Impulsen dignificacions a les fosses dels cementiris
Realitzen un estudi de l’estat de dignificació de les osseres amb morts de la guerra i la repressió a la demarcació
L’objectiu és fer-hi espais de memòria
Plafons amb la llista dels noms amb una explicació del context i el motiu per què hi són amb l’objectiu de “restituir qui va perdre la vida però també la dignitat”, destaca la directora general de Memòria Democràtica , Gemma Domènech, amb relació a les dignificacions que volen promoure a les fosses comunes, on hi ha enterrats morts durant la guerra civil i de la repressió, dels cementiris de les comarques gironines. Amb aquesta finalitat, han encarregat un estudi a l’historiador de la UdG Lluís Serrano perquè analitzi l’estat de dignificació de les osseres, si s’ha fet alguna acció de reconeixement a les víctimes. En aquest sentit, Gemma Domènech recorda “la iniciativa pionera” que es va realitzar al cementiri vell de Girona. Entre els anys 1939 i 1945 a la tàpia sud del cementiri gironí s’hi va executar 510 persones que van ser enterrades a la fossa comuna. En un acte institucional, el 10 de novembre del 2010, i amb la participació de diversos familiars, s’hi van instal·lar uns plafons amb els noms amb aquesta voluntat de reparar la injustícia però també, segons assenyalava en el seu parlament, fa onze anys l’aleshores alcaldessa Anna Pagans, de la necessitat que “els joves coneguin la història, la palpin i la vegin”.
La directora general de Memòria Democràtica, Gemma Domènech, afegeix que amb les dignificacions es vol reparar la falta de dignitat que suposava ser enterrat en una fossa comuna, “poc més que un càstig”. Més de vuitanta anys després, “són una “mesura pal·liativa”, reconeix. D’aquesta manera, amb la dignificació de les fosses comunes dels cementiris de les comarques gironines es vol impulsar la creació d’espais de memòria, amb plafons amb el llistat i una explicació històrica, amb la idea de fer-hi cada un any un acte d’homenatge. A banda de l’actuació que es va fer al cementiri vell de Girona, el 2012 l’Ajuntament d’Olot va retirar del cementiri tota la simbologia franquista i el monument als caiguts, que es va substituir per un plafó explicatiu i una relació de víctimes del conflicte d’un bàndol i de l’altre, sense distingir-ho, seguint l’ordre alfabètic. L’any següent, el Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca va localitzar la ubicació exacta al cementiri de l’ossera dels soldats republicans, just davant del monument franquista retirat.
En els cementiris on s’han enterrat desapareguts que s’han localitzat de les fosses, Memòria Democràtica hi instal·la una senyalització. És el cas del soldat desconegut de Cassà de la Selva, mort al marge del camí del Porrer Vell el 3 de febrer del 1939, el dia que els soldats franquistes van entrar a la població. Els encreuaments genètics no han permès descobrir-ne la identitat. Tampoc se sap qui el va enterrar, en un acte de compassió, amb les mans sobre la panxa i amb les botes al costat esquerre en aquest camí de pas, una tomba “respectada” fins que el 2017 va formar part del pla de fosses i es van iniciar els treballs d’exhumació. La llei estableix que les víctimes no identificades ni reclamades han de tornar als cementiris dels municipis on va ser trobades. Així, el juny del 2019 se li va fer un comiat d’honor a Cassà. “Cal reparar a les víctimes i fomentar els valors democràtics; no caure en l’oblit”, recorda Domènech. A les comarques gironines, hi ha divuit fosses. Gemma Domènech destaca la feina “molt important i menys visible” de recerca per localitzar els desapareguts de la guerra, que xifra en 6.000. “Representa poder posar paraula a tot un buit que hi ha en la família; és una feina difícil” i insisteix que el pas del temps ho fa cada cop més difícil. És una “feina immensa” però que s’ha vist recompensada. El 25 d’octubre del 2019, els nets del soldat republicà Tomàs Verdaguer i Roqué, de Sant Joan de les Abadesses, van rebre les restes localitzades a la fossa del Soleràs, a les Garrigues, al front del Segre. Oberta el 2017, els arqueòlegs hi van trobar 146 cossos. Verdaguer és la vuitena víctima identificada gràcies al programa d’identificació genètica. Els nets van enterrar l’avi, mort als 34 anys, en la intimitat.
LES FRASES
Proves d’identificació genètica
El 2017 es van fer els primers cribratges del programa d’identificació genètica (PIG). Del cens de víctimes de la guerra, n’hi ha registrades 510 de les comarques gironines. D’aquest nombre, hi ha 212 famílies que hi han participat. La directora general de Memòria Democràtica alerta que el material genètic bo és el de primer grau de consanguinitat, i està desapareixent. Fa una crida perquè, sense aquest primer pas, la resta, la localització i identificació, és molt difícil. És un programa gratuït. Primer cal registrar-se en el cens . Abans de la pandèmia, els genetistes del Vall d’Hebron, que també entrevisten el familiar, es traslladaven segons la demanda al CAP Güell. Amb la pandèmia s’envia un kit per a la presa de mostres.
Quan l’avi desapareix al front de Mallorca
Juli Ullés Montull tenia 38 anys quan va marxar al front. Tot i que nascut a Lleida, vivia a Besalú, on s’havia casat amb Francisca Bach-Esteve, que estava embarassada del quart fill, Eulogi. Juli Ullés és una de les tres víctimes provinents de les comarques gironines que Memòria Democràtica té registrades dels 190 catalans desapareguts de l’expedició Bayo, al front de Mallorca.
A més de Juli Ullés Montull, hi ha Gabriel Sánchez Martínez de Girona, de qui no s’ha pogut contactar amb la família, i Alfons Triadó Codina, nascut a Cavallera, a Camprodon però resident a Terrassa. Va ser l’Ajuntament de Besalú que va fer d’enllaç amb la família d’Ullés. El seu net Lluís, de 57 anys i resident a Barcelona, reconeix que no havien estat “una família proactiva” ni “promotora” en la recerca. Desconeixien el procés i quan se’ls va informar, van decidir participar-hi. Lluís Ullés va rebre el kit amb les instruccions per prendre’s la mostra amb un bastonet a l’interior de la galta. Un cop feta la va enviar per correu.
No se’n parlava
De l’avi no en sap gaire res perquè tant el seu pare Bonaventura com els seus oncles Eulogi, Julieta i Gilberta es van quedar orfes de pare i també de mare, en edat d’infants. “Sabíem que havia mort a Mallorca però no sabíem on estava enterrat”, relata sobre una experiència, la de la guerra, de la qual no es parlava. Intueix, però, que l’avi havia de ser “políticament compromès” per allistar-se els primers mesos de la guerra.. “No el vam conèixer; no hi ha un vincle emocional.” És potser a través de l’absència el que crea el vincle amb la tercera generació.