Una sentència inconstitucional

El Tribunal Constitucional no hauria d'haver acceptat mai el recurs del Partit Popular i altres contra l'Estatut i aquesta sentència no s'hauria d'haver produït. En primer lloc, perquè el procés que es va seguir per aprovar el text és el que marca la Constitució: es va aprovar al Parlament de Catalunya, es va negociar (cosa que ja va suposar una retallada de les aspiracions catalanes per part del govern central) i aprovar a les Corts espanyoles i, finalment, va ser referendat pels catalans i les catalanes.

Per tant, el procediment i la resolució del Tribunal Constitucional només poden ser, tot i la paradoxa, inconstitucionals. Com marca la mateixa Constitució, la sobirania recau en el poble, i en aquest cas el poble de Catalunya ha expressat de manera democràtica quin Estatut volia. No pot haver-hi, doncs, cap tribunal que alteri la seva decisió.

Però, a més, no podem acceptar aquesta sentència perquè prové d'un tribunal absolutament desprestigiat i mancat de legitimitat per abordar la interpretació del text estatutari aprovat pels ciutadans. La caducitat del mandat i fins i tot la recusació d'alguns dels seus membres, la seva evident politització, així com l'espectacle de gairebé quatre anys per emetre sentència, invaliden qualsevol autoritat moral per contradir la voluntat del poble català.

El 22 de maig del 2006, el comitè nacional de la UGT de Catalunya feia una crida a la participació en el referèndum del 18 de juny i demanava el vot afirmatiu per a un nou Estatut que dotava Catalunya de competències i instruments indispensables per avançar en el progrés econòmic i la cohesió social.

Quatre anys després, refermem el nostre ple suport a l'autogovern que la ciutadania va ratificar. Aquest tribunal no ens pot dir que no som una nació ni pot agredir el caràcter preferent de la llengua catalana, el nou finançament que supera un sistema perjudicial per a Catalunya o les aspiracions del país a tenir més competències. I això només amb el bocí de sentència que hem pogut tastar. No sabem fins a on pot arribar la interpretació dels 27 articles que encara han de fer.

Aquest és un Estatut ple de potencialitats que hem de continuar desenvolupant, fins i tot aquelles parts que el Tribunal Constitucional tiri enrere. Aquesta és la resposta política que s'haurà de confeccionar en els propers mesos, en un procés que serà complex per la proximitat de les eleccions catalanes. Per això reclamem la recuperació de l'ampli consens social i polític assolit pel text del Parlament de Catalunya el 30 de setembre del 2005, com a via imprescindible per afrontar la situació que ens genera la sentència.

D'altra banda, la nostra organització fa una crida a la ciutadania perquè la manifestació del 10 de juliol esdevingui una gran mobilització, una demostració de la nostra voluntat d'avançar en l'autogovern sense renunciar a cap de les fites que decidim que són necessàries en aquest camí per aconseguir l'objectiu. Hem de respondre que el nostre Estatut és plenament constitucional, que el volem desenvolupar plenament i que només conté una part de les aspiracions de la majoria del poble català.

Amb aquesta manifestació hem d'expressar el nostre profund rebuig i indignació. Però, recollint les paraules del president de la Generalitat, la defensa del nostre Estatut no ha de ser un atac a la resta de pobles d'Espanya. Amb qui s'enfronta Catalunya és amb el Partit Popular, que promou l'agressió a Catalunya, i amb el Tribunal Constitucional, que ha estat l'instrument per sentenciar-la.

La resta de l'Estat ha d'entendre que la nostra posició de defensa de l'Estatut aprovat i de l'autogovern de Catalunya és irrenunciable. Com diu el lema de la manifestació, som una nació i nosaltres decidim.