cas català”, el cap de llista de CDC a Girona fa aquesta reflexió, amb un xic d'ironia, sobre la indiferència que no han de provocar aquestes eleccions en els sectors sobiranistes: “Ja que han tingut el bon gust de fer-nos l'homenatge de dedicar-nos aquestes eleccions, demano la mobilització del poble català –encara que coincideixin amb el pont de Sant Joan– per donar-nos suport i reforçar les nostres posicions perquè s'ho trobin a la cara. Tot i que el futur del nostre país passa en realitat pel que es decideixi al Parlament de Catalunya, mentrestant es prenen decisions a Madrid que fan mal als catalans, com la negativa a un finançament just o a la llei de dependència que ens cal. Per tant, de moment hi hem de ser presents per decidir de manera pràctica. Nosaltres no anem allà a pactar un referèndum, perquè ja sabem que Espanya no el vol, sinó a defensar els interessos dels catalans mentre no tinguem un estat propi.”

Aquests interessos que Xuclà està disposat a defensar inclouen “la cancel·lació d'algun dels grans reptes pendents de les comarques gironines”, sobretot pel que fa a grans infraestructures com ara l'N-II i les obres eternes per desdoblar trams com ara el de Sils a Maçanet (“Un autèntic engany al contribuent”), l'eix pirinenc, la inversió en costes –platges, camins de ronda i passejos marítims–, la creació d'un baixador ferroviari a l'aeroport, la nova seu de l'arxiu provincial, la variant d'Olot com a “peça més dèbil de l'eix transversal”... Xuclà recorda també que el 2021 finalitzarà la concessió del tram nord de l'AP-7 fins a la frontera francesa com a autopista de peatge, però ara mateix no sembla tan clar el seu rescat sense que representi un cost inassumible per a l'administració. “En aquesta nova legislatura hem de mirar la lletra petita dels contractes per evitar que aquest continuï sent un país de peatges”, afirma Xuclà, que també ha denunciat reiteradament el cas TP Ferro (“el Castor gironí”), l'empresa hispanofrancesa amb participació de Florentino Pérez a qui Álvarez-Cascos va adjudicar la concessió del túnel del Pertús per al tren d'alta velocitat. “Per una planificació pèssima, TP Ferro es troba ara en una situació crítica i reclama uns 675 milions d'euros als estats espanyol i francès. Per què Espanya és un mal negoci per als catalans? Per coses com aquesta.”