Desemparats per ‘Bibi’

Benjamin Netanyahu ha aconseguit mobilitzar el votant tradicional del partit conservador Likud en aquestes últimes eleccions, dilluns passat. I ho ha fet pocs dies abans que un tribunal iniciï una triple investigació per tres casos de corrupció en contra seu. El primer ministre en funcions ha guanyat les eleccions sense aconseguir la majoria parlamentària i encara no se sap si podrà formar govern, però la seva agressiva campanya durant les darreres setmanes ha aconseguit arraconar alguns dels draps bruts de l’Israel que dirigeix.

En una cursa electoral en què el líder del Likud ha fet fins a quatre actes polítics en un sol dia, Bibi ha defensat la seva gestió al capdavant del país i ha repetit que “Israel viu la millor dècada de la seva història”. Però hi ha indicadors oficials que no acompanyen la seva percepció: segons dades publicades a finals de desembre per l’Institut de Protecció Nacional d’Israel (NNl), un de cada cinc israelians viu sota el llindar de la pobresa. L’informe, amb dades referents al 2018, conclou que la pobresa afecta gairebé mig milió de famílies i que el problema augmenta més entre les dones que entre els homes. La pobresa infantil s’ha incrementat dos punts respecte a l’any anterior, un apartat en què només Turquia assoleix un registre pitjor que Israel entre els estats de l’OCDE.

Latet, una organització israeliana independent, assenyala que la pobresa és un problema més greu del que mostren les xifres públiques. Segons els seus càlculs, publicats el desembre passat, són 2,3 milions els israelians que viuen sota el llindar de la pobresa, una condició que afecta el 25% de la població i mig milió de persones més que les dades del govern. A diferència dels càlculs de l’NNI, que només consideren el nivell d’ingressos, Latet estableix indicadors a partir de les mancances de les llars amb relació a l’habitatge, l’educació, la sanitat i l’alimentació. L’entitat fa sis anys que impulsa aquests estudis i els resultats no han variat gaire, però Gilles Darmon, cap de l’organització, adverteix dels obstacles que observen a l’hora de revertir la situació. Fa anys que els governs no prioritzen la lluita contra la pobresa: “Han abandonat una quarta part d’Israel”, assegura Darmon. La inestabilitat governamental complica la situació: “La paràlisi del Parlament, la contínua campanya electoral i un govern en funcions que no pot governar ens han fet perdre un any en la lluita contra la pobresa”, diu. I hi afegeix: “A diferència de la política, les vides de la gent no s’aturen.”

L’Israel que Netanyahu lidera ininterrompudament des de fa onze anys ha registrat un increment en els preus de l’habitatge superior a qualsevol altra societat occidental. Comprar un habitatge, que no té cap alternativa al mercat privat, s’ha encarit un 130% des del 2008, i només uns pocs poden fer-ho als principals nuclis urbans. L’habitatge públic només suposa un 2% del total, i entitats com el Centre Adva exigien ja el 2017 un increment “massiu” del parc públic perquè les famílies joves puguin tenir “un sostre proper a bones escoles i a oportunitats laborals”. Fins que això no passi, el negoci al voltant de l’habitatge continuarà sent un mecanisme que transfereix capital de les classes baixes a les altes, fet que empitjora la desigualtat.