anàlisi
Democràcia i igualtat
Som ciutadans
de segona pel
que fa als nostres drets lingüístics”
La sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut crea una situació gravíssima que va molt més enllà de quants articles ha retallat o reinterpretat el tribunal. És gravíssima per dos motius. Primer, perquè consagra un insuportable dèficit democràtic a Espanya, un Estat on un tribunal deslegitimat i instrumentalitzat pel nacionalisme radical gosa contradir i esmenar la voluntat popular lliurement expressada a les urnes. I segon, perquè consolida la discriminació legal dels ciutadans de Catalunya pel que fa als seus drets lingüístics.
La sentència afecta molt greument els articles de l'Estatut relatius a la llengua catalana. De manera més clara i directa s'anul·la la facultat de les administracions públiques i dels mitjans de comunicació públics d'utilitzar la llengua catalana de forma preferent. No cal ser un geni per adonar-se que aquesta retallada –i la reinterpretació que encara no coneixem de molts articles– pot ser la llavor d'una forta regressió de la nostra llengua, el català, que des de la democràcia és la d'ús habitual a les administracions públiques de Catalunya. Serà un cas únic a Europa que l'administració pública no pugui utilitzar de forma principal la seva pròpia llengua per adreçar-se als ciutadans als quals serveix. Actualment ja hi ha més de 500 disposicions legals que imposen l'ús del castellà o prohibeixen el català. Ara, vist l'abast de la sentència, podem témer també en la part interpretativa una vulneració important dels nostres drets lingüístics pel que fa a l'educació, el consum i l'acollida dels nouvinguts, que també poden veure els seus drets retallats. Que ningú s'enganyi, perquè el TC ens ho pot dir més fort, però no més clar: els catalans, sigui quin sigui el nostre origen, parlem la llengua que parlem a casa, som ciutadans de segona pel que fa als nostres drets lingüístics.
La societat catalana té clar que el català suma. I aquesta sentència del Constitucional ens demostra, de la manera més eloqüent i barroera, que la Constitució Espanyola resta: que la igualtat de drets lingüístics per als ciutadans de Catalunya no hi té cabuda. A partir d'ara, per garantir aquests drets caldrà plantejar un canvi de marc legal de fons –ja sigui mitjançant una reforma de la Constitució o per la creació d'un nou Estat català dins de la UE– que respecti el dret dels ciutadans de Catalunya de decidir sobre un eix tan central per a la vertebració social i cultural com és la llengua catalana.
Però com saben molt bé tots aquells col·lectius que pateixen o han patit discriminació a la pròpia carn, els drets no es tenen, sinó que es conquereixen. Els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya, independentment del nostre origen o llengua familiar, hem de fer respectar els nostres drets. I hem d'exigir que la comunitat internacional, i especialment la UE, exerceixin la seva influència i portin Espanya a millorar la seva molt deficient qualitat democràtica pel que fa als drets lingüístics. No hi ha cap llengua a la UE amb tants parlants com el català que no sigui plenament oficial a l'Estat on es parla. I una llengua no és altra cosa que els seus parlants. ¿Fins quan la UE estarà disposada a mirar cap a una altra banda, mentre milions dels seus ciutadans veuen els seus drets lingüístics vulnerats i se'ls condemna a una discriminació flagrant? ¿Què haurà de passar perquè finalment ens defensi?
