Una negociació costeruda

Si la política fos una ciència racional i freda, en què es pogués aplicar el principi de causa-efecte en el seu sentit més literal, un podria pensar que, després del pacte per a la mesa del Parlament, ERC, JxCat i la CUP estan més prop de fer una encaixada que sigui el pas previ a la constitució d’un govern independentista. Però no. La manera com s’han dut a terme les converses que han culminat amb la tria de Laura Borràs com a presidenta de la cambra, no només no ha servit per refer complicitats entre totes tres formacions, sinó que ha revifat renyines i malfiances. Dit això, ningú qüestiona que al final hi hagi acord, però sí que es dona per assumit que el recorregut per assolir-lo serà complex i, molt possiblement, s’acabarà allargant més del que molts voldrien. Que el 26 de març, data en què s’hauria de fer el debat d’investidura, hi hagi fumata blanca, està per veure.

Que Borràs hagi assolit la tutela del Parlament –en algun moment es va fer córrer que, si no era ella, l’escollit podria ser Jaume Alonso-Cuevillas–, és un moviment que, en si mateix, ja aclareix una part del camí per on han de transcórrer les negociacions a partir d’ara. Com a candidata efectiva de JxCat, el seu encaix polític en el nou escenari era una qüestió crucial a escatir, ja que es parteix de la certesa que l’altra figura de pes en l’equació, Pere Aragonès, serà el pròxim president de la Generalitat. Amb l’elecció, doncs, de l’exconsellera de Cultura com a presidenta, ja es visualitza de manera nítida que el Parlament serà l’escenari des d’on l’independentisme haurà de fer visible l’envit amb l’Estat, posició que va quedar retratada de manera explícita en el discurs de presa de possessió. Ara bé, això no vol dir que els tres partits hagin assolit la solidesa com a bloc per afrontar una estratègia que implicarà haver de torejar amb tota una justícia espanyola. D’entrada perquè a ERC encara cou, i no poc, que Borràs en la seva intervenció menystingués el qui va ser el seu antecessor, Roger Torrent. Un malestar que alguns republicans no es van molestar gens a dissimular en les converses de passadís un cop acabat el ple de divendres. Per part de la CUP, un partit que en no poques ocasions s’ha assenyalat com un factor desestabilitzador de les darreres legislatures, les converses per pactar la mesa també han deixat ferides, sobretot amb JxCat. De fet els anticapitalistes tampoc s’amaguen gaire a l’hora de criticar que la formació liderada per Puigdemont està tibant massa la corda, i més en un moment en què els cupaires han fet el pas, no fàcil, d’implicar-se institucionalment.

Finalment, JxCat afronta la tasca de tancar un acord de govern enmig d’un debat intern. Amb Borràs fora ja de les travesses, el partit ara necessita una figura de pes polític per ocupar una eventual vicepresidència primera que faci contrapès a Aragonès. Si féssim cas de l’ordre de la llista, li tocaria a Joan Canadell, però la seva tria com a número 3 no va venir per convicció, sinó per unes primàries que alguns, en veu baixa, ja admeten que van ser un experiment desafortunat. Tant és així que ja es parla de recuperar Elsa Artadi de l’Ajuntament de Barcelona.