“El Consell mai va ser l’escull, tot i que ho va semblar”

L’índex d’inscripcions al Consell s’ha disparat i arriben comandes per milers. Logísticament és un repte.

Té tres funcions concretes i una de política. Serveix per identificar-se, com el DNI, i dependrà de l’altra part reconèixer-li aquesta validesa en un procés amb algun tràmit administratiu entre privats, com han dit que faran organitzacions de la societat civil, mitjans de comunicació i empreses.La segona és que de portes endins serà necessària per participar en el processos polítics del Consell com ara les consultes de democràcia directa, que esperem imminents, a les eleccions de l’Assemblea de representants i els debats als consells locals. La tercera és que és la via per on arriben totes les campanyes d’activisme generades com la de desobediència fiscal o la de reimpulsar conjuntament amb l’ANC el consum estratègic per desconnectar de l’IBEX 35. I es podrà fer tant amb una Identitat Digital Republicana virtual al mòbil amb un codi QR com amb el carnet físic de bambú, que té un cost.

No demanem a ningú renunciar a fer-los com fins ara, però és veritat que tot el que no sigui necessitar el DNI per a processos administratius i de participació política és una manera d’estar menys a mercè de l’Estat.

Estem en 94.262.

Em serveix per acabar la resposta d’abans, la de la utilitat política de la targeta, que demostra la determinació d’acabar el procés de l’U d’Octubre. Allà vam començar una batalla democràtica i podem guanyar-la. La targeta de bambú és la transfiguració de la papereta de l’urna de l’1-O.

El Consell va ser creat per mantenir viu el mandat de l’1-O: protegir el capital polític generat per la gent que va anar als col·legis, va posar la papereta a l’urna i va posar la cara davant la policia, que en alguns casos la hi va partir. El Consell institucionalitza aquella eclosió. A partir d’aquí el president va posar sobre la taula la idea d’aspirar a ser un milió, mentre no puguem fer plenament efectiu aquell mandat. Quantitativament, en dos anys i mig, passar de 0 a 100.000 havent-hi una pandèmia i sent una institució d’inscripció voluntària, no és un mal balanç. El Consell vol ser l’instrument que ens permeti guanyar la pugna a l’Estat, no l’únic, però que hi contribueixi de manera decisiva, pacíficament. Perquè sigui més potent seria millor ser uns quants centenars de milers.

El Consell neix de la convicció que, davant la investidura del president Torra i la recuperació de les institucions autonòmiques, si des de l’independentisme no fèiem res més, fulminàvem tot el capital polític de l’octubre del 2017. Però, per nosaltres, tant el referèndum de l’1-O com la DUI del 27-O són legítims i suposen un abans i un després. Per això, no podíem investir un president, recuperar així l’ordre autonòmic i prou. Per tant, calia crear el Consell perquè, atès que la Generalitat no es pot fer càrrec d’aquell mandat, perquè si intenta fer-lo efectiu la tornaran a suspendre amb un nou 155, necessitàvem una institució republicana i que no estigui sota les ordres repressives de l’Estat. Per això el Consell és a l’exili. I és clar que hem de fer autocrítica, perquè potser ens hem d’explicar més i millor. Hem tingut l’inconvenient que des d’una part de l’independentisme s’ha posat en qüestió la seva transversalitat. Però això depèn que hi siguin aquells que fins ara no hi han volgut ser. Per tant, no sé si tenen molt dret a retreure-ho. Si no és més transversal, no és per falta d’interès dels que hi som: membres del govern a l’exili, dels partits amb representació parlamentària, les entitats i personalitats independents. Si mires la composició del consell de govern, està decantat clarament cap a l’esquerra. No pots retreure a un tercer allò que és responsabilitat de tu mateix.

Hem fet l’oferta a tots els membres de l’hipotètic estat major. No només a ERC i la CUP, sinó també a Junts, l’ANC i Òmnium. Avancen positivament. Si hi ha un estat major, el seu lloc natural és el Consell: podria ser un tercer òrgan dins la seva estructura institucional, al costat del govern del consell i l’assemblea de representants. I això ens posa el repte de definir bé les relacions entre ells, delimitar les funcions respectives i com rendir comptes. Els partits han de decidir si l’acord sobre el Consell és una condició per a l’acord d’investidura.

Els que han dit que cal un estat major són ells. ERC i la CUP, que cal una taula a cinc, i l’ANC, que els sembla bé un estat major sempre que formi part del Consell, igual que Junts. L’estat major només serà possible si tots es posen d’acord sobre com i on ha de ser, però si tres no hi són, ja no serà l’estat major. El Consell, obrint-se a reformular la seva governança, va fer un gest de responsabilitat per facilitar l’acord entre els partits. El Consell mentrestant va avançant amb el seu en l’execució del seu pla de govern. Ara vindran les consultes, la xarxa diplomàtica i les eleccions a l’assemblea de representants. L’escull per a l’acord no ha estat mai el Consell, tot i que ho hagi pogut semblar.

Sí, aquest és el debat. De fet, des de fa tres anys. Si s’assumeix el “Preparem-nos”, la conseqüència pràctica és que veus bé que sigui el Consell qui aculli l’estat major. Fent tots els canvis que convinguin en la governança.

És que si no comparteixes el “Preparem-nos”, potser no cal un estat major. I aleshores ja serà cosa de Junts decidir si és raonable investir o no, o ser al govern o no si aquest no assumeix l’estratègia del desbordament democràtic. No em correspon a mi decidir-ho, a banda que jo no estic dins l’equip negociador.

I tant. El secretari general, la vicepresidenta del partit i la presidenta del Parlament han dit que l’opció de quedar-se a l’oposició és real. Les confiances estan tan disminuïdes que algú es pot pensar que van de farol, i no.

Si hi ha un acord de govern ha de ser clar, transparent i amb garanties. Els mitjans expliquen que Junts i la CUP assumeixen el full de ruta d’ERC en l’àmbit nacional, la mesa de negociació, que no és la seva proposta. Però encara no he vist que ERC assumeixi el full de ruta de Junts, que vindria a ser el “Preparem-nos” i el desbordament democràtic que proposa, que a més de Junts també s’han fet seu molts altres: Poble Lliure, Demòcrates, l’ANC...

A Luxemburg tenim tres carpetes sobre la taula del tribunal. Estem pendents de la sentència definitiva arran de la demanda inicial que vam fer perquè ens reconeguessin com a eurodiputats. Hi ha les prejudicials del jutge Llarena sobre la sentència belga, que en realitat és un recurs d’apel·lació encobert i entenem que no hauria de ser admès a tràmit, perquè no hi té dret. Aquest mes presentarem la nostra demanda contra el suplicatori del Parlament Europeu. Mentrestant la justícia belga està pendent de tot això per decidir si reactiva l’euroordre.