El TC i el finançament

Els efectes de la sentència del Tribunal Constitucional (TC) sobre les finances de la Generalitat són devastadors. La sentència del TC desintegra el nou sistema de finançament aprovat ara fa un any i fulmina, amb la seva interpretació, els tres pilars econòmics en què es basa l'Estatut: el principi d'ordinalitat (article 206), la bilateralitat (article 210) i l'establiment d'uns mínims d'inversió en infraestructures de l'Estat a Catalunya (disposició addicional tercera).

Els arguments utilitzats pel TC per liquidar l'article 206 es fonamenten en la solidaritat interterritorial. Aquesta solidaritat es concreta mitjançant la transferència de diners procedents de les comunitats autònomes riques que l'estat fa a les pobres. Existeix un consens universal en què el resultat d'aplicar la solidaritat ha de servir per reduir les diferències econòmiques existents entre els habitants de diferents territoris, però en cap cas ha d'invertir l'ordre de posicions en el nivell de vida que tenien abans de l'aplicació de la solidaritat. El principi de no alterar les posicions existents abans de l'aplicació de la solidaritat s'anomena principi d'ordinalitat.

Segons les dades publicades per la Fundación de las Cajas de Ahorros, el 2006 Catalunya era la quarta comunitat autònoma de l'Estat en nivell de renda per habitant, abans de l'anivellament, i en canvi passa a ser la novena després de pagar impostos i rebre transferències de l'Estat. Per evitar aquesta injustícia, l'article 206 de l'Estatut estableix que l'Estat ha de garantir que es compleixi el principi d'ordinalitat per a Catalunya. En la seva sentència, el TC considera que el que diu l'article 206 no és “una condició vinculant per a l'Estat” i diu literalment que “l'Estat aplicarà la solidaritat de manera que no perjudiqui les comunitats més pròsperes més enllà del raonablement necessari”. Així doncs, el TC estableix que el principi d'ordinalitat no és d'aplicació a l'Estat espanyol i que, per tant, aquest pot “perjudicar Catalunya fins al que sigui raonablement necessari”. Cal assenyalar en aquest punt que el dèficit fiscal de Catalunya –la diferència entre el que paguem d'impostos i el que rebem de despeses i transferències de l'Estat– és d'uns 21.000 milions d'euros anuals, cosa que equival a un 10% del producte interior brut (PIB) –el valor de tot el que es produeix en un any en l'economia catalana–, el més gran que suporta cap territori del món.

La bilateralitat ve recollida en l'article 210 de l'Estatut, on es defineix la comissió mixta d'Afers Econòmics i Fiscals Estat-Generalitat com l'òrgan bilateral de relació entre l'Administració de l'Estat i la Generalitat en l'àmbit del finançament autonòmic. La sentència del TC diu que en la Constitució Espanyola no hi cap una relació bilateral en matèria financera entre Catalunya i l'Estat, i que la comissió mixta no té capacitat decisòria. Aquesta interpretació del TC de l'article 210 de l'Estatut té una lectura política de gran transcendència perquè anul·la qualsevol possibilitat d'establiment d'un concert econòmic entre Catalunya i l'Estat espanyol. A partir d'ara, no té cap racionalitat ni versemblança que algun partit polític català proposi el concert econòmic com a objectiu a aconseguir, perquè això és impossible dins de la Constitució.

La disposició addicional tercera de l'Estatut estableix que Catalunya ha de rebre, per un període de set anys, una inversió de l'Estat en infraestructures equivalents al seu pes dins de l'economia espanyola. Aquesta disposició es fonamenta en la discriminació que ha patit sempre Catalunya en les inversions de l'Estat, atès que en els darrers 15 anys només ha rebut un 10,5% del total de les inversions realitzades, mentre que l'economia catalana representa un 19,8% del PIB estatal. La sentència del TC interpreta aquesta disposició i diu que “és l'Estat a qui correspon en exclusiva decidir quines inversions realitza”. La conclusió és que la sentència del TC perpetua l'espoli fiscal de Catalunya en no reconèixer el principi d'ordinalitat com un criteri de compliment obligatori per part de l'Estat, elimina la bilateralitat i avala la discriminació que pateix Catalunya en matèria d'inversions en infraestructures. Això és un llast insuportable per al desenvolupament de l'economia catalana i per al benestar dels catalans. L'única solució és que Catalunya esdevingui un estat i que aquestes decisions les prengui el nostre ministeri d'Economia.