Xi emergeix com a líder global en ple declivi occidental
Pequín aprofita la crisi de la Covid-19 per estendre la seva influència, enmig d’una UE desapareguda i uns EUA aïllacionistes
Ajuda prop d’un centenar de països a combatre el virus, alguns de fora de la seva òrbita tradicional
En qüestió de poques setmanes, el president xinès, Xi Jinping, ha passat d’amagar-se dels mitjans de comunicació mentre començava a trontollar el règim a liderar la resposta global contra la Covid-19.
Pequín intentava fer oblidar al món que va ocultar durant setmanes l’aparició de la malaltia, va silenciar els metges que van donar el senyal d’alerta i va deixar que el brot s’estengués durant gran part del mes de gener, fet que va impedir de salvar centenars o, fins i tot, milers de vides.
Tot i això, el gegant asiàtic ha marcat, potser sense proposar-s’ho, la pauta a seguir per desfer-se del coronavirus i s’ha autoerigit com a líder mundial en la lluita contra la Covid-19 aprofitant la manca de resposta de la Unió Europea (UE) i, especialment, l’aïllament i la inacció dels EUA.
Per això, fa setmanes la Xina va engegar una intensa campanya de comunicació –ajudada pels seus mitjans estatals– en què assegura que ajuda prop d’un centenar de països a combatre el virus. Sigui una honesta preocupació per evitar que els seus majors clients es desplomin o sigui per una estratègia política ben estudiada, la veritat és que la Xina està sortint reforçada de la crisi més important des de la revolució.
I no només pel que fa a la seva imatge pública, sinó, sobretot, està començant a teixir una àmplia xarxa d’aliances formals i informals amb països de fora de la seva òrbita tradicional. És evident que les motivacions de les autoritats xineses no són innocents: no només volen fer-se perdonar que l’origen i la posterior expansió del virus va ser a causa de la seva resposta tardana amb generoses donacions a països que actualment pateixen el flagell de la Covid-19, sinó que desitgen protegir la imatge de la Xina, tant a l’interior de país com, especialment, a l’exterior.
A principis de febrer, la Xina estava submergida en la pitjor crisi de les darreres dècades: un virus es propagava amb una enorme celeritat, amb un líder desaparegut i milers de ciutadans preguntant-se a través de les xarxes socials què els passaria. En aquests mesos, la situació s’ha capgirat prou perquè ningú culpi la Xina de la propagació de l’epidèmia i, sobretot, per demostrar que el país que la va originar ha gestionat molt més bé la crisi sanitària que la resta de països.
Primera potència
Amb uns EUA erràtics i a punt d’esdevenir el focus central de la pandèmia i una Unió Europa amb la seva cohesió interna en dubte, l’estabilitat econòmica en risc i el seu paper geopolític totalment desprestigiat, la Xina emergeix amb força per esdevenir la primera potència del planeta i no només econòmicament.
LES FRASES
Quan Europa deixa a l’estacada
“La solidaritat europea no existeix... és un conte de fades. Els únics que ens ajuden són els nostres amics de la República Xina.” Així de contundent es va expressar a mitjan març el president de Sèrbia, Aleksandar Vucic, després de sol·licitar ajuda mèdica a la Unió Europea (UE) sense èxit.
La presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen, va respondre a la petició dient que el material havia de ser compartit pels països de la UE, tot i que França i Alemanya van posar tot tipus d’excuses per no compartir-los amb Itàlia. El president italià, Sergio Matarella, en comprovar que després de l’activació del mecanisme europeu de protecció civil per a l’abastament de material mèdic ni un sol país va respondre a la seva sol·licitud d’ajuda, va tornar a evidenciar la solitud del seu país i la manca de solidaritat de la resta, tal com va passar amb la crisi de l’euro i en la dels immigrants.
Els països de la UE han fracassat estrepitosament en la resposta a la Covid-19, tant a individualment com col·lectivament, fet que ha deixat la seva cohesió interna en dubte i el seu paper geopolític desprestigiat.
