Protagonista en totes les fotos

El relat construït al voltant de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) encadena capítols d’èxit. L’entitat, nascuda l’any 2011 però constituïda formalment el març del 2012 amb l’objectiu d’“unir l’independentisme des de la societat civil”, galvanitza les aspiracions del sobiranisme i, enmig de divisions i tensions partidistes, ha esdevingut un paraigua capaç d’aixoplugar sensibilitats diverses. Acumula gairebé 50.000 socis de ple dret i, en menys d’una dècada, l’ANC s’ha guanyat un crèdit i una credibilitat que l’han catapultat cap a un dels seients de la taula on es tracen les estratègies polítiques del país. No és casualitat que qui en va ser la primera presidenta, Carme Forcadell, acabés també convertida en la segona màxima autoritat institucional del país, com a presidenta del Parlament des del 26 d’octubre del 2015 fins al 30 d’octubre del 2017, quan, emparat en l’article 155 de la Constitució, el govern espanyol va dissoldre la cambra.

Va ser en el discurs de la concentració de la Diada de l’any 2014 quan Forcadell va protagonitzar un dels moments més representatius del seu mandat a l’ANC, i de la història de l’entitat. Aquell “president, posi les urnes” que va cridar des de dalt de l’escenari, on l’acompanyava la desapareguda Muriel Casals, revelava que l’ANC s’havia fet gran i s’atribuïa la legitimitat d’exhortar el llavors president de la Generalitat, Artur Mas, a treure les urnes al carrer el 9 de novembre amb l’objectiu de celebrar una consulta independentista. “Nosaltres hem convertit el tricentenari de la nostra derrota en el primer any de la nostra llibertat”, clamava Forcadell, vestida amb una samarreta vermella que duia estampada al pit el lema Ara és l’hora. També va llançar un dard indiscriminat als representants polítics: “Que siguin dignes del poble que els ha votat”, deia.

Per la seva espectacularitat, les manifestacions de la Diada han esdevingut les accions més visibles de l’ANC i han confirmat una potent capacitat d’organització i de mobilització. Cada cop que el desànim, el cansament i el desencís semblava que anticipaven una punxada en les xifres d’afluència, l’ANC ha demostrat tenir una col·lecció d’asos a la màniga per continuar organitzant 11-S massius i per vendre samarretes commemoratives.

La primera manifestació de l’era ANC va ser l’Onze de Setembre del 2012. L’èxit d’aquella marxa que desfilava darrere el lema Catalunya, nou estat d’Europa va modificar el mapa polític català i va desembocar en unes eleccions anticipades. “El 25-N va suposar el pas d’un Parlament autonomista a un de sobiranista, amb una àmplia representació de partits favorables a la celebració d’una consulta sobre la independència de Catalunya”, destaca l’ANC.

L’any següent vindria la Via Catalana, una immensa cadena humana de 400 quilòmetres que resseguia Catalunya des del Pertús fins a Alcanar per reclamar la independència i, el 2014, la ja mencionada gran V, que va omplir el centre de Barcelona amb 1,8 milions de manifestants. Encara va mobilitzar més gent, un parell de mesos després, la consulta del 9 de novembre: 2,3 milions de persones van participar en la votació sobre la independència, i més d’un 80% van votar a favor d’un estat independent.

A Catalunya, els darrers anys han estat atapeïts de dates històriques i l’ANC ha aparegut en la majoria de fotografies. L’entitat reivindica el seu paper decisori. Després de les eleccions al Parlament del 27 de setembre del 2015, es va obrir un procés de negociacions entre Junts pel Sí i la CUP, “en què les entitats sobiranistes com l’Assemblea vetllaven per l’entesa”, destaca l’ANC. El dissabte 9 de gener es va anunciar l’acord que l’endemà convertia Carles Puigdemont en president de la Generalitat en la primera votació. “D’aquesta manera, Catalunya engegava el procés cap a la creació de la República Catalana”, defensa l’Assemblea.