Rivera no entronitza

Tot i l'experiència de nou anys (2006-2015) com a diputat al Parlament, l'arribada al Congrés és el que destaparia Albert Rivera com una màquina de cites. “Com deia Churchill, sóc optimista, perquè el contrari no serveix de res”, “Com va dir Adolfo Suárez, hem escollit el camí més difícil, però és el camí correcte”, “Com va dir Roosevelt, només cal tenir por de la por mateixa”... A més dels préstecs que usurpa als estadistes, però, el president de Ciutadans està vivint el seu segon intent d'investir un president espanyol aferrat a una nova màxima: “És millor ser útil que creure's important”, repeteix tant per donar valor al pas de C's del no a Mariano Rajoy promès en campanya fins al sí de la realpolitik. La seva etapa a Madrid des de les eleccions del 20 de desembre i del 26
de juny, però, qüestiona ara que li sigui aplicable el seu aforisme. Si bé Pedro Sánchez forma part de la història d'Espanya com el primer candidat fallit a una investidura en una llista a la qual divendres al vespre s'afegirà Mariano Rajoy, Rivera oposita a ser l'únic líder que carrega amb el fracàs de dues investidures fallides sobre les espatlles.

Després d'emergir el 2006 amb la bandera de la defensa del castellà a Catalunya, Ciutadans es va fer gran a Madrid el 13 de desembre al Palau de Vistalegre, un recinte símbol per al PSOE i per a Podem, que hi va fer l'assemblea fundacional el 2014. “Fa deu anys que això va començar, a Catalunya, a Barcelona, però amb un àmbit nacional per regenerar la política espanyola”, va recordar el fundador, Matías Alonso, als 10.000 presents al Vistalegre en l'acte més multitudinari de la història de C's.

La fi del bipartidisme PP-PSOE semblava el terreny ideal perquè Ciutadans fes realitat el somni de “regenerar la política espanyola” i ocupés el rol de frontissa que CiU
va deixar vacant, però les urnes del 20-D i del 26-J han consolidat una fragmentació de la política espanyola que –si no hi ha gran coalició– exigeix el concurs d'almenys tres partits per fer una majoria de govern. El primer intent d'obviar l'evidència numèrica va ser el pacte PSOE-C's –Acord per a un govern reformista i de progrés– firmat per Sánchez i Rivera el 24 de febrer a la sala constitucional del Congrés. Com si l'aritmètica fos el menys important, el PSOE (90) i C's (40) compareixien amb un botí de 130 escons que els deixava a 46 dels 176 que marquen la majoria absoluta al Congrés. “Els nens estudiaran el pacte a l'escola juntament amb el Compromís de Casp”, va dir fent mofa Rajoy. Aprofitant que ell sí que sap el que és forjar pactes estables, com el del Majestic el 1996, Rajoy va jugar a ridiculitzar el duet Sánchez-Rivera i el va equiparar amb l'acord sobre el tron de Castella del 1468 entre Enric IV i la seva germana Isabel davant el conjunt escultòric d'El Tiemblo (Àvila). “L'escenificació feia pensar que era una pàgina històrica de dimensions només comparables al Pacte dels Toros de Guisando”, va retratar Rajoy.

Ironies del destí hispànic que comporta l'anomalia de repetir les eleccions, l'equip de Rajoy s'ha vist a si mateix buscant el seu particular Pacte dels Toros de Guisando amb el menystingut Rivera, obviant també l'evidència que els 137 del PP i els 32 de C's sumen un botí de 169 escons (170 amb Coalició Canària) insuficient tot i vorejar la majoria absoluta. En aquest punt, la paradoxa de C's és que és decisiu precisament en indrets on no hi ha el líder, com a la regió de Madrid.

Tot i exhibir la flexibilitat insòlita de poder pactar amb el PSOE de Sánchez al febrer i després amb el PP de Rajoy a l'agost, la tàctica de C's d'oferir-se sempre el primer com a soci provoca una contraindicació al·lèrgica: ningú vol pujar al vaixell de la governabilitat si a bord hi ha Rivera. La primera incompatibilitat va ser de C's i Podem: Pablo Iglesias es va arribar a implicar en la mesa negociadora amb el PSOE i C's, però l'aventura de risc de Sánchez d'unir “el partit de l'Íbex 35” (Iglesias dixit sobre C's) i “la sucursal chavista a Espanya” (Rivera dixit sobre Podem) va fracassar el 7 d'abril.

Quan divendres consumi la seva investidura fallida, el guió de Rajoy
és deixar passar les eleccions basques del 25-S –i que la urgència d'Iñigo Urkullu per ser lehendakari estovi el PNB a Madrid– i seduir el PNB en una segona investidura a l'octubre. La contraindicació és que C's és l'únic partit que vol abolir el concert
i que els bascos tinguin un pitjor finançament. “La política penitenciària –que, en el fons, és política antiterrorista– no pot venir marcada per peticions d'un partit nacionalista.
No es pot entrar en el mercadeig, i un acord en què se cedeixi en aquest àmbit o en la igualtat dels espanyols és incompatible amb un acord amb C's”, avisa el vicesecretari de C's, José Manuel Villegas. L'equip de Rajoy, amb Fernando Martínez-Maíllo al capdavant, rep amb estupor l'avís de C's de no poder flirtejar al nord de l'Ebre, i més després de doblegar-se al “teatrillo” dels de Rivera els últims dies. “Si després de tot els de Ciutadans no ens deixen pactar amb el PNB...”, alerta un negociador del PP. Abans del cèlebre adagi “és millor ser útil que creure's important”, el líder de Ciutadans s'havia abonat a un altre: “Impossible és només una opinió.” En el cas de les investidures que patrocina, però, comença a ser una opinió reiterativa.