La “fantasia” de Calvo

A dos quarts d’onze del 21 de maig del 2019, Pedro Sánchez va observar com un pres polític arribat de Soto del Real se li acostava a l’escó. “President, no et dono la mà per no posar-te en un compromís...”, li va dir Oriol Junqueras. I Sánchez, el president espanyol en funcions, va accedir al desglaç i va donar la mà al pres. “Hem de parlar”, van compartir el president i el líder d’ERC en aquell ple de constitució de les Corts i amb Carmen Calvo com a testimoni d’excepció de la veu de la presó. Però la veu de la presó tornaria a visitar Sánchez i Calvo a l’escó el 25 de juliol, quan Gabriel Rufián, després de baixar de la tribuna d’oradors en el ple de la investidura fallida, va entregar al president espanyol un exemplar de Contes des de la presó amb un prec: que fes l’esforç d’imaginar el cas d’un pare que explicava contes als seus fills, Lluc i Joana, mirant els estels i que des de feia 630 dies només podia escriure’ls perquè és a la presó. Aquell dia es va fer un espès silenci a l’hemicicle que no desmentia l’empatia. Però quan ahir a la vicepresidenta Calvo li van preguntar què li sembla que es parli de repressió pel procés, ella no es va mossegar la llengua i ho va negar: “La fantasia és lliure, però no és veritat.”

El menysteniment que Calvo va fer de la repressió es va produir en el context d’un acte que no admet analogies sense incórrer en una banalització: la instal·lació d’un monòlit al jardí del complex de Nuevos Ministerios en memòria de les víctimes del nazisme. Al final de l’acte, una pregunta capciosa va arribar a Calvo: què opina quan hi ha polítics que diuen que a Espanya hi continua havent repressió? Repressió era el mot amb què ERC culminava la nota de premsa de dimecres amb la qual responia a l’anunci de Quim Torra: “... I ho farem també tenint clar que el nostre adversari no és cap altre que l’Estat i la repressió amb què castiga el conjunt del moviment independentista.” La rèplica de Calvo ahir va entrar en el gènere fantàstic. “Cadascú construeix el seu relat, però aquest no és un relat que tingui a veure amb la realitat ni amb la veritat d’aquest país. En aquest país afortunadament hem construït una democràcia sobre la dignitat dels que avui honorem, l’hem construïda amb acords, amb la cessió d’uns i altres... La fantasia és lliure, però la realitat és el nostre ordre constitucional”, sentenciava la vicepresidenta que el 21 de maig va veure com un pres s’acostava al seu escó.

Si ni dependre de Junqueras tant en la investidura com en el pressupost li nega la fantasia, La Moncloa té a un clic el balanç de la repressió publicat per Òmnium Cultural el 17 de desembre passat, que retrocedeix a la tardor del 2017 per comptabilitzar 2.500 casos entre víctimes de l’acció policial per càrregues al carrer; alcaldes investigats per haver col·laborat en l’organització de l’1 d’octubre i els condemnats i presos. Sánchez va dedicar l’agost en funcions a citar centenars de col·lectius de tots els rams, però va ignorar Òmnium. Com si la representativitat també fos una fantasia lliure.