El tribunal (in)controlat

El que a primer cop d’ull podrien semblar actuacions arbitràries i incontrolades del Tribunal de Comptes en la seva tasca per fiscalitzar els comptes i la gestió econòmica del sector públic amaga just el contrari: el control i la politització d’aquest organisme que en teoria té plena independència reconeguda constitucionalment. La seva inacció en molts de casos amb resolucions lentes o condemnatòries molt parcials en casos dels ERO d’Andalusia que han esquitxat diversos càrrecs de PSOE i que van comportar 680 milions de diner públic defraudat; la seva incapacitat per trobar pràctiques corruptes del PP en els casos Gürtel i Bárcenas, i la desestimació de denúncies com en el cas de la fórmula 1 de València, entre altres temes, contrasta amb la celeritat i la diligència amb què actua en els casos vinculats al procés independentista.

Dijous va citar a declarar el 28 de gener el president català a l’exili, Carles Puigdemont, l’exvicepresident de la Generalitat Oriol Junqueras i la resta de membres de l’anterior executiu, a més de tretze càrrecs més del govern d’aleshores, alguns d’ells ja condemnats per malversació pel Tribunal Suprem i d’altres pendents de judici al jutjat d’instrucció 13, perquè liquidin les despeses de l’organització del referèndum, que Societat Civil Catalana (SCC) i la fiscalia situen en dos i vuit milions respectivament. Es repeteix així la voluntat de debilitar econòmicament els actors del moviment independentista, com ja va passar amb la consulta del 9-N del 2014, per la qual van condemnar l’expresident Artur Mas, els exconsellers Irene Rigau, Joana Ortega i Francesc Homs i sis alts càrrecs de l’administració a pagar de la seva butxaca 4,9 milions d’euros com a responsables comptables de la votació popular, tot i no ser acusats del delicte de malversació i quedar demostrat, per exemple, que els 7.000 ordinadors que es van adquirir s’utilitzen ara a les escoles. Pendents del recurs de cassació contra la sentència del Tribunal de Comptes que han presentat al Suprem, la Caixa de Solidaritat va evitar el embargaments del béns. Amb la nova demanda per l’1-O presumiblement tornarà a passar igual, tot i que el Suprem va analitzar per sobre el delicte de malversació per passar-ho, com demanava la fiscalia, al Tribunal de Comptes, i va reconèixer que la despesa més gran, la de les notificacions a Unipost, la Generalitat no la va pagar.

Però no són les úniques actuacions d’aquest tribunal contra l’acció institucional de la Generalitat, perquè al març també va aprovar un informe sobre l’acció exterior en el qual veia indicis d’irregularitats amb, per exemple, 479.633 euros gastats en 45 viatges de càrrecs públics i en 515.675 euros pagats en informes i assessoraments amb l’objectiu de promocionar el procés i altres temes.

A aquests episodis de diligència en un tribunal que tradicionalment s’ha caracteritzat per la seva inacció se n’afegeixen d’altres en els darrers temps de descàrrec per a alguns polítics acusats en primera instància pel mateix tribunal i que finalment han estat absolts que omplen l’argumentari de ser una segona institució, que pot jutjar tot i que els seus membres no cal que provinguin de la judicatura, executora de voluntats polítiques. El més sonat, que van protagonitzar el juliol passat, és que va deslliurar l’exalcaldessa Ana Botella i set càrrecs més del seu govern a l’Ajuntament de Madrid de pagar 25,7 milions d’euros per la venda de 1.860 habitatges públics a un fons voltor. La sala d’enjudiciament del Tribunal de Comptes va revocar la sentència anterior del mateix tribunal per dos vots contra un i, curiosament, van ser els de la que va ser ministra de Justícia del primer govern de José Maria Aznar el 1996, Margarita Mariscal de Gante, i José Manuel Suárez Robledano, també nomenat a proposta del PP. Mariscal de Gante, que va ser nomenada el 2012 com a consellera del Tribunal de Comptes el mateix dia que també ho va ser el germà de l’expresident del govern espanyol. Manuel Aznar va ser precisament qui va signar la sentència que confirmava la repressió econòmica pel 9-N.

El de Botella no és l’únic cas de canvi de parer de la institució. El desembre del 2016 va absoldre l’exalcalde del PP de Vitòria i posterior ministre de Sanitat amb Mariano Rajoy, Alfonso Alonso, i el regidor que el 2007 portava Hisenda, Javier Maroto –ara portaveu al Senat–, d’un delicte d’infracció comptable després de ser condemnats a primera instància a pagar 393.862,31 euros. La ponent també era Mariscal de Gante i va tenir el suport una altra vegada de Suárez Robledano, mentre que el president de la sala, proposat pel PSOE, Felipe García Ortiz, s’hi va oposar, com ja va passar en el cas de l’exalcaldessa de Madrid.

El Suprem també ha ordenat diverses vegades al Tribunal de Comptes que compleixi sentències seves i en un altre cas sonat va resoldre fins a quatre vegades en contra del nombrament per “desviació de poder” d’Enrique Medina, germà del conseller nomenat pel PP, Javier Medina, com a subdirector tècnic de la presidència de l’organisme. De fet, ja en un article del 2014 del diari El País assegurava que dels més de 700 treballadors d’aquest tribunal gairebé un centenar eren familiars dels seus alts càrrecs.

Sense que hagi arribat a més, el Tribunal de Comptes va destapar en un informe sobrecostos per valor de 7.637 milions d’euros per les obres a tretze estacions d’alta velocitat a l’Estat espanyol, entre els quals un del 546% per les obres de l’estació de la Sagrera, mentre que un dels seus grans èxits va ser la sentència del 2013 en què condemnava la família de Jesús Gil per desfalc a pagar 108 milions i els embargava 150 propietats.