La senyora Alícia

No sé si vostès tenen la mateixa percepció però a mi em sembla que la senyora Alícia Sánchez Camacho sempre està enfadada o en fa fila, o potser n'ha de fer cara segons mana el paper que ha de representar. Quan apareix per la tele i arrenca amb un seguit de queixes interminables, tot d'una tinc ja curiositat per veure a qui renyarà. A mi em porta a la memòria una coneguda monja que davant dels canvis que el món experimentava tot ho veia de color de sutge, com si el comú de mortals suressin en una mar de pecats i l'infern fos una boca oberta amb les dents llimades a punt d'empassar-se mitja humanitat. De fet, els retrets de l'Alícia gairebé sempre van en la mateixa direcció: que si el tripartit, que si algun dels partits que formen el tripartit, que si CiU, que si el president de la Generalitat, que si qualsevol polític que no és del seu parer, llevat del pinxo de l'Albert Rivera, no sigui que anomenant-lo li donem protagonisme i, amb un discurs tan paregut, ens robi vots.

La senyora Alícia té una altra virtut: sempre es preocupa pels problemes reals dels catalans, de tots els catalans. Els catalans, que pobrets vivim en el pitjor dels mons, a causa dels polítics del dimoni, els altres, és clar. Els catalans que vivim colgats de problemes, que els polítics –els altres– no saben resoldre ni tenen la punyetera idea de com fer-ho, més aviat al contrari ens en creen constantment. L'atur, per exemple, tan bé com estàvem amb el senyor Aznar d'insigne memòria; el de la bandera immensa, el de la reconquesta de Perejil, el de la guerra de l'Iraq i la franquesa amb Bush. La senyora Alícia sempre rebla el clau i destria amb una facilitat admirable el gra de la palla, endevinant amb precisió mil·limètrica quins són els problemes reals i què es pot considerar fullaraca per fer fum per distreure la bona gent.

La quotidianitat, la nostra, és la seva exclusiva preocupació. És com un àngel de la guarda, incompresa, és clar, perquè la majoria del comú de catalans no li dóna mai –ni a ella ni als seus– el sac de vots necessari per poder pintar alguna cosa aquí. Vots que obtinguts pels seus coreligionaris de les Espanyes els permeten manar a moltes autonomies, com ara la valenciana per posar exemples remarcables, o sentir-se valents, a punt de cruspir-se el talante desinflat del mentider senyor Rodríguez Zapatero, el que ara ha trobat que el procés competencial autonòmic ha assolit el límit –gràcies Tribunal Constitucional! Forts, els del PP, per poder envalentir la senyora María Dolores de Cospedal per dir feixista al president de la Generalitat, o a les seves actituds. I replicar dient que una cosa són les persones i una altra el que fan. No es creguin que la número dos del PP s'equivoca així com així i que en cap cas consideri que hagi de demanar perdó. Tot són males i perverses interpretacions! Perquè si un demòcrata pot tenir actituds feixistes deu ser també cert que els franquistes reciclats o els seus hereus sanguinis o sociològics –que mai abominen el passat– poden mastegar democràcia amb la boca plena, ensenyant quan convé com en nom seu trituren el que no els plau i el que incomoda les essències intocables, immutables, eternes.

La senyora Alícia predica sempre que pot, insistentment, que tot això de la llengua, de la nació, de la senyera, de l'Estatut, de l'independentisme, són coses artificioses, cortines de fum per distreure el personal contra la incapacitat de gestió dels nostres polítics, coses que no preocupen ni un borrall als ciutadans del carrer, del dia a dia. I davant d'això argumenta per damunt de tot la llibertat d'elegir, constitucionalment s'entén, no siguin malpensats, que la llibertat a l'Espanya sempre va per sota la Constitució. És l'ordre natural de les coses, l'herència rebuda, mamada, genètica: la bandera petita per sota de la gran, la llengua vernacla per sota de la universal, la nación una i per damunt de tot. Lligat i ben lligat de molt antic.