De la tramuntana al vent del sud

Silenci còmplice? Manca de lideratge per aturar l'esvalotament general? El mutisme de Pedro Sánchez des de la nit del 26-J ha originat un orgue de gats dins el PSOE. La inexistència d'un rumb clar establert pel secretari general ha propiciat que des que va acabar el recompte de vots s'hagi obert un concurs per veure qui la diu més grossa: des dels que proposen lliurar les armes al PP immediatament, als que suggereixen una rendició en diferit o els que pretenen preparar una emboscada als conservadors ressuscitant el govern del canvi –això sí, sense trucar a la porta de les forces sobiranistes– que es va revelar com un impossible pels vetos entre Podem i C's. Aquesta ha estat, de fet, la darrera gran cerimònia de la confusió en què viu instal·lat el PSOE. Però què és el que pensa Sánchez? De primera mà no se sap exactament perquè el líder no parla en públic. I a través d'alguns intermediaris ha quedat clar que avui encoratjarà el partit a no decaure en cap moment davant el setge dels populars. Una pressió a favor de l'abstenció que, segons s'ha pogut apreciar, disposa de la connivència de la vella guàrdia socialista –encapçalada per Felipe González– i alguns barons amb més ascendència, si bé l'únic que en un primer moment ho va explicitar sense cap disfressa va ser l'extremeny Guillermo Fernández Vara. Així, a les vigílies del comitè federal que avui haurà de fixar l'estratègia davant el clam dels de Mariano Rajoy perquè s'abstinguin, el socialisme ha permès que campi la idea que en el no que atorgaran al PP hi ha molts matisos. Perquè per molta aparença de rotunditat –i d'unanimitat– que voldrà donar avui Sánchez a la negativa a acceptar el matrimoni de conveniència, fins i tot el PP està convençut que aquest rebuig forma part del teatre que han de fer davant la militància perquè més endavant s'empassin l'abstenció sense que hi hagi una estripada general de carnets. Res no és etern, i això vol dir que la negativa que s'aprovarà avui a facilitar un govern conservador podria ser només temporal, “perquè no hi ha res definitiu en aquesta vida”, sentenciava ahir el líder de Castella-la Manxa, Emiliano García-Page. Una altra manera d'apuntalar el “no ens avançaven al futur” que proclamava dies enrere el president del País Valencià, Ximo Puig.

A banda de la condicionalitat o no del cop de porta a Rajoy, hi ha una altra qüestió que manté entretinguts els barons i, sobretot, ha fet créixer una tensió que s'ha mantingut més o menys soterrada des de la primera patacada del 20-D: la suposada aspiració del candidat a intentar encapçalar una nova negociació. No se sap ben bé si és ell mateix el que ho suggereix perquè s'escampi la idea i a veure com cau o –simplement– sent del tot conscient de la complexitat de l'operació, li convé deixar-se estimar pels dirigents territorials més afins, en un intent d'exhibir la seva força davant els crítics habituals, que ja fa dies que només tenen al cap els preparatius per al relleu de Sánchez al proper congrés del partit.

Entre els dirigents que aquests dies han passat pel confessionari del secretari general i que, a banda d'incidir que el no a Rajoy ha de ser irreversible, tots ells també han assegurat que no veurien gens malament reeditar una segona volta negociadora, hi ha Miquel Iceta (Catalunya), Francina Armengol (Illes Balears), Idoia Mendia (País Basc) o Luis Tudanca (Castella i Lleó). Aquest darrer fins i tot va parafrasejar l'aragonès Javier Lambán –el qual va atribuir “a la tramuntana, que en determinades èpoques de l'any altera la ment” la idea de la balear d'un nou intent d'investidura– tot reblant: “No sé si la tramuntana també bufa a Burgos”, però també considera que si el PP s'encalla al Congrés, el PSOE té “el deure d'intentar-ho”.

Sánchez haurà de triar entre la tramuntana i el vent del sud, que també bufa fort, i en la direcció contrària. Susana Díaz no en vol ni sentir parlar, de nous experiments parlamentaris “amb només 85 diputats” i al voltant d'aquesta negativa ha aconseguit posar d'acord força líders territorials. Perquè el sector crític ho té clar: les urnes han situat el PSOE a l'oposició i només es mourà d'allà per “resoldre problemes” quan Rajoy es mostri “actiu i no diletant”, subratllava Fernández Vara ahir després de veure's amb Sánchez. L'extremeny intentava suavitzar la seva posició favorable a l'abstenció i ja no comprometia públicament els vots del PSOE –sense cap contrapartida– perquè el PP pugui governar, sinó que condicionava suports puntuals a un canvi radical d'actitud del popular. Amb algun retoc en la lletra, la melodia és la mateixa.

Des de la nit electoral, Díaz ha aprofitat el buit de poder que ha propiciat l'escapada de Sánchez a la platja i el silenci que ha mantingut des del 26-J fins avui mateix per anar colant els seus missatges, que es resumeixen a assenyalar que la culpa de la nova davallada del PSOE és només del secretari general. Que ella passava per allà i que prou ha fet de frenar el sorpasso a Andalusia, si bé obvia que el PP ha guanyat a casa seva. Públicament, també s'ha mostrat contrària a servir al PP una abstenció en safata i assegura que s'ha de votar no. En privat, però, es partidària de fer gruar Rajoy fins al darrer moment. Però, sobretot, el que vol transmetre Díaz és que la decisió la té el secretari general, que per això és el que mana. És la teoria de deixar-se portar pel “conductor” que esgrimeix García-Page i que en el fons, vol dir que sigui ell el que assumeixi el cost d'unes terceres eleccions o el d'explicar el perquè finalment s'hauran abstingut. La tercera via no cola.

Per tot plegat, el comitè obre molts interrogants: gosarà Sánchez traslladar la pressió d'una decisió difícil a la militància plantejant una consulta que els crítics no volen? Es discutirà la data del congrés? Rebrà una esbroncada Iceta per la seva idea de llei de claredat a la canadenca? Sens dubte, el PSOE es prepara per a una nova jornada de tibantors.