Un advocat tenaç i emotiu

El cantant Lluís Llach recorda en el pròleg del llibre com al final del judici als independentistes catalans al Tribunal Suprem el vam “veure plorar” i alhora el defineix com “un home que estima la vida en el sentit més integral de la paraula”. Una encertada definició del penalista Jordi Pina (Barcelona, 1965), que en el llibre El judici de la meva vida (Columna) traspua tota aquesta vitalitat, sentiments a flor de pell i, també confessa haver plorat diversos cops en aquest cas extenuant, com ara amb les dones de Jordi Turull i Josep Rull quan el jutge Llarena els va tornar a fer empresonar, el març del 2018. Quant a la presó de Jordi Sànchez, la primera, amb Jordi Cuixart, el 16 d’octubre del 2017, també despulla els seus sentiments (“vaig plorar a l’habitació de l’hotel, de ràbia i de moltes coses”). Compartir el desig d’una república catalana, que mai no ha amagat, no ha restat pes a Pina en els seus contundents arguments jurídics, tant en les intervencions com en els escrits. El darrer, per demanar la nul·litat de la sentència del Suprem: “Si no hi ha votants ni manifestants condemnats, qui es va alçar tumultuàriament el 20 de setembre i l’1 d’octubre?”

En el llibre, Pina s’expressa tal com és en persona: sincer, obert, directe i agraït amb tot l’equip de professionals que l’acompanyen en la ingent tasca de preparar les defenses dels dos exconsellers i de l’exlíder de l’ANC. Vetlla pels seus drets en el procés penal, però també vetlla pels seus drets polítics, amb les candidatures de tots tres per JxCat, primer al Parlament i després al Congrés (i fins i tot va a veure l’expresident Puigdemont a Waterloo), i per atendre una munió de periodistes. Té paraules de reconeixement per a Ana Bernaola, la seva companya de despatx a Madrid, “sempre positiva” i amb constants anades i vingudes a les presons d’Estremera (on eren Rull i Turull) i a Soto del Real (Sànchez). La penalista va destacar en el judici pel seu ferm interrogatori al tinent coronel de la Guàrdia Civil, Daniel Baena.

El relat de Pina dels darrers dos anys evidencia la voràgine judicial contra l’independentisme català, i arrenca amb la primera declaració a l’Audiencia Nacional del llavors president de l’ANC, Jordi Sànchez, del qual Pina explica que el coneixia de vista i d’alguna activitat escolar, ja que la seva filla Airy és amiga de la Clara, la filla de Sànchez. Vincles de l’escola Súnion que també comparteix amb l’exconsellera Irene Rigau, a qui va defensar en el judici pel 9-N al TSJC, l’aperitiu judicial contra Catalunya.

Enganxar la mà al vidre dels locutoris de les presons, com a substitutiu d’una abraçada a Sànchez, Rull i Turull, així com escriure certes coses en paper i no parlar per telèfon perquè se sabien espiats, són escenes colpidores, com l’ignominiós càstig de remenar la cel·la de Sànchez perquè es creia que tenia un mòbil pel missatge que va fer en un acte de JxCat, i pel qual va ser castigat, com després el líder d’ERC, Oriol Junqueras. Pina no té pèls a la llengua i qualifica els informes incriminatoris del tinent coronel Baena de “rocambolescos”. Al jutge Pablo Llarena, que coneix de l’Audiència de Barcelona, el defineix com un “magistrat honrat, amb bona tècnica”, però en veure que decreta la presó novament del govern, “amb el lamentable argument de la fiscalia que Marta Rovira no s’ha presentat”, el penalista considera que no és correcte i, com a la magistrada Lamela, li retreu que “no s’atreveixi a entregar en persona la resolució de presó”. També lloa la gran feina, i discreta, de la consellera de Justícia, Ester Capella, pel trasllat dels polítics a presons catalanes. La sentència és valorada de manera crítica. “He après a saber en qui he de confiar [...]. També que no em dedicaré a la política. He vist coses de la política, des de la presó, que no m’han agradat”, és una de les contundents confessions de Pina.