El rasclet
Primera lectura
Esdeveniments com la manifestació de dissabte es presten molt fàcilment al fet que des de tribunes mediàtiques i polítiques se'n facen segones i terceres lectures, que cadascú intente portar l'aigua al seu molí i s'acabe desfigurant el sentit de tot plegat. Aquesta vegada serà més difícil: el que es va veure dissabte a Barcelona és seriós.
La mobilització viscuda va més enllà de la manifestació rutinària que alguns consideraven amortitzada abans de produir-se. Per la quantitat, que va desbordar absolutament qualsevol previsió, i per la qualitat. Perquè fou una manifestació diversa, intergeneracional i interclassista, però en la qual l'anhel d'independència era, si bé no unànime, sí clarament hegemònic.
Aquesta vegada, doncs, fóra bo estalviar-se les lectures interessades a mida de cadascú i quedar-se amb la primera lectura, la més òbvia: una majoria social i política del poble català no accepta cap imposició per sobre de la seva voluntat democràtica.
Que les estructures de l'Estat espanyol hagen gosat ignorar aquesta convicció profunda dels catalans i catalanes no és sinó una mostra d'una supèrbia que sembla no tenir límits. L'ordenament jurídic no pot estar tan allunyat de la voluntat popular, ja que això desvirtua l'essència mateixa del que és la democràcia.
Estem doncs, davant d'un problema polític de fons i caldran passos agosarats per posar-hi solució. Qui tinga la temptació del qui dia passa any empeny potser es trobarà que el problema li esclata a les mans. Per cert, sort que aquest és un problema que no interessa a la gent. Sort.