Illa pren el llegat de Lluch a Sanitat i Laya va a Exteriors
El secretari d’organització del PSC serà la quota catalana de Sánchez juntament amb el sociòleg Castells a Universitats
La jurista basca relleva Borrell a la diplomàcia en ple foc encreuat judicial amb la UE
Fidel al manament vigent des de la investidura de no tenir pressa els dies senars i tenir pressa els dies parells, el mateix Pedro Sánchez que el 7 de gener es retirava a pensar noms del govern va continuar ahir –10 de gener, parell– amb el degoteig dels futurs ministres i va desvelar qui encarnarà la quota del PSC en el primer Consell de Ministres de coalició des de la Segona República. L’elegit és Salvador Illa, el secretari d’organització del PSC i mà dreta de Miquel Iceta, que rep una cartera carregada de simbolisme com és la de Sanitat, perquè recollirà el llegat d’Ernest Lluch, artífex de la universalització quan en va ser titular, del 1982 al 1986. Qui ja no parlarà en català és el cap de la diplomàcia espanyola: la plaça vacant de Josep Borrell serà ocupada per la jurista basca Arancha González Laya, pensant en el foc encreuat judicial que Madrid té amb la UE.
El Ministeri de Sanitat va tenir la catalana Dolors Montserrat com a titular del 2016 al 2018, però des del llegat d’Ernest Lluch, a finals dels anys vuitanta, cap socialista català n’havia tornat a ser el titular. Qui aviat va ser conscient del simbolisme va ser Miquel Iceta, primer secretari del PSC, que airejava a Twitter tant el salt d’Illa a Madrid com el regal que li havia fet: el llibre La construcción de un éxito. Así se hizo nuestra sanidad pública, de Juli de Nadal.
Vacant de Batet i Borrell
Amb el salt de Meritxell Batet al Congrés com a presidenta de la cambra el maig del 2019 i amb la marxa de Borrell a la UE com a alt comissionat per a la Política Exterior, el PSC no tenia cap seient en el Consell de Ministres. Illa va deixar caure aquests dies que hi esperava “algun ministre” del PSC i que no creia que l’elegit fos ell, i ahir es va confirmar l’encert en el seu auguri i el desencert en la modèstia. Alcalde de la seva ciutat, la Roca del Vallès, del 1995 al 2005, i més tard director general d’Infraestructures de la conselleria de Justícia amb José Montilla, Illa ha estat un negociador clau en l’acord amb ERC que ha permès la investidura de Sánchez amb l’abstenció republicana. Així que un arquitecte de la taula de governs seurà al Consell de Ministres. Serà la quota catalana de Sánchez –en espera d’esvair les incògnites pendents a Justícia, Política Territorial i Cultura–, juntament amb el sociòleg Manuel Castells (Universitats), aquest per l’òrbita dels comuns.
En l’allau de filtracions de noms en què ha convertit la formació de govern, a Sánchez només li queden tres buits: qui agafarà Política Territorial –vacant des de l’adeu de Batet–, qui serà ministre de Justícia un cop ja ha dit a Dolores Delgado que no repetirà i qui rebrà Cultura després que José Guirao també hagi caigut en desgràcia. Amb un horitzó marcat pel futur dels presos polítics i amb una fiscalia que desafia tant l’advocacia com la justícia europea, qui ocupi Justícia serà escrutat amb lupa. Delgado no ha controlat els ressorts judicials tot i provenir de l’Audiencia Nacional i, a més, unes escoltes la van retratar en conversa amistosa amb el polèmic comissari José Villarejo tot insultant Fernando Grande-Marlaska amb termes homòfobs com ara “maricón” i “nenaza”.
Escrivá: Seguretat Social
Un dels fitxatges és el prestigiós economista José Luis Escrivá, sorgit del servei d’estudis del BBVA i ara responsable de l’Autoritat Fiscal Independent (Airef), que serà el ministre de Seguretat Social. Sánchez enrola al govern els seus puntals: José Luis Ábalos (Transports), María Jesús Montero (Hisenda), Margarita Robles (Defensa) i Marlaska (Interior), i perd Magdalena Valerio a Treball per l’escissió: Treball per a Yolanda Díaz (Podem) i Seguretat Social per a Escrivá.
Inflació de ‘vices’ i ministeris fins a superar els vint d’Adolfo Suárez
DAVID PORTABELLA
El Consell de Ministres no té un límit de cadires: si en els de Mariano Rajoy (des del 2011 fins al 2018) hi seien tretze ministres, en els d’Adolfo Suárez i en els de Leopoldo Calvo-Sotelo n’hi havia vint. El primer govern de coalició que Madrid veu des de la Segona República desafiarà l’overbooking de la taula ministerial i superarà el nombre de cadires dels de la UCD.
Tres ‘vices’ i Iglesias
Per a Pablo Iglesias –segur que havia pactat ser vicepresident segon amb Carmen Calvo (vicepresidenta primera) i Nadia Calviño (vicepresidenta tercera)–, descobrir una quarta vicepresidència per a Teresa Ribera ha estat un disgust. Per sota d’ells, hi ha una inflació de carteres pel fet de trossejar ministeris i vestir secretaries d’estat com a carteres: Ábalos (Transports), María Jesús Montero (Hisenda i portaveu), Isabel Celaá (Educació), Irene Montero (Igualtat), Margarita Robles (Defensa), Fernando Grande-Marlaska (Interior), Arancha González Laya (Afers Estrangers), Yolanda Díaz (Treball), José Luis Escrivá (Seguretat Social), Alberto Garzón (Consum), Reyes Maroto (Indústria), Luis Planas (Agricultura), Pedro Duque (Ciència) i Manuel Castells (Universitats). I en falten.
