MONTSERRAT TURA
METGESSA I EXCONSELLERA
“Busquem qualsevol ocasió per treure’ns la mascareta, i no”
No entenc per què els governs no han intentat, en un moment d’emergència sanitària, asseure’s i anar tots a l’una
Ens hem instal·lat en l’actitud de «Com que tenim la raó, no volem posar a discussió per què tenim la raó»
Li demanem a l’exconsellera Montserrat Tura que ens faci cinc cèntims de la seva trajectòria professional com a metgessa des que va abandonar el seu darrer càrrec públic de secretària segona del Parlament de Catalunya, el 2012, i respon amb la frase: “No sé si es deixa mai la política del tot. Jo em considero política perquè m’interessen les arrels dels problemes del món.” Recorda que va treballar molts anys de metgessa abans d’acceptar anar a la candidatura municipal de Mollet del Vallès: “Jo no soc de la generació del 79.” Metgessa a Palamós, va ser protagonista amb altres companys del pas “d’un dispensari sense condicions a un hospital comarcal que funciona en un sistema integrat entre l’assistència primària, l’hospitalària i la sociosanitària”.
Quan era directora gerent del consorci sanitari del Baix Empordà va demanar l’excedència que li va permetre exercir durant vint anys primer d’alcaldessa i després de diputada i consellera d’Interior i de Justícia. “Vaig dir sempre que tornaria allà.” El 2013 es va reincorporar als Serveis Sanitaris Integrats del Baix Empordà, d’on és adjunta a la direcció. “N’hi ha que pensen que has de sortir amb feines més ben remunerades. Jo he tingut altres ofertes, però penso que no, que has de tornar allà on eres.” Com a metgessa internista, arran de la pandèmia ha tornat a “l’activitat assistencial intensa”.
Com ha viscut això d’haver de tornar a fer assistència intensa per la pandèmia?
Quan s’acosta una emergència sanitària tots els professionals ens hem d’implicar tant com sigui possible en atendre els pacients infectats. I una part dels infectats eren els nostres mateixos companys. L’arribada de la primera onada va ser terrible pel que fa a contagis de sanitaris. Una part d’aquestes persones greus, que necessitaven atenció intensiva o que han tingut formes perllongades de malaltia i que encara avui no estan recuperades, són companys, amics, treballadors sanitaris.
Què en pensa, d’aquella primera onada greu?
Es va menystenir el problema greu de salut pública internacional que suposava el brot de Wuhan. Sempre hem tingut la sensació que, tot i que vam tenir poca informació oficial de Hubei, el personal sanitari sí que anava escrivint coses que n’hi havia per posar-se neguitós. L’OMS va avisar a principis del mes de gener que estàvem davant d’un problema mundial que tindria conseqüències de tota índole, i vam respondre amb un “Bé, no passarà res”.
A Catalunya i l’Estat ha quedat clar que es va subestimar l’advertiment.
Quan el director general de l’OMS va declarar la pandèmia al febrer va mostrar-se preocupat per la inacció dels governs. S’havien d’haver fet moltes coses abans que arribés. Ho teníem a Itàlia i no vam reforçar el 061, per exemple. És evident que l’arribada d’una pandèmia augmenta la preocupació de la gent i la necessitat d’informació i atenció. Quan van arribar els primers casos no s’havia fet ni això. No s’havia reforçat el sistema de vigilància epidemiològica. D’acord que hi ha poques places per formar-se, però aleshores posa-hi altres experts en malalties infeccioses, en infeccions víriques, busca les persones qualificades que tinguis.
En l’estat d’alarma es troba a faltar de tot: equips de protecció individual (EPI), PCR, capacitat de detecció i seguiment de casos... Sorprèn.
No m’acarnissaré amb la crítica perquè no havíem vist un virus d’aquestes característiques des de feia molt temps, però avui existeixen mitjans per comunicar-se amb els experts d’altres països on ja tenen el problema, de tenir informació actualitzada i al moment. Sí que vull destacar que aquesta capacitat tecnològica de comunicació ha permès als metges una organització horitzontal extraordinària, que s’ha donat a cada centre hospitalari i regió sanitària però també amb els documents de companys d’altres indrets del món. Això ho han fet els professionals al marge dels governs, i això sí que ens ajuda. Tot i que amb aquest virus anem especialment perduts, perquè no tenim un tractament específic, perquè encara no hem tingut temps perquè es desenvolupi una vacuna, perquè la immunitat era zero..., vull remarcar aquest fenomen: que una metgessa com jo, que treballa en un territori petit de Catalunya, tingui accés al que estan publicant els metges del Mount Sinai de Nova York, de l’institut de virologia de Bonn o els pneumòlegs del Regne Unit.
Els governs català i espanyol van pecar de mirada curta per gestionar-ho?
Tots els governs, no només ells. Hi va haver un temor de no provocar alarma per part de responsables que és absurd, perquè tots estàvem exposats. Alguns han pres decisions i han assumit la responsabilitat de la decisió presa. Per exemple, Suècia quan decideix no confinar i diu que busca la immunitat de grup i és capaç d’explicar-ho a la població. Puc no estar-hi d’acord com a científica i metgessa, perquè els sanitaris hem viscut la cara més terrible de la pandèmia, però em sembla valent. Al final, però, ha estat el país que ha tingut més conseqüències de tota índole. No ha volgut confinar, però la caiguda del seu PIB ha estat superior a la de Dinamarca, Noruega i Finlàndia. Perquè té molta població malalta i ara sabem que hi ha formes persistents de Covid-19 que tenen la persona malalta molts mesos. No li ha anat bé. Soc una metgessa que entén la preocupació dels governs per tots els àmbits, també l’econòmic i el laboral. La salut de territoris on s’acumulen milions de persones també té a veure amb el tipus d’urbanisme, indústria o mobilitat, la densitat poblacional, etcètera.
Aquest lideratge no s’ha trobat a faltar també socialment? Avui hi ha dos tipus d’associacions de pares d’alumnes: l’un que veu indispensable tornar a l’escola també per a la salut mental i l’altre que s’hi nega perquè hi haurà contagis.
A la gent se li ha de parlar molt clar. El tret diferencial d’aquesta pandèmia és que el nivell de formació de la ciutadania és més elevat. Ja no creiem en malediccions ni culpem els jueus, que sempre rebien quan hi havia una epidèmia. Jo he tingut la sensació d’estar en un túnel... Els sanitaris estàvem preocupats per si aquest antibiòtic anava bé o no i per què aquest corticoide funcionava més que l’altre, obsessionats per fer tirar endavant el màxim nombre de pacients possible i que es recuperessin. I de tant en tant treia el cap i mirava i escoltava els titulars o alguna roda de premsa, i em desesperava. Teníem la sensació d’estar dotze, catorze hores al dia intentant salvar vides i pensant que allà, fora del túnel, hi devia haver algú que s’estava preocupant perquè el món no s’ensorrés. Però la reacció que tenia quan sentia determinats discursos era “Què estem fent?”.
Per exemple, quins discursos?
Em sobraven tant els discursos d’uniformes del govern espanyol com determinats sermons de diumenge al migdia del president de la Generalitat.
Expliqui’s.
No li hem explicat a la població prou bé les característiques del virus. Pel carrer continua anant gent que pensa que la seva boca i el seu nas estan salvats del contagi. Més que dedicar-nos a fer entendre que tots som el taxi d’aquest virus, estàvem immersos en laments i queixes, que no era el que necessitàvem els que estàvem amb pacients greus.
Es refereix als retrets entre governs?
Sí, i al contingut mateix dels discursos. Jo vull seguretats dels meus governants, missatges clars.
En aquest moment s’estan fent les coses més bé?
La situació ara mateix afecta més l’assistència primària, tot i que els hospitals d’algunes zones comencen a estar en tensió. Estem detectant casos que són asimptomàtics. Si aïllem els contagiats potser ens estalviarem d’haver d’aïllar tota la ciutat. Això s’hauria d’haver fet des del començament. Ara les coses s’estan fent més bé, però el mateix Oriol Mitjà ha reconegut aquests dies que els personalismes i la competència en determinades mesures durant la pandèmia no han aportat coses gaire positives. Hi havia unes certes ganes de protagonitzar, quan el que necessitàvem era detectar els portadors anònims. Això sí que s’està fent, amb cribratges encara insuficients i mitjans per fer les PCR que també són insuficients. Potser ens hem quedat en la frase que tenim el millor sistema sanitari, quan no l’hem actualitzat ni l’hem fet prou dúctil.
No s’està informant prou bé?
Jo no soc una ciutadana estàndard perquè em passo el dia renyant, també a la família, perquè no usen bé les mascaretes. Molt del material sanitari l’estem utilitzant malament.
Per exemple...
La mascareta d’una manera especial.
Què fem malament?
Busquem qualsevol oportunitat per treure’ns-la. Hi ha tendència a treure-se-la quan vols parlar, que és just en el moment que obres la boca i envies els virus. Quan t’asseus a la terrassa i te la treus. No. No. Tots tenim moltes ganes d’abraçar-nos i estimar-nos, però això no és cap broma.
Com valora el que ha passat en el conflicte polític i la situació actual?
No entenc per què els governs actuals no han intentat, en un moment d’emergència sanitària, asseure’s amb tots els partits i anar a l’una. No soc una ingènua, però sota un estat d’alarma que modificava els nostres drets constitucionals, i quan Catalunya és la primera a limitar la mobilitat de les persones a l’Anoia, no he entès que hagin continuat la política de l’atac dialèctic.
Tampoc ajuden gaire les oposicions.
No, és clar. Però ho han intentat realment, els governs? Tinc la sensació que no. No tinc la sensació que els governs ho hagin intentat ni que les oposicions ho hagin volgut. Però com de malament estem i quin nivell de manca d’exemple estem donant. El debat polític més interessant ha estat el d’Europa sobre com establir recursos per a la reconstrucció econòmica i social. Per primera vegada no es funcionava per famílies polítiques, sinó que el debat era sobre maneres diverses de veure la cosa. Europa ha decidit la injecció de diner públic i ha assenyalat determinats objectius estratègics com la transició energètica. Això vol dir que les ciutats intentin ser autosuficients, un repte que ha de donar feina a persones molt qualificades i a persones que produiran o instal·laran les plaques solars, els molins eòlics, etcètera. Objectius com impedir la fractura digital, que vol dir descobrir que els nens de Salt no poden seguir les classes perquè no tenen ordinador, un problema que va molt més enllà d’un trimestre puntual d’un curs puntual. Tots aquests debats que s’han produït a Europa –el paper del sector primari, la rehabilitació del patrimoni, el rellançament de les ciutats– aquí no els he vist. He vist els mateixos retrets que abans d’entrar al túnel.
Això és símptoma d’una manca de voluntat mútua de diàleg?
Tinc la sensació que ens hem conformat amb un empobriment del debat polític. No dic que no sigui important que es vulgui revisar la manera en què s’interpreta la presència d’una nacionalitat històrica en el si d’un estat compost que no s’ha governat mai com a compost. Aquest debat és tan important que fa molts anys que no se’n produeixen d’altres. Però resulta que la política també són polítiques. Si abandonem les polítiques, em semblarà que ens entreguem a la decadència. Sense idees i sense governar, els països entren en decadència.
I el debat sobre república i monarquia. És més de Twitter i opinió pública?
No, no, no. També he escrit sobre la meva ràbia profunda envers Joan Carles I perquè és la persona que tota la tradició republicana que arriba a la transició i ha de fer renúncies, accepta que sigui rei i un rei designat pel dictador. Va ser una de les renúncies que van costar més i aquesta persona ha decidit passar a la història de la pitjor de les maneres. Clar que m’interessa i em sembla terrible però forma part del debat constitucional, que avui per avui no genera un consens de 220 diputats per canviar-ho.No n’hi prou amb dir “s’ha exhaurit el pacte constitucional. El règim del 78 és mort”. He entès sempre la política amb caràcter propositiu. L’article segon de la Constitució diu que el territori espanyol és indissoluble. També és veritat que immediatament diu que està format per regions i nacionalitats i li hem de retreure al govern espanyol que mai ha tingut en desenvolupar lleis orgàniques atenció especial a les nacionalitats històriques. Però per modificar això que està escrit cal fer una proposta concreta. Un dia d’aquests vaig sentir al president Torra dient ja no hi ha espai pel diàleg i no vaig entendre què havia passat. S’ha reunit la taula i s’ha decidit que no hi ha possibilitats de tornar a parlar de res? M’he perdut alguna cosa.
Va dir que, si no es pot parlar d’autodeterminació i amnistia, no cal reunir-se.
Però de tot això en parlem sovint. Si la figura que correspon després d’una sentència ferma és l’indult o l’amnistia. Crec que confonem el diàleg i parlar amb donar-me la raó. Tornem a les tesis de Jaume Vicens Vives, molt antigues però absolutament vigents. Espanya sembla incapaç d’entendre la complexitat del sentiment català i Catalunya, de vegades, no s’adona com n’és de ferma l’estructura que sustenta un estat, i com es modifiquen els estats. Això ho va dir abans del pacte del 78 perquè es va morir l’any 60.El que he vist darrerament em sembla penós. Baralles de desqualificació entre formacions independentistes. Desqualificacions entre Ciutadans i el govern de la Generalitat que m’han semblat fastigoses. Però jo vull saber on és la proposta? Si la proposta no pot ser l’autodeterminació, ha de ser modificar l’article 2?
Els independentistes diuen que la seva és clara: el referèndum d’autodeterminació.
Això és com dir que no cal conèixer l’agent patògen d’una malaltia. Perdona la comparació. Si vols canviar un règim polític mira de conèixer-lo molt en profunditat. Mira d’estudiar-te molt i molt la constitució que no t’agrada. Durant molts espais de la nostra lluita perquè Catalunya tingués capacitat plena d’autogovern, el país es va caracteritzar per oferir projectes de modernització més avançats que d’altres, projectes de culturització, pedagògics, fins i tot d’assistència sanitària. Es va caracteritzar per dir no només volem l’autogovern sinó que tenim la millor fórmula per obtenir-lo. I des de fa uns anys ens hem endinsat en un debat de dret constitucional. I el dret constitucional no vol dir només Constitució espanyola sinó que és aquella branca del dret públic que analitza les diferents formes de govern, la relació entre els governs i la ciutadania i entre els diferents governs. Nosaltres ens hem instal·lat en l’actitud de “com que tenim la raó, no volem posar a discussió per què tenim la raó?”.
Trepitjar l’ull de poll
Montserrat Tura és molt crítica amb l’actitud en què veu instal·lat el sobiranisme català de “trepitjar l’ull de poll”. Admet que hi ha molts ulls de poll en l’actitud que té la política espanyola cap a Catalunya, però defensa que la majoria parlamentària catalana ha de plantejar polítiques modernitzadores en els camps de la transició energètica, la sanitat, l’educació, el sector primari o el rellançament de les ciutats. Com considera que Catalunya ha fet en els millors moments, també amb instruments deficitaris d’autogovern. Si no, avisa, “un dia ens adonarem que el món va continuar avançant i nosaltres ens vam quedar en el 2010”. Quan li preguntem si tria el 2010 per l’Estatut explica que, des del darrer govern d’esquerres, no s’ha fet cap pla ambiciós de transformació en energia, infraestructures, educació o salut, segons ella.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.