Política

Iglesias és plantat pels d’Errejón i rep retocs de Sánchez

gir

Sánchez relega Díaz a vicepresidenta tercera i ascendeix Calviño a segona

“Madrid no és Netflix; les dones estan fartes del treball brut”, etziba Mónica García (Més Madrid) a Podem per no unir-s’hi

Porta Iglesias a la JEC

La jugada imitant ‘Baron Noir’ torna als Monty Python i el Front de Judea
O vicepresidenta segona o ministra de Treball però no tot, deia Sánchez

L’esquerra madrilenya és procliu a emmirallar-se amb el Front Popular de Judea de La vida de Brian, la pel·lícula dels Monty Python del 1979 que no és la sèrie Baron Noir però que sintetitza amb humor el gen divisiu. L’endemà de la jugada –el 4 de maig haurà de dir si és mestra o un error estrepitós– de Pablo Iglesias anunciant l’adeu a la vicepresidència del govern per ser el rival d’Isabel Díaz Ayuso a Madrid, l’oferta de fer una llista unida amb Més Madrid –el partit d’Íñigo Errejón– va morir abans de ser explorada per les rancúnies acumulades. Iglesias rep el cop de porta de Mónica García, líder de Més Madrid i anestesiòloga, que ha combatut Ayuso in situ, amb un clam feminista davant la “testosterona”. “Madrid no és una sèrie de Netflix. Les dones ja estan cansades de fer el treball brut per haver d’apartar-se en els moments històrics. Sabem frenar la ultradreta sense que ningú ens tuteli”, va dir García. El president Pedro Sánchez, a més, li fa retocs als relleus ministerials beneits el dia de l’anunci: relega Yolanda Díaz a vicepresidenta tercera perquè volia retenir Treball, i eleva Nadia Calviño a vicepresidenta segona.

L’endemà d’erigir-se en el protagonista absolut amb un gir de guió sobtat –deixar la vicepresidència segona catorze mesos després de ser nomenat–, ahir Iglesias va rebre una pluja de tocs d’atenció. Tot i que no hi ha acte més íntim per a un president que designar els seus ministres, Iglesias va donar els deures fets en públic a Sánchez ordenant-li que la nova vicepresidenta segona fos la ministra de Treball, Yolanda Díaz, i que la ministra de Drets Socials i Agenda 2030 fos Ione Belarra, ara secretària d’estat. Sánchez va beneir els retocs des de França –on era de viatge oficial a Montauban amb Macron per homenatjar Manuel Azaña–, però ja a Madrid, ahir es va rebel·lar i va capgirar el croquis. En una conversa ja presencial –i no a través del telèfon, com la de l’anunci–, Sánchez va fer saber a Iglesias que el salt de Díaz a vicepresidenta segona retenint la cartera de Treball amenaçava l’ecosistema de la coalició perquè passaria així per sobre de la vicepresidenta tercera, Nadia Calviño, la qual cosa amenaçaria l’estatus del seu cervell econòmic. El dilema que Sánchez enviava a Iglesias sobre Díaz era clar: o vicepresidència segona o ministra de Treball i vicepresidenta tercera, però les dues coses no. I Díaz va acceptar retenir Treball i ser vicepresidenta tercera. En el càlcul pesa que, com ha dit Iglesias, Díaz serà la candidata de Podem que s’enfronti a Sánchez a les urnes el 2023 o el 2022, si és que la tensió no precipita abans les eleccions estatals.

Tot i que el protagonisme estatal –i sobretot al Congrés– és molt desigual en favor d’Unides Podem (35 escons) davant Més País (3)–, a l’Assemblea de Madrid la correlació entre els dos socis ja enemistats és la inversa. Més Madrid –versió local de Més País i hereus de Manuela Carmena i del cèlebre pacto de las empanadillas del 21 de desembre del 2018– suma 20 escons, mentre que Podem en suma només 7 en una cambra de 132 seients, i el maig del 2019 va obtenir tot just un 5,6% dels vots, superant per molt poc la frontera del llistó mínim del 5% que marca a Madrid la frontera entre tenir escó o ser extraparlamentari. Abans de voler baixar del vagó del Consell de Ministres per aterrar a l’andana de la Puerta del Sol, Podem no tenia assegurat ni superar ara el 5% dels vots d’acord amb els sondejos publicats en una cambra que tindrà 136 escons per recollir l’efecte de l’augment de la població.

En rebre el cop de porta a una oferta amb trampa –era el soci menor el que s’oferia a liderar una llista conjunta per sobre del grup gran afí a Errejón–, Iglesias ho encaixava amb resignació: “Crec que havíem despertat molt a il·lusió amb una candidatura unitària, però màxim respecte a la decisió dels dirigents de Més Madrid. Ara, a sortir amb tot per frenar els ultres i guanyar Madrid”. A Més País, Errejón exhibia feminisme davant Iglesias: “El feminisme ens ha ensenyat que no sempre hem de ser els protagonistes. Som-hi, Mónica!”. “Vull ser la pròxima presidenta de la comunitat de Madrid”, sentencia García enaltint l’ambició prèvia a l’últim moviment d’escacs d’Iglesias.

El PP, al seu torn, ha denunciat Iglesias a la Junta Electoral Central (JEC) per “no haver estat neutral” fent l’anunci de la candidatura a Madrid en un vídeo des del despatx de vicepresident.

Ignacio Aguado

Ciutadans és un partit nascut a Catalunya però és a Madrid on toca el sostre institucional amb Ignacio Aguado com a vicepresident de la comunitat presidida per Isabel Díaz Ayuso. Quan l’aventura de la moció de censura del PSOE i Cs a Múrcia acaba amb Ayuso avançant les eleccions al 4 de maig i destituint-lo, Aguado va ser molt gràfic sobre el sentiment de “traïció” que tenia. “És com si arribes a casa teva i veus la teva dona al llit amb un altre”, va gosar dir el defenestrat. Aguado és fidel a Inés Arrimadas, però si ell repeteix de candidat s’hi juga l’extinció: tots els sondejos auguren que dels 26 escons del 2019 passaria a no superar ara el 5% dels vots i a desaparèixer de Madrid.

Pablo Iglesias

El líder d’Unides Podem va convertir la seva presència al govern de coalició en el leit motiv durant el 2019, quan les eleccions de l’abril es van haver de repetir al novembre per la incapacitat d’arribar a un acord amb Sánchez. Amb només catorze mesos de gestió, el seu gir de guió que ningú esperava és desembarcar a Madrid –on Podem és l’última força amb 7 escons de 132 i només un 5,6% dels vots– per remuntar un resultat que amenaçava de deixar-lo fora de l’Assemblea de Madrid. Per avaluar la magnitud del repte, dues dades: el 2019 el guanyador de les eleccions va ser Ángel Gabilondo, i l’últim president madrileny d’esquerres va ser Joaquín Leguina (1983-1995).

Mónica García

Tot i no ser un rostre conegut pels catalans, l’anestesiòloga Mònica García, de 47 anys, ha emergit com el gran assot de les gestió sanitària d’Ayuso i d’idees megalòmanes com ara la de l’hospital Isabel Zendal. Doctora en gestió clínica i anestesista a l’hospital 12 de Octubre, la líder de Més Madrid es va implicar des de l’inici en les Marees Blanques a favor de la sanitat pública davant el llegat privat d’Esperanza Aguirre. El seu missatge fixat a Twitter és de l’1 de desembre del 2020: “Dia especial per a mi. No per la inauguració del Zendal, sinó perquè em reincorporo al meu treball com a anestesista al 12 de Octubre. I treballar a la sanitat pública, en un hospital de debò, és un orgull.”

Ángel Gabilondo

Qüestionat pel seu tarannà reflexiu i al·lèrgic a la brega, als 72 anys, Ángel Gabilondo (Sant Sebastià, 1949) està desafiant totes les travesses i aspira a tornar a ser el candidat del PSOE a la comunitat de Madrid. Si no hi hagués hagut l’aleteig de la papallona murciana d’una moció de censura del PSOE i Cs que ha capgirat el tauler fins a precipitar eleccions a Madrid, Gabilondo aspirava a ser el Defensor del Poble acordat pel PSOE i el PP en la negociació per renovar òrgans del CGPJ i el TC. Si bé alguns socialistes volien una aposta com ara Margarita Robles, Gabilondo hi tornarà després de guanyar les eleccions del 2019 amb 37 escons i de passar a l’oposició pel pacte del PP amb Cs i Vox.

Isabel Díaz Ayuso

Nascuda el 17 d’octubre del 1978 –el mateix dia i del mateix any que el seu futur rival a les urnes Pablo Iglesias–, Isabel Díaz Ayuso es va forjar al PP sent la dircom de Pecas, el gos d’Esperanza Aguirre del qual ella portava les xarxes socials. Responsable de l’aparell digital de Cristina Cifuentes, Ayuso va ser l’aposta sorpresa del PP per retenir el govern de la comunitat que els populars tenen en monopoli des del 1995. Ayuso és ara una política molt més ideològica del bracet de l’assessor Miguel Ángel Rodríguez i aspira ara a unir les dretes que José María Aznar va saber unir. “Quan et diuen feixista és que ho fas bé”, sosté.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia