Cooperació, anticipació i innovació

La crisi de la Covid-19 ha arribat per quedar-se. No només els seus efectes econòmics i socials, sinó també, pel que fa a la part sanitària, sabem que fins que hi hagi una vacuna, i pot trigar més d’un any, podria haver-hi rebrots. Per això, el govern hauria d’actuar amb tres criteris: cooperació, anticipació i innovació.

Cooperació, perquè la lluita és global, i des de la humilitat hem de reconèixer que totes ens necessitem. Totes les institucions han d’anar de la mà: ajuntaments, Generalitat, govern central i institucions europees. Cooperar per salvar vides. Anticipació, perquè si bé aquesta vegada ens hem trobat amb un escenari inèdit, comencem a veure com actua, què necessitem per fer-hi front i quines repercussions té. I per últim, innovació, per repensar un model econòmic que s’ha demostrat no només cruel i injust, sinó també ineficaç davant els nous reptes.

Ara cal posar tots els esforços a aplanar la corba i contenir la pandèmia, i després haurem de posar tota la nostra intel·ligència col·lectiva i energies a planificar una sortida progressista de la crisi.

Entre totes les incerteses que ens amenacen, hi ha una certesa: la necessitat d’un nou contracte social que enforteixi allò públic. En els moments complicats, allò comú, allò públic i allò col·lectiu són salvavides. Ho hem vist aquestes setmanes, tot i la vulnerabilitat que tenen els nostres serveis bàsics per les retallades. Per això, tenim l’obligació de tindre uns pressupostos que ho consolidin.

Però no és només una qüestió de manca de recursos; també, de canvi de model. Les esferes essencials de la vida no es poden mercantilitzar i s’ha d’iniciar el camí de les desprivatitzacions. Per això, hem de treballar en un nou model de societat, a partir d’un pacte per a una economia plural.

Blindar i democratitzar el sistema de salut públic i d’acció social; enfortir la xarxa de seguretat per a les persones que han perdut la feina, hagin vist minvada la seva situació econòmica –pimes i autònoms– o els qui ja la tenien molt deteriorada abans com tants altres col·lectius vulnerables; impulsar una transició ecològica justa; revaloritzar els treballs de cures; avançar en la digitalització de l’economia, lluitar contra la segregació educativa, reduir les jornades laborals, implantar una renda bàsica universal... Els reptes són molts i s’han d’enfocar des d’una perspectiva comunitària i de consciència de la nostra fragilitat. Com planteja l’ecofeminisme, hauríem de guiar-nos pels principis de suficiència, de sostenibilitat i de cures.