Són variacions que intenten fer congeniar l’evident empitjorament de les dades sanitàries amb les crisis en els àmbits social i econòmic. Hem intentat que siguin tan poc agressives com ha estat possible, i alhora conseqüents amb el moment epidemiològic. En la segona onada tothom ha tingut molt clar que tan gran és la incidència sanitària com l’econòmica i la social. Som a l’inici de la tercera, hem de ser conseqüents amb el moment i trobar solucions aprofitant que tenim l’experiència de la primera. Les mesures pretenen buscar l’equilibri entre el trinomi salut, economia i desgast social. Perquè te’n facis una idea, la Creu Roja abans de la pandèmia atenia 150.000 persones; ara, un milió i mig, deu vegades més. Per tant, ja s’ha de parlar de trinomi.

No, les mesures que van entrar en vigor dilluns passat, i que per l’empitjorament de les dades ara hem hagut de modificar, ja van ser la reobertura de centres comercials amb aforament limitat al 30%, justament per esponjar. Però és cert que va sortir absolutament tothom perquè no hi havia confinament tot el pont, atès que no vam allargar les limitacions del cap de setmana. I va ser un error no fer-ho, que assumeixo per la part que em toca, perquè hauríem evitat molta mobilitat aquell dilluns i dimarts.

És tan incontrolable com la declaració de la renda: corres el risc que t’enxampin. Però és cert que fer controls és inviable. A Catalunya, entre Mossos i policies locals no arribem a 27.000 agents. Controlar set milions i mig de persones, encara que fóssim el triple d’agents no ho podríem fer. A més, no pots entrar a cada domicili… Per tant, es pretendrà generar un sentit d’autoresponsabilitat. Estem pendents de poder fer quelcom que tant el president Torra com jo ja vam demanar, que és una campanya de comunicació molt potent, d’impacte, com les de trànsit en què es preguntava quants morts es trobaven acceptables a la carretera i acabaves plorant. Encara no ens n’hem sortit, però és fonamental. Si ets capaç de fer arribar a la gent una imatge de l’estil d’una foto de tota la família per Nadal del 2020, i una altra del 2021 amb tres cadires buides dels avis que van morir de Covid, la gent hi reflexionaria molt. Espero que es faci, últimament ho hem demanat amb un cert enuig. Jo la voldria fer molt bèstia, a Irlanda se’n va fer una que et posava els pèls de punta, que era la realitat.

Sí, hem articulat un pla de coordinació entre Mossos i policies locals, perquè per al seguiment de la pandèmia també cal destacar la gran feina de les 216 policies locals que hi ha a Catalunya, que són les que realment arriben al territori i el coneixen. De fet, gairebé un 70% de les actes aixecades durant la pandèmia les han posat les policies locals. Ara passem d’una fase que ha pivotat sobre la pedagogia a una altra en què farem més pressió, serem més estrictes en la inspecció i sanció. Fins ara els Mossos incloïen les inspeccions en els seus patrullatges, però ara hi haurà unitats dedicades exclusivament a aquesta tasca.

És una promesa del conseller Buch, no pas meva, però tenim l’obligació d’estudiar si és possible, i ho estem fent en el terreny jurídic. Ara mateix està en mans d’Economia, i si hi dona el vistiplau, contents que es faci així.

Nosaltres treballem perquè es facin; hem preparat uns protocols perquè es facin el 14-F amb totes les garanties de ventilació, vot per correu... Complint els protocols elaborats per Interior, Salut i, en especial, Exteriors, no s’haurien d’ajornar. Esperem que les dades no siguin tan negatives. De fet, el calendari va començar a comptar quan el president del Parlament va activar el procés, el dia 21 es dissol el Parlament i des de la perspectiva jurídica les eleccions estaran convocades. Evidentment, si estiguéssim en un pic de pandèmia desmesurat es podria plantejar, però avui el govern no preveu aquest escenari.

En tot govern de coalició hi ha discrepàncies en moments determinats, si algú pensa que el PSOE i Podem no tenen divergències és un il·lús, només cal mirar els programes, i en el nostre cas passa exactament el mateix. Jo fa tres mesos que hi soc, i no m’ha sorprès en absolut el que he vist. Tenim moltes coses en comú, d’altres en què estem bastant d’acord però no del tot, i algunes en què ens costa més arribar a una entesa. I hem tingut sessions de govern molt bel·ligerants, des del respecte, per defensar cadascú el seu espai, i al final hem arribat a conclusions. Hi ha discrepàncies ideològiques, però alhora estem arribant a acords segurament en el moment més crític que hem viscut a la nostra vida. És molt fàcil la crítica de l’oposició, i es podria fer millor, sí, però estem governant aquest país amb dignitat.

El primer que espero és que, com el 2017, l’última setmana les enquestes donin el tomb que acostumen a donar, perquè fins ara s’han fet sense ni tenir candidata. Si els resultats són similars als del 2017, independentment de qui guanyi, tenim l’obligació de respondre al clam majoritari del país, de la mateixa manera que n’hauríem de fer una altra lectura si no fos així. El que no hauríem de fer mai és una lectura que vagi contra el que demana el poble. I si demana anar per una línia, hem de deixar de banda les possibles trifulgues electoralistes i posar-nos a treballar per intentar evacuar el tràmit i el mandat del país. Estic convençut que això serà molt més fàcil l’endemà de les eleccions que no pas la vigília, perquè tindrem un espai de quatre anys de pau i tranquil·litat en principi per poder treballar pel país.

Si els resultats permeten que Junts governi, em poso a disposició del president Puigdemont, del secretari general Jordi Sànchez, de l’executiva del partit i del president Torra perquè facin amb la meva figura el que considerin oportú. Per a mi seria un honor continuar com a conseller d’Interior, m’agradaria acabar una feina en què en pocs mesos només pots deixar quatre punts, però el que pensi o el que m’agradaria és del tot secundari.

Soc militant, però no m’hi vaig presentar perquè hauria estat una irresponsabilitat que el conseller d’Interior, que domina el 50% del Procicat, hagués deixat durant 15 dies desateses les seves obligacions per unes primàries. No estava en circumstàncies d’entrar-hi, i tampoc vaig considerar que fos apropiat. Jo acabo d’aterrar aquí, i el que he de fer bé és la meva feina de conseller. A disposició del partit per al que faci falta, però imagina’t que l’incendi de Badalona hagués estat en ple debat electoral intern... A més, tenia molt clar que tres o quatre dies a la setmana es reuneix el Procicat per prendre mesures, això m’ocupa 13 o 14 hores diàries, i per tant amb els meus companys de gabinet vam decidir rapidíssimament que no era el moment.

Hem de tenir molt clar que tot funcionari té dret a la defensa per part dels serveis jurídics de la Generalitat, i que la fiscalia no la controlem nosaltres. Centrant-nos en el nostre paper, els temes que ens preocupen avui se situen en un moment de protesta molt concret, quan es publica la sentència del procés i tot un poble surt al carrer, o una part, perquè és evident que no hem vist manifestacions com la de l’aeroport gaires vegades en la nostra vida. Això ho converteix en un moment terriblement excepcional. I quan els casos són excepcionals, les respostes també ho han de ser, perquè no parlem d’una conducta aïllada d’una persona que lesiona o fa un delicte d’atemptat o resistència a l’autoritat, sinó que s’emmarca en la resposta d’un poble. Ara deuen faltar 40 o 50 judicis d’aquestes característiques, amb una doble acusació: la pública del ministeri fiscal i l’acusació via defensa del mosso per part dels lletrats de la Generalitat. El propietari del procediment penal és la víctima, i per tant estem a les mans de la capacitat que tingui el lletrat de convèncer el seu client. No és un tema que domini directament la Generalitat: per molt que faci el conseller d’Interior, el propietari del procés és la persona perjudicada.

Per la meva deformació professional com a advocat, buscant sentències del Suprem hem trobat una línia jurisprudencial força majoritària que diu que, quan es produeixen aquests delictes contra una autoritat pública, el tribunal entenia que l’atemptat, la desobediència, la resistència, etc. són delictes col·lectius i, per tant, només està legitimat per accionar-los el ministeri públic, i no la persona perjudicada a títol individual. En aquesta línia, ara farem una acusació per uns límits penals només per lesions, de manera que l’afectat no entraria a la presó. Ara, a la fiscalia no la podem obligar a res, tot i que això no vol dir que no hi vulguem parlar per intentar entre tots donar una resposta social a un moment molt determinat, en què cal una lectura àmplia.

La queixa que hi ha al carrer està situada en aquest entorn… Aquí han vingut mares dient “els meus fills han sortit a defensar que hi ha presos polítics, i d’aquí a quatre dies qui hi haurà a la presó seran ells per haver defensat això”. Aquesta és la incongruència i la resposta desmesurada que molta gent qüestiona, i el primer que vaig fer en arribar és veure que hi havia una dissonància, molt complexa de resoldre, perquè el propietari és l’agent de l’autoritat. Però estem en aquesta línia, intentarem que es pugui resoldre.

El que vaig dir ho reitero: que grups propers a la CUP ens van impedir la nostra funció mediadora. En l’última comissió d’Interior al Parlament, em vaig comprometre que en els desnonaments hi hauria un trànsit de l’ordre públic a la mediació. L’última setmana hem anat sempre amb mediació, i només s’ha hagut de recórrer a l’ordre públic quan s’ha obstaculitzat la feina dels Mossos per fer cas de l’ordre judicial. I quan s’arriba a un punt final, s’ha d’entendre que només fem cas a qui no podem no fer cas, que és el jutge. Si després d’intercedir durant hores aconsegueixes que un propietari estigui d’acord que el jutge els fa fora, els Mossos no tenen la possibilitat de tirar-ho enrere, perquè els agents i els seus superiors estarien incorrent en desobediència. Quan s’arriba a aquest extrem i se’t posen davant 60 o 70 persones, requereixes l’ordre públic, perquè el jutge t’ho està dient, ja ho ha suspès un munt de vegades, té el requeriment de la part actora i podria incórrer també en prevaricació. Les forces que actuen en defensa dels interessos de la gent vulnerable han d’entendre la nostra feina. Hem de buscar solucions, no per evitar el desnonament, sinó per evitar que s’hi arribi. Com? Que aquella família vulnerable –les ocupacions són una altra història– tingui una sortida habitacional com mereix, sigui de la Generalitat o del consistori corresponent, i aquí hem d’actuar tots. Nosaltres som l’última baula d’una cadena en què ningú parla dels altres, i sempre es va als cossos de seguretat, que sembla que ningú vol acabar d’entendre que són policia judicial.

En dret penal hi ha el delicte de coaccions. Si un grup m’impedeix fer la feina quan el superior jeràrquic m’hi està obligant, si estem dins del sistema ho hem de fer, i no puc ser més clar. Si estem fora del sistema, podem pensar que no necessàriament hem de fer cas d’una ordre judicial… Jo el que dic és que busquem quines solucions hi ha dins del sistema. D’ençà que soc conseller, s’han fet gairebé mil desnonaments. D’aquests mil, els comuns m’han demanat explicacions en dos casos. Posem que siguin set, o deu, els que s’han fet malament; el percentatge de crítica no arriba ni a un 1%, aquesta és la realitat. Ara bé, no em preocupen els 700 o 800 que s’han fet bé, sinó els tres o quatre que s’han fet malament, i cada vegada que ha passat alguna cosa que no ens ha agradat, ens reunim i ens preguntem com s’han de fer els propers.

Jo era partidari de la mediació, i ho continuo sent. El que passa és que me l’han de deixar fer fins al final.

Que l’Audiencia Nacional, l’antic Tribunal d’Ordre Públic, faci una sentència en què felicita de manera exemplar i extensa la funció dels Mossos l’octubre del 2017, i qüestiona l’actuació de la Policía Nacional i la Guàrdia Civil, és una felicitació als catalans, un reconeixement a una tasca perfecta feta pels Mossos, i la restitució, no del major Trapero i la intendenta Laplana, sinó de tot el cos. El poble de Catalunya hauria de començar a sentir-se orgullós de com va actuar la seva policia el 2017, hauríem de tenir una memòria una mica més llarga i reconèixer el gran paper que va fer.

Efectivament, dijous, i no seré jo qui qüestioni la tasca dels jutges, però és inconcebible des de la perspectiva jurídica que hi hagi una sentència que absol tot un cos, i que el felicita, i encara hi hagi jutjats d’instrucció, com el de Sabadell, que qüestionin que algun comissari o inspector no va fer tots els possibles per impedir el referèndum. És del tot patètic des de la perspectiva jurídica que amb una sentència ferma de l’Audiencia Nacional que absolia tota la cúpula policial i política d’Interior, gairebé el 2021 encara s’atreveixin a qüestionar la tasca de comandaments intermedis. És realment greu.

Vaig acabar de ser-ho el 2014, i llavors el tema no estava com ha acabat ara. Jo llavors quan qüestionava la justícia espanyola ho feia per casos com el Castor, en què l’opulència econòmica de Florentino Pérez portava a sentències que no podia entendre com a advocat. Però de sentències polítiques no n’havia vist gaires, diria que cap. El declivi de credibilitat de la justícia espanyola comença el 2016, i el 2018 amb el judici del Suprem la hi perdo tota, perquè considero que el que es va fer no va complir totes les garanties processals i de respecte als drets fonamentals que mereix qualsevol acusat. Per exemple, casos com no permetre la reproducció dels vídeos quan declaraven els testimonis, o quan Marchena va dir que no pretenguessin rejutjar un atestat policial... que és el que hem fet tots els advocats en tots els procediments! Per mi, es van infringir drets fonamentals que van afectar tots els processats, i el resultat ja el coneixem.

Nego la major: és evident que allà hi ha un moment de glòria, però mai baixem d’un 7 de valoració en les enquestes. Els Mossos sempre competeixen amb la universitat pel primer lloc entre les institucions més valorades per la ciutadania. L’espai central de la societat catalana valora molt positivament els Mossos i les policies locals, tot i que hi ha un marge de millora terrible que hem de treballar des de la mediació, la modernització de l’ordre públic, els protocols en els desnonaments, i tantes i tantes coses. Projectes que estem compartint amb ell i que veiem des de la mateixa òptica, perquè és cert que hi havia el compromís de trencar amb tot allò que fos causa del 155, però també després havíem de ser compatibles amb el major Trapero. Ens hem reunit i entrevistat moltes vegades, he llegit tots els seus discursos del Dia de les Esquadres, en què ja veus quina és la seva visió de la seguretat catalana…

Sí. Per exemple, quan parla del cas d’Ester Quintana, desagradable per a tots, ell demana perdó en públic un Dia de les Esquadres, i no en 30 segons, sinó que s’hi esplaia uns quants minuts llargs per explicar-se. Aquesta capacitat d’autocrítica, d’assumir que tots cometem errors, i d’anar en una línia progressista de la policia, és com ho entenc jo, i per tant hi ha compatibilitat més restitució: el binomi era clar.

Es va fer la famosa auditoria, que no està tancada perquè jo l’he reobert. Per a mi una auditoria ha de ser un procés constant de canvi i de crítica, i si hi havia 31 conclusions inicialment, probablement d’aquí a dos mesos n’hi haurà deu més. En la mesura que només policies i jutges utilitzem la força, hem de ser totalment sensibles a tot el que veiem que és millorable. La intenció és constantment avaluar-nos, però alhora ja s’ha actuat, i hi ha molts camps de millora que ja s’estan incorporant.

L’actuació dels Mossos aquell dia i els següents, un cop més, és immaculada. El president de la sala del judici és peculiar, tècnicament molt solvent, tot i que en les formes és tot el contrari. Formes d’intervencions davant lletrats del prestigi de Jaume Alonso-Cuevillas, que és catedràtic de dret processal, han fet que es vulnerin drets fonamentals. Processalment, hi ha hagut incongruències importants, ja veurem què passa. La policia tornarà a quedar molt ben posicionada, però no et sé dir què passarà amb l’imam de Ripoll, no l’he pogut seguir gaire, el judici.

És cert que va sortir la denúncia a La Directa que hi havia espionatge de la IP d’algú de l’entorn independentista. Quan es va publicar vaig demanar una informació reservada i hi va haver una querella al jutjat entretant, així que el tema està judicialitzat. Tot el que puc dir és que no hi ha cap ordre de cap comandament, i en tot cas, doncs, tot això quedaria reduït a la intervenció d’un únic policia, que s’haurà d’aclarir als jutjats. Ara està tot sota investigació judicial i no en puc dir res més, perquè tampoc en sé més. Secundarem la contundència que hi pugui haver per part del tribunal si hi ha càrrega probatòria, perquè de moment ja se l’ha suspès de sou i feina arran de la nostra investigació. I si després el jutge diu que no hi ha indicis per condemnar-lo, se l’haurà de restituir.

Se n’han jubilat i se n’han de jubilar moltíssims més, perquè el desplegament es va fer als noranta, i els que hi van entrar amb 30 anys ja en tenen 60… D’aquí al 2025, hi ha una sagnia. Es va pactar un sostre de 18.300 amb la Junta de Seguretat de Catalunya del 2006, i ara estem en 17.000 perquè no s’han fet dotacions econòmiques per ampliar la plantilla. Si fas una comparació amb les ràtios de Navarra, el País Basc, Madrid, Castella i Lleó o les Balears, estem per sota, i tot i ser una competència delegada, encara tenen la facultat per dir-te fins on pots arribar, i pagar-t’ho, malgrat que ho fan quan volen i tenim un dèficit brutal. Tenint en compte que el 2006 gairebé no hi havia turisme, i ara teníem 20 milions de visitants l’any, necessitem més agents, entre 22.000 i 26.000. En aquesta línia s’ha treballat amb el ministeri, i d’aquí a poc temps podríem tenir pactat aquest sostre, perquè la comissió mixta en l’aspecte tècnic ha arribat a un principi d’entesa. L’hem d’acabar de maquillar políticament, però ho tenim molt a prop.

De manera esglaonada, cada any fins al 2025; si no, quedarem sense. Tampoc pots fer una dotació anual de 2.000 alhora, hi has d’anar fent incorporacions de 750 en 750, semestre a semestre…