Les pistoles de Companys

“No tuqueu.” Textual. És la inscripció feta amb bolígraf que hi havia a la capsa de sabates, vella i lligada amb un cordill, que durant desenes d’anys, probablement més de setanta, es va estar en un armari d’un domicili particular. A dins, les armes que duia a sobre el president Companys en la seva marxa precipitada cap a l’exili. “El meu pare m’havia explicat la història; sempre ens parlava a casa de la pistola del president Companys. En morir la mare, que també n’estava al cas, em va explicar on eren i em vaig plantejar què en feia; a casa també som grans i érem conscients que aquest és un patrimoni que no ens pertany, que forma part de la història de Catalunya”, explica la persona que durant els darrers anys va custodiar les armes. Té prop de vuitanta anys i el cap clar. I no volia que es perdessin. “Aquestes peces són història, i d’un gran valor polític”, explica. Conscient, però, que les armes estaven en una situació poc ortodoxa des d’un punt de vista legal, va voler fer la donació en secret, de manera anònima, i amb la garantia que no se’n faria publicitat. “Després de tants d’anys que els pares, i a casa meva mateix, les havíem mantingut en perfecte estat, no volia que es fessin malbé o que s’inutilitzessin”, aclareix.

Va ser el 7 de desembre del 2011 quan, després de diferents converses, les armes van canviar de mans. La peça clau? El tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona Jaume Ciurana i, sobretot, l’historiador i aleshores director de Patrimoni, Museus i Arxius de l’Ajuntament, Josep Lluís Alay. Dos mesos abans, el 15 d’octubre d’aquell 2011, l’Ajuntament de Barcelona havia fet un acte solemne al castell de Montjuïc –on va ser afusellat Companys– i hi va restituir, col·locant-la al vèrtex nord del baluard de Santa Eulàlia de la fortificació, la bandera catalana que Lluís Companys hi havia hissat l’any 1936 i que les tropes franquistes van retirar quan van ocupar Barcelona, el 26 de gener del 1939. A l’acte hi havia també l’alcalde, Xavier Trias, i el president de la Generalitat, Artur Mas.

És probablement pel ressò que havia tingut aquesta reivindicació que, quan l’home que feia tants d’anys que custodiava les armes es va dirigir per primer cop a la Generalitat per explicar el cas, a Palau, i d’acord amb el mateix president Mas, que també volia preservar el material, els van posar en contacte amb l’Ajuntament de Barcelona. Ni Ciurana ni Alay s’ho van pensar dos cops. “Era una obligació preservar-les, ho vaig tenir clar de seguida”, explica Alay. Va ser ell, l’ara director de l’oficina del president Puigdemont, qui se’n va ocupar, amb total discreció. I va trobar la fórmula: la donació de les peces no pot ser anònima en la documentació, però sí que es podia garantir la confidencialitat del donant. Calia un pacte de cavallers, un pacte de silenci, de totes les parts.

El 7 de desembre del 2011, un dia que recorda assolellat, Alay va anar a veure la persona que durant tants d’anys havia guardat el secret i va obrir finalment la capsa que guardava les armes, al mateix temps que n’escoltava la història. Què hi havia? Una pistola Astra 300 9 mm amb el número de sèrie 369086; una altra pistola més petita, una Victòria 1911 6,35 mm amb el número de sèrie 38711; diversos carregadors (un d’ells, de cap d’aquestes dues pistoles), i un centenar de bales de calibres diferents, entre elles unes de 9 mm que porten inscrita la data, 1934. Va ser un moment emocionant. “Fetes les comprovacions, i vist que el material hi era, se n’havia de deixar constància escrita, omplint la documentació necessària, i mantenint la cadena de custòdia de les armes; per això vaig posar-me en contacte amb el director dels Mossos”, recorda Alay. L’ara inspector dels Mossos Daniel Martínez, coneixedor de la història, en dona fe. “Eren armes i calia deixar constància de la seva existència i del seu estat”, explica. El 4 de gener del 2012, un mes després del primer contacte, Josep Lluís Alay i Daniel Martínez, aleshores sotscap de la divisió de la policia científica dels Mossos d’Esquadra, en deixaven registre en unes diligències –les que reproduïm– i uns dies més tard –el 18 de gener del 2010– es comunicava al jutjat l’existència de les pistoles i la munició. Un cop a les dependències dels Mossos, van poder comprovar que estaven en perfecte estat. Un informe de balística en deixa també constància escrita. “S’han realitzat unes sèries de trets de prova amb l’arma estudiada (...). En aquestes proves s’ha determinat el correcte funcionament operatiu”, es diu en un informe del mateix gener en relació a la pistola de la marca Astra. Quant a la semiautomàtica de la marca Victòria, es deixa constància que “presenta al seu cos algun pic de rovell i brutícia” i que “després de lubricar-la i netejar-la ha funcionat correctament”.

El pacte de silenci entre Alay, els Mossos i el dipositari de les armes durant tants d’anys s’ha complert fins avui, dia del vuitantè aniversari de l’afusellament del president Companys. “No eren unes peces qualssevol, perquè tenen un alt valor històric”, explica el caporal del Grup de Servei Històric dels Mossos, David Hidalgo, que explica que les armes són de moment al magatzem de balística, tot i que el cos policial té un museu històric a la comissaria de Sant Andreu de Barcelona. Aquest museu el va inaugurar l’exconseller Miquel Buch el novembre de l’any passat, i s’hi exposen quadres, uniformes, fotografies i documents relacionats amb el cos des dels seus orígens. Hi ha un total de 3.000 peces, però les pistoles de Companys previsiblement no s’hi traslladaran. “Si s’han d’exposar, les armes s’han d’inutilitzar prèviament”, explica Hidalgo. El dia que el particular va fer l’entrega, va posar com a condició no només l’anonimat, sinó que va demanar que es preservessin tal com estaven. Per això són a la unitat de balística, a la seu central dels Mossos, al complex Egara, a Sabadell.

Xavier Garrido, cap de la unitat de balística i traces instrumentals dels Mossos, amb qui dimarts passat aquest diari va poder conversar quan per primer cop vàrem obtenir permís per fotografiar les armes, en destaca el seu bon estat de conservació. A la unitat, a banda de preservar-les, n’han fet un informe detallat, no només de les característiques de les pistoles, sinó de la munició que les acompanyava dins la capsa: tres carregadors, un total de noranta-cinc cartutxos de diferent calibre i dotze beines.

Josep Lluís Alay i qui va fer la donació de les armes, que no s’havien vist més des de fa molts d’anys, es van tornar a trobar la setmana passada, a instàncies d’El Punt Avui. Va ser una trobada llarga, amistosa, plena d’agraïment i de records. Va ser quan finalment el donant va donar el seu vistiplau perquè aquest diari, del qual és un fidel lector, n’expliqués avui la història. No hi ha cap imatge de la reunió. I es manté viu el compromís de guardar la confidencialitat sobre el seu nom. Però ara se saben els fets. “Va ser un honor”, diu Alay, peça clau de la història. “Estic satisfet que finalment es conegui tot plegat; és just”, diu el seu interlocutor.