Es busca rival per a Trump
Tret de sortida a les primàries demòcrates amb els ‘caucus’ d’Iowa, primer pas per escollir aspirant a les presidencials
Després de mesos de buscar un candidat, el partit continua dividit i sense saber on anar
Fa més de tres anys que el Partit Demòcrata dels Estats Units es fa la mateixa pregunta: com es derrota Donald Trump? Mesos i mesos de pensar-hi mentre el president dels EUA anava fent de les seves des de la Casa Blanca, el temps se’ls acaba. De fet, el compte enrere ha començat: els caucus d’Iowa que se celebren avui són l’inici oficial de la temporada de primàries, i no hi ha pròrrogues que valguin: han de prendre una decisió sobre qui creuen que podria fer fora Trump del Despatx Oval.
Encara queden setmanes per davant, però la poca claredat en el progrés de la selecció preocupa. Els noms capdavanters continuen sent els mateixos de fa temps, amb dos de destacats: l’exvicepresident Joe Biden i el senador Bernie Sanders, homes blancs septuagenaris de perfils divergents i gairebé antagònics, que si demostren alguna cosa és que el partit no sap on va, ni què vol ser de gran, ni quina és la recepta que vol utilitzar per recuperar el poder.
Però, més enllà de diferències ideològiques o d’agressivitat en la contenció de problemes o l’aplicació de solucions, el tema clau en tots els debats de candidats es resumeix en una única paraula: elegibilitat. Un mot gairebé inventat per a l’ocasió que expressa la urgència demòcrata de derrotar Trump, objectiu únic d’aquest cicle electoral que avui comença.
I és per això que, des de fora, sembla que tant els fa com s’aconsegueixi i quin sigui el full de ruta: mentre les enquestes assegurin que aquell nom convertirà l’actual president en un més en els llibres d’història, la feina estarà feta.
Cartes dispars
Amb això, cadascú juga les seves cartes. Biden, per exemple, aposta pel llegat que el lliga a Barack Obama i es ven com un candidat “segur”, tant en la gestió del país com en la victòria al novembre, tot i les fissures més que evidents que ha anat demostrant, amb lapsus de memòria o dificultat per seguir el fil en alguns debats.
Per a Bernie, en canvi, sembla que no hagin passat els quatre anys que fa que està liderant una revolució que ha fet virar el partit cap a l’esquerra i que segueix mobilitzant base electoral. L’edat, la radicalitat del terme socialista i la salut, espant d’infart de cor inclòs, juguen en contra.
Un graó per sota de Biden i Sanders, hi ha dos noms: la senadora Elizabeth Warren, més propera a les tesis de Bernie, i Pete Buttigieig, el jove exalcalde d’un poble d’Indiana de nom impossible de pronunciar i primer candidat seriós obertament homosexual.
Entre els quatre s’haurien de jugar les garrofes. Per això, es reparteixen garrotades entre tots, acusant-se els uns i els altres de diversos mals. Els uns per massa moderats, els altres per massa radicals. Els uns per voler una sanitat universal, els altres per dir que és una utopia. Els uns per trencar-ho tot i començar de zero, els altres apostant per construir des de la base deixada en l’últim govern demòcrata.
Iowa és la primera pedra de toc. Un estat molt rural, especialment blanc racialment i força conservador, que, des de la dècada del 1970, és el primer a decidir a qui dona suport i que, des d’aleshores, marca tendència. No perquè encerti quins seran els nominats ni els presidents –l’historial no és gaire bo en aquest aspecte–, sinó perquè els qui fan un gran paper aquí s’asseguren exposició mediàtica, i això significa temps per explicar-se i donar-se a conèixer: més opcions d’aconseguir vots, que la gent se’ls prengui seriosament com a candidats i, eventualment, els permeti agafar embranzida.
Després, vindran Nou Hampshire, Carolina del Sud i Nevada. El març començarà amb el “superdimarts”, amb primàries a 15 estats i l’entrada que s’espera fulgurant de Mike Bloomberg, l’exalcalde de Nova York que ja ha gastat gairebé 300 milions d’euros de la seva fortuna per donar-se a conèixer.
Sigui com sigui, llavors el partit haurà de saber cap on va. Els primers estats a escollir marcaran la pauta de la voluntat popular sobre quin hauria de ser el pla, i la majoria de demòcrates aposten per una unitat al voltant de qui surti escollit, sigui qui sigui, sense tripijocs que puguin despertar sospites com fa quatre anys.
La primera parada és aquest dilluns a Iowa. Arrenca la locomotora del tren amb destinació les eleccions del 3 de novembre, que diran si Trump continua o no.
Molt de múscul presidencial
La Casa Blanca i el Partit Republicà tenen la certesa que cap demòcrata els pot fer ombra ni pessigolles. Tot i que té rivals en les primàries, el president Donald Trump sap que la nominació dels conservadors és al sac i ben lligat –la majoria dels nord-americans no saben ni que hi ha dues figures que intenten desbancar-lo–i l’única cosa que ha de fer és tornar a cohesionar la seva base al voltant de la mateixa figura mitificada que el va dur al Despatx Oval fa tres anys i escaig.
Trump té múscul per ensenyar i animar els seus seguidors. A punt de ser exonerat en el judici polític més ràpid de la història (i sense testimonis), el president ven els èxits dels acords comercials amb la Xina i els veïns nord-americans, es felicita per l’assassinat de líders gihadistes i figures destacades del règim iranià i s’apunta el mèrit de xifres macroeconòmiques. Tot això, i el seu domini dels temps mediàtics, hauria de ser suficient per quedar-se quatre anys més.