L’odissea de poder votar

Votar no és un dret inherent dels ciutadans dels Estats Units: és un dret per al qual cal superar obstacles, no cometre cap errada mínima i derrotar, especialment si s’és d’una minoria racial o un sector vulnerable, un sistema que sembla destinat a desincentivar posar una papereta en una urna.

La quinzena esmena de la Constitució, establerta el 1870, especifica que es prohibeix denegar al ciutadà el dret a vot. No diu res, però, de fer la vida impossible a milions de persones a l’hora d’exercir-lo.

Votar es converteix en una decisió activa des de la fase més inicial. Es calcula que un 24% de la població dels EUA no està registrada per votar: més de 50 milions de persones que no poden formar part del joc polític per un sistema que no els col·loca automàticament al cens d’electors.

En alguns estats és obligatori fer-ho cada vegada que hi ha eleccions; a d’altres, si algú no ha votat en un nombre determinat de comicis, procedeixen a una purga de la qual no avisen. Aquest és només el primer pas d’una cursa d’obstacles que té una barrera important el mateix dia de les eleccions: que sempre se celebrin el primer dimarts de novembre, dia laborable, fa que molts hagin de triar si anar a la feina o fer cues durant hores.

La limitació d’accés als col·legis electorals és una de les queixes més reiterades, un aspecte que afecta principalment comunitats marginades i minories racials. Una enquesta del 2016 va detectar que els votants negres havien d’esperar 16 minuts per poder votar; els blancs no arribaven als 10 minuts.

Geòrgia és un cas paradigmàtic de la supressió de vot: els recintes electorals s’han reduït un 10%, tot i que el nombre de vots ha augmentat en 2 milions, principalment en districtes de minories racials. Durant el període de vot anticipat ja s’han vist esperes de més de 10 hores en barris de majoria afroamericana. En districtes rics i predominantment blancs, el mateix dia i a la mateixa hora, votar no costava més d’un quart d’hora.

Cada estat és qui posa la normativa: normalment els republicans justifiquen les restriccions com a mesures necessàries per evitar un frau electoral que, d’altra banda, és inexistent. Unes mesures amb un rerefons racista i aporofòbic, que afecten sectors que, tradicionalment, sempre han donat suport als demòcrates.

Una de les mesures que amaguen un component racial més potent són les anomenades lleis d’inhabilitació: en un sistema judicial esbiaixat contra els afroamericans, a més de cinc milions de nord-americans se’ls ha estripat el dret a vot per haver estat condemnats per qualsevol delicte. Alguns el recuperen pagant quantitats inassequibles per a gent que acaba de sortir de la presó, d’altres no el recuperen mai. També hi ha les lleis d’identificació, que han ressorgit en els últims anys i obliguen a presentar un carnet amb foto a l’hora de votar. En un país on no hi ha un document d’identitat obligatori, tenir un carnet de conduir o passaport només està a l’abast de qui en pot pagar el preu.

Les mesures per complicar el vot són incomptables: a Pennsilvània, un dels estats clau, el principal perill és el fenomen de les “butlletes nues”: si la papereta està dins un sobre i no en dos, queda automàticament anul·lada.

A altres estats, la signatura a la butlleta ha de ser idèntica a la que hi hagi al registre; d’altres invaliden paperetes per haver marcat la casella amb un bolígraf del color equivocat. Els llocs web amb informació de què cal fer per poder votar es multipliquen, i fins i tot l’expresident Barack Obama va fer un vídeo de manual per als votants.

Hi ha més de 300 demandes judicials en 44 estats sobre vulneració del dret a vot. Per si no n’hi hagués prou, aquesta vegada s’ha d’afegir una nova etapa a l’odissea: les mesures implementades pel context pandèmic. Una altra prova de foc per a un sistema que no afavoreix el que se suposa que és un dels drets fonamentals d’uns ciutadans que viuen en democràcia.

Falten 8 dies