anàlisi
En defensa de la voluntat del poble de Catalunya
Durant els anys que han transcorregut del segle XXI el nostre país ha canviat molt. El nostre paisatge humà s'ha fet molt més variat, els catalans hem agafat color, som una mica més joves i tenim més fills.
Al mateix temps Europa, que és el nostre referent més immediat, també està canviant; al món les relacions entre els vells països rics i les economies emergents (o reemergents com és el cas de la Xina, que no podem oblidar que era la primera economia mundial abans del segle XIX) responen a un esquema ben diferent del que vàrem conèixer al segle passat.
És en aquest context de canvis econòmics, de transformacions socials, de modificació de la correlació de forces polítiques, a casa nostra i a tot el món, que ens cal situar la mobilització intel·lectual que la sentència del Tribunal Constitucional espanyol ha fet cristal·litzar.
Avui existeix a Catalunya un fort sentiment de “catalanisme pràctic” que té la seva justificació en arguments menys romàntics que els tradicionals, però molts pragmàtics. Els podem resumir en la reclamació de disposar dels serveis socials i de les infraestructures de tota mena que corresponen a l'esforç fiscal aportat per la població.
L'exigència d'una bona dotació en serveis i en inversió públics en retorn dels impostos pagats és un sentiment compartit per una gran majoria dels habitants conscients que podem competir favorablement amb les regions més desenvolupades d'Europa. Catalunya pot ser un dels millors llocs per treballar i viure, només ens cal que no hi hagi entrebancs.
Els ciutadans del nostre país volem veure com les institucions del nostre govern i les instàncies de la nostra societat civil es posen al servei de la consolidació del paper que correspon a la nostra evolució històrica i les expectatives de futur.
La nostra història ens fa aptes a aspirar a un present de societat oberta, culta, desenvolupada, desperta i feliç; per això són imprescindibles uns mecanismes de govern, uns instruments d'exercici del poder que volem plenament a mans de la Generalitat.
Quan durant la transició política del postfranquisme vàrem acceptar compartir el camí cap a la democràcia i el desenvolupament amb les altres nacions i regions d'Espanya ho vàrem fer confiant que el pacte constitucional permetria la nostra eclosió com a poble que volia aportar la seva especificitat a la construcció europea. La Constitució espanyola, aprovada el 1978, estava redactada amb unes ambigüitats volgudes que havien de fer possible diferents interpretacions; semblava que en la lectura de la Constitució cadascú hi havia de trobar satisfacció.
Ara ens han dit que no; que només hi ha una lectura de la Constitució espanyola i que no hi ha lloc per a la satisfacció de les legítimes ambicions del poble de Catalunya. El cop és dur per a les esperances de futur compartit i el cop és dur també per a la democràcia espanyola. Suposo que aquests dies aquells espanyols a qui els agrada la idea tenir un país que inclou Catalunya deuen estar preocupats.
Què cal fer a partir d'ara? Per una entitat cívica, patriòtica i essencialment cultural com és Òmnium, la resposta és clara: hem de seguir fent el que hem fet fins ara, però encara amb més èmfasi, amb més energia, amb més esforç i segurament amb més valentia que mai.
Seguirem treballant per nostra llengua, la nostra cultura i el nostre país.
Posarem la nostra capacitat de convocatòria al servei de les causes que ens faran superar els entrebancs que ara ens tornen a posar al davant.
Per això us cridem a la manifestació del proper dia 10 de juliol. Ens hi trobarem junts tots els que exigim respecte a la voluntat del poble de Catalunya, perquè som una nació i nosaltres decidim.