Virus, ciència i política

Un any després, què hem après de la pandèmia? Quina serà la pròxima plaga que ens caurà al damunt? Està preparada la humanitat per afrontar l’arribada de nous virus? Aquests i altres dubtes són els que intenta esvair l’historiador israelià Yuval Noah Harari, l’aclamat autor de Sapiens, en un article publicat al febrer amb l’explícit títol de “Lliçons d’un any de la Covid”.

Harari parteix de la constatació que, a diferència de la pesta medieval o la grip espanyola d’ara fa un segle, el 2020 ha demostrat que “les epidèmies ja no són forces incontrolables de la naturalesa”. “La ciència les ha convertit en un repte manejable. Per què, doncs hi ha hagut tanta mort i sofriment? Per les males decisions polítiques.”

En només un any, recorda Harari, es va passar dels primers casos de la Covid-19 detectats a la producció massiva de vacunes. Entremig, una cursa accelerada per aïllar el virus, seqüenciar-ne el genoma, publicar la informació corresponent i dissenyar les mesures per aturar-ne l’expansió. “En la guerra entre els humans i els patògens, els humans no havien estat mai tan poderosos.”

Gràcies a la tecnologia, l’arma estratègica decisiva: per seguir les cadenes de transmissió i, més important encara, per fer viables els confinaments, “almenys als països desenvolupats”. Internet ens ha salvat del desastre. “El 1918, era impensable que oficines, escoles, tribunals o esglésies continuessin funcionant durant el confinament. [...] El 1918, la humanitat habitava només en el món físic, i quan el virus mortal de la grip es va escampar per aquest món, no tenia on refugiar-se. Avui, molts de nosaltres habitem en dos mons, el físic i el virtual.” Però aquests èxits científics i tecnològics sense precedents no han anat acompanyats de l’encert en les decisions polítiques, les que han de marcar el camí de sortida. “La humanitat en el seu conjunt no ha aconseguit contenir la pandèmia ni dissenyar un pla global per derrotar el virus. Les eines eren aquí, però sovint ha faltat la sensatesa política.”

És als dirigents a qui correspon prendre decisions sobre el que cal fer tenint en compte “valors i interessos”. Decisions sobre els confinaments, per exemple, en què “els polítics han d’equilibrar les consideracions mèdiques, econòmiques i socials i proposar una política integral”. El mateix es podria dir de les “les noves eines de vigilància que ens ajuden a trencar les cadenes d’infecció [...] però que posen en perill la nostra privacitat i obren el camí per al sorgiment de règims totalitaris sense precedents”. Mentre que els científics han cooperat, “els polítics han fracassat a l’hora de crear una aliança internacional contra el virus i acordar un pla global”, atrapats en baralles i en un “nacionalisme de les vacunes” ignorant el fet que “mentre el virus continuï expandint-se arreu cap país es pot sentir veritablement segur”. Per tot això, Harari planteja tres lliçons bàsiques de la crisi del 2020: la necessitat de protegir de possibles atacs la infraestructura digital que tant ens ha salvat de la pandèmia; invertir més en els sistemes públics de salut i“crear un poderós sistema global per controlar i prevenir pandèmies”. Tenim el coneixement i les eines per impedir futures pandèmies, conclou Harari. Si no les evitem, el fracàs serà atribuïble, només, a la política.