Ramon Espadaler
Número 3 de la llista del PSC-Units per Avançar a Barcelona
“Qui millor oposició ha fet al govern és el mateix govern”
SALVADOR ILLA · “Representa una expectativa real de canvi, l’única possibilitat de canvi” SOCIALISTES · “Nosaltres som diferents del PSC, i tots dos ens reconeixem diferents”
S
egon acord de coalició entre el PSC i Units. S’entén que el balanç és positiu?
Efectivament. Reeditem l’acord no només per aquest bon balanç, sinó també pel context i pel que ve. Encara tenim unes eleccions molt condicionades pel procés pel que fa a la convivència. I també perquè hi ha una necessitat molt clara de reconstrucció social i econòmica. Aquestes eleccions és molt clar que no van d’independència sinó de reconstrucció.
Vol dir que la perspectiva electoral no és la mateixa ara que el 2017?
No, la pandèmia ha distorsionat moltes coses. Una reflexió clara que hem fet és que no tenia sentit disgregar el vot ni fer trinxeres o aixecar murs, que és el que pretenen altres formacions.
Tot i això, ideològicament ha de ser difícil que dues opcions com és una socialista i una socialcristiana convisquin.
Som diferents i ens reconeixem diferents. Però com diu la cèlebre cita, el més important és allò que uneix els homes més que no el que ens separa. La reconstrucció tant en l’àmbit sanitari com en els econòmic i social, i la reconciliació després del procés, que ens ha dividit molt, són pilars d’acord bàsics. Si volem trobar coses que ens separin, en trobarem, i en l’acord ja es recull la llibertat de vot en temes com l’educació, la salut o la consciència. Ja ha passat i ho hem gestionat amb naturalitat.
Vostè fa molts anys que està en coalició. Primer quan era a UDC amb CDC i ara amb el PSC. Hi hauria d’haver més cultura d’entesa?
Els acords entre diferents és el que ja hi ha i és el que ve. La pandèmia també ha accentuat que hi hagi d’haver respostes molt transversals. I la futura necessitat de pactes entre diferents és evident. El paper d’Units ha de ser el de moderador. Nosaltres ens adrecem a sectors que no són el votant tradicional dels socialistes i alguns potser no el votaran mai més. I molta gent pensa: o continuem amb els governs independentistes que són un desgavell o fem un canvi sense retrets, en positiu.
El 2017, Units era una novetat. Quina és la realitat del partit ara?
Estem en construcció. Quant a continguts ideològics i programàtics hem consolidat moltes propostes. Institucionalment tenim presència al Parlament i en alguns ajuntaments, com el de Barcelona, i és cert que territorialment és on hi ha més terreny per córrer. No hem pogut tenir-ne amb la intensitat que ens hauria agradat en l’últim any.
Què pensa de Salvador Illa? És millor que Miquel Iceta?
Són candidats diferents. Illa agafa el millor d’Iceta, que és que està obert a dialogar. I a més aporta un plus que és la capacitat de gestionar en la dificultat sense introduir-ne de noves. Ha dialogat amb gent tan diversa com la presidenta de Madrid, Quim Torra o consellers d’arreu. Això és un actiu molt important, i la serenor de moure’s en entorns molt canviants i difícils com l’actual és un input important. La crítica fàcil de la seva gestió hi és, però jo crec que ningú té la clau de com gestionar la pandèmia. Ni a Catalunya, ni a Espanya ni a Europa. Illa està més per construir que per criticar.
Compten amb un ‘efecte Illa’ o és un eslògan?
Jo crec que és real. Quan ell fa el pas es mouen coses. En l’àmbit propi dels socialistes però també fora. Obre un ventall de vot a persones que no són tradicionalment votants socialistes. Agafant amb pinces les enquestes, crec que l’efecte Illa no s’ha acabat, i la prova és que des del primer dia és objecte d’atac per part de totes les formacions. Representa una expectativa real de canvi, l’única possibilitat de canvi. Si és el guanyador en vots presentarà candidatura a la presidència, i això s’ha de prendre en consideració.
Però l’últim CEO desinfla aquest efecte.
Les enquestes són com un perfum. L’has d’olorar per saber per on van les coses, però si te’l beus és profundament indigest. Però unes i altres indiquen que Illa ha fet un salt quantitatiu i qualitatiu i que el situen en una posició en què pot aspirar a la presidència. Molta gent en els actes ens ha transmès que per primera vegada es planteja votar-lo.
En una paraula. Com defineix la legislatura que acaba?
Perduda. Jo separaria la pandèmia de la resta. És molt fàcil criticar des de fora la gestió de la pandèmia i, com deia abans, ningú en té la solució màgica. Obviant això, ha estat una legislatura presidida pel desacord en el govern. Es dona un fenomen molt curiós: els partits del govern s’odien en el govern i s’estimen en els debats. En l’última diputació permanent jo vaig veure coses mai vistes pel que fa a retrets. Les desavinences han estat constants; fins i tot per exemple en el model socioeconòmic. I això ha frenat molt, amb un resultat molt dolent per a tothom. Que Catalunya per tercer any seguit no lideri el PIB de l’Estat és una mala cosa. I hi ha coses criticables, com l’infrafinançament o la falta d’infraestructures, però lideràvem igualment. S’ha projectat inestabilitat i inseguretat. Això ha tingut com a conseqüència que hagi marxat indústria –també hi ha qui els ha posat passarel·les perquè ho fessin– i que n’hi hagi hagut que no han contemplat Catalunya com a possibilitat. Hi ha hagut contradiccions internes molt reprovables.
Al seu parer, quina responsabilitat ha tingut el president Torra en la situació que descriu?
Una de molt important: el 29 de gener de l’any passat va dir solemnement que el govern estava trencat i que no hi havia confiança. En aquell moment havia de convocar eleccions. Va ser una irresponsabilitat.
Però va venir la pandèmia. Era difícil.
Encara no hi havia un escenari de pandèmia. Hi érem a les portes, és cert. Probablement no s’haurien pogut celebrar, però era el que tocava. No pots dir que no tens confiança en el soci i després no fer res. Hi ha tensions creatives i això és normal. Altra cosa és l’enfrontament descarnat i obert; i molts sectors econòmics així ho han percebut. Hi ha hagut consellers que han treballat per anar contra altres consellers, i això és dur. Qui millor oposició ha fet al govern ha estat el mateix govern. I això ens hauria de fer pensar molt.
Abans deia que el procés ha creat divisió.
No hi ha la crispació que hi havia en les eleccions del 2017, quan se sortia de l’1 d’octubre. Però encara queda molt terreny per fer en la reconciliació. Es tracta més de mirar endavant que no pas de fer retrets o de revenges. Haurem de fer tots examen del que hem fet bé i malament, nosaltres també. Si ens enroquem només en el mandat de l’1 d’Octubre o en una negativa ja no de les aspiracions de Catalunya sinó sobre la pròpia catalanitat, aquest país no tindrà solució. El país ho és tot, i els sentiments s’han de respectar, entendre i gestionar. La política és l’acord entre diferents i allò que és possible en cada moment. No es podrà aconseguir de la nit al dia perquè les ferides són profundes.
Vostè estava en el govern que va fer la consulta del 9-N. En perspectiva, com ho veu?
Va ser un procés de participació, per tant hi va haver una voluntat clara de no ultrapassar els límits de la legalitat. També és cert que quan jo vaig veure el caire que prenia tot vaig abandonar aquell govern d’una manera molt sensata per totes les parts. Jo vaig agrair molt al president Mas l’oportunitat que m’havia donat, però no podia continuar per aquell camí perquè no arribaria al port que el govern volia. El meu port era diferent.
Es van respectar els límits de la legalitat però es va inhabilitar el president Mas i diversos consellers, algun com Joana Ortega, d’UDC, també.
Hi va haver unes conseqüències doloroses perquè, insisteixo, no es va traspassar la legalitat.
Vostè ha passat d’estar en el govern del 9-N a anar amb una llista que va avalar el 155. Com es gestiona això?
Vaig estar de forma molt conscient en el que va representar el 9-N i me’n vaig desmarcar posteriorment. I crec que el 155 no és conseqüència del 9-N sinó de la violentació institucional i legal. És la resposta previsible per part de l’Estat i el constitucionalisme. No era la resposta que nosaltres desitjàvem, perquè el nostre lema era “Ni 155 ni DUI”, el camí del diàleg.
Illa ha dit que no governarà amb ERC, que ha salvat més d’un cop els mobles al govern socialista de Madrid. No és tancar-se portes?
També ha dit ERC que no governaria amb Illa. La nostra aspiració és tenir com més força millor per no dependre tant de tercers. Volem persuadir perquè es vagi a votar per prioritzar la recuperació econòmica i deixar l’embolic que ha estat el govern actual, que ha estat un fre en si mateix. Volem tancar el desori i aportar estabilitat. El 14-F el que jutgem és el govern de Catalunya i qui ens governarà els propers quatre anys. Ni jutgem el govern d’Espanya ni decidim el govern d’allà. Això es farà quan toqui.
Insisteix en la reconciliació però també en la reconstrucció. De quina manera?
Amb acords transversals. Sé com no s’ha de fer. Amb una llista del govern amb propostes per rebre els fons de la UE i que no ha pactat amb ningú. Això s’ha d’interlocutar i cal la concertació publicoprivada. El govern pot marcar criteris, però no pot agafar-se en exclusiva la prerrogativa. És tan gran el repte que ens necessitem tots. La situació econòmica és dramàtica tant en grans empreses com en autònoms i el que hi ha al mig. Esperen dels polítics respostes sensibles, compromís i realitat. Ens juguem el país actual i de futur.
Però per a això que diu fan falta molts diners, i no n’hi ha.
Europa està disposada a injectar molts diners, el que passa és que no ho farà de qualsevol manera, sinó sota criteris com la descarbonització o l’energia neta, la digitalització... És una mirada molt diferent. Europa ha canviat molt en les seves prioritats, i aprofita el desastre per, per exemple, incidir en les renovables.
Això està molt bé, però implica un temps que la gent que ara mateix està atrapada no té. No li sembla que hi ha d’haver una resposta amb més celeritat?
Hi ha d’haver mesures d’UCI i mesures de planta. La primera resposta ha de ser diner a fons perdut per poder salvar els mobles, i posteriorment ja vindran crèdits, allargament de pagament d’impostos... Quan et fan una transfusió de sang no te la tornen a treure. I ara el que necessita l’economia és aquesta transfusió a fons perdut.
Però això no es fa a Catalunya ni, encara menys, a l’Estat.
Probablement no s’ha tingut prou coratge. El mateix Illa ha dit en més d’una ocasió que ara no és moment de mirar el dèficit públic que ara es generarà. A diferència de la crisi anterior, en què l’endeutament era un marc inamovible, ara és la mateixa Europa qui reclama el dèficit per sortir-nos-en.
I socialment? Quina és la sortida?
La protecció de la salut i l’economia depèn molt de com evolucioni la pandèmia, però no es pot perdre de vista la crisi social, que hi està íntimament relacionada. La solucionarem en la mesura que es recuperi l’economia i que tinguem la intel·ligència d’utilitzar els recursos per fer polítiques socials. És clar, com diu Salvador Illa, que la solució no és més pressió fiscal. Ara el que cal és que el malalt respiri.
10 coses que no sabies...
Arqueòleg. Llicenciat en historia medieval, va treballar uns quants anys com a arqueòleg per al servei de conservació de monuments de la Diputació de Barcelona. Va dirigir l’excavació de Sant Miquel de Cardona i té diverses publicacions.
Cop d’estat. El 19 d’agost de 1991 va viure en directe amb un grup d’amics a Moscou el cop d’estat contra Gorbatxov. Era al país convidat per Cristina Gallach, de qui és veí i amic, i que els va deixar el seu apartament.
Plomes. Nomes escriu amb ploma estilogràfica. En té un grapat, però cap és particularment valuosa.
Tres fills, tres músics. Aprèn música amb els seus tres fills: la Maria i la Queralt van a l’Escola de Música de Vic i el gran, en Miquel, fa el darrer curs del grau professional de violoncel al Conservatori de Vic i acaba d’entrar a la Jove Orquestra Nacional de Catalunya.
Persistent. Es va auto-imposar aprimar-se. I entre la dieta i el caminar per la plana de Vic, va perdre 14 quilos en un estiu.
Disciplinat. Va passar de fumar més d’un paquet al dia a cap cigarret el 10 de juny del 2001.
Addicte al cafè. Ha deixat el tabac i, en canvi, és incapaç d’arribar a la feina sense haver pres abans un cafè.
En Timi. Es va resistir durant força temps a tenir gos perquè l’Anna i els seus tres fills viuen en un pis –cinc persones–, fins que la Maria va demanar en la carta dels Reis que volia “un gos o res”. Des d’aleshores conviuen amb Timi.
Òmnium Cultural.
Quan era regidor de Cultura de Sant Quirze de Besora amb l’alcalde Joaquim Bosch el juliol del 92 van dedicar una plaça a Òmnium Cultural. Va ser la primera plaça dedicada a Òmnium a Catalunya.
Puntual. Ho va aprendre del seu pare. Ho considera una demostració de respecte cap als altres.
Una trajectòria dilatada
Amb 28 anys va entrar a l’Ajuntament de Sant Quirze de Besora, d’on és fill, i a partir d’aquell moment la seva vinculació amb la política ha estat una constant en la seva vida, primer amb UDC i ara amb Units. Va estar dos mandats com a regidor i després va fer el salt a l’Ajuntament de Vic, el 1999. De fet, va rebutjar ser el candidat de CiU a l’alcaldia i va deixar la plaça per a Josep Maria Vila d’Abadal. Comença en paral·lel la carrera a l’administració, on va ser director general d’Administració Local entre el 1999 i el 2000, fins que el 2001 el govern de Jordi Pujol l’escull conseller de Medi Ambient. Amb el govern d’Artur Mas va ser conseller d’Interior fins que les tibantors entre UDC i CDC pel procés independentista van precipitar la seva sortida. Ha estat secretari general d’UDC i de CiU però amb una Unió Democràtica extinta, va ser un dels promotors d’Units per Avançar. El partit va tancar un acord de coalició amb el PSC el 2017, en virtut del qual ha estat diputat la darrera legislatura.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.