La flama que ve del Quebec

Vint anys després d’aprovar-se per la via d’urgència, i després d’anar cremant etapes per tribunals menors, la llei sobre l’exercici dels drets fonamentals i les prerrogatives del poble quebequès i l’estat del Quebec –simplificada com a llei 99– rebia el 9 d’abril passat la ratificació definitiva del Tribunal d’Apel·lació de la província canadenca. Batejada també per molts com la llei d’autodeterminació del Quebec, l’aval jurídic convida a obrir la porta a un nou front internacional de les nacions sense estat que volen decidir el seu futur polític, en un moment, a més, en què Escòcia és a poques setmanes d’unes eleccions en què el principal favorit per guanyar-les, l’SNP, hi concorre amb la promesa de celebrar un segon referèndum d’independència a curt termini, al qual el president britànic, Boris Johnson, s’ha mostrat refractari.

Amb totes les reserves que vulguin en la comparació, el que ha passat al Quebec és com si el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) hagués ratificat la totalitat de la llei de consultes del 2014 o fins i tot la llei del referèndum del 6 de setembre del 2017, que el TC va anul·lar al cap de poques hores i per la tramitació de la qual, entre d’altres, Carme Forcadell compleix avui una pena d’onze anys i mig de presó. “És cert que el govern podria reforçar el front internacional parlant d’aquesta decisió del Quebec”, assenyala el professor de ciència política de la UOC, Marc Sanjaume. “Podria molt bé assenyalar el greuge que Catalunya ha provat molts cops de fer una cosa similar, i ha acabat com ha acabat”, sosté. A una conclusió similar ja arribava aquesta setmana la secretària general adjunta d’ERC, Marta Vilalta: “Podria ser una qüestió que obrís portes, hi estarem amatents perquè està havent-hi moviments en l’àmbit internacional –hi incloïa també Escòcia–, i Catalunya podria beneficiar-se’n”, anunciava. De moment, des del govern català han evitat entrar a fer cap anàlisi.

La principal novetat dels sis articles que dona per bons la sentència, que en ratifica una del 2018 del Tribunal Superior del Quebec, és que avala la constitucionalitat del que la llei qualifica com a “dret inalienable a escollir lliurement” el règim polític i l’estatus jurídic del poble quebequès, a més de la “regla del 50%+1”: en un hipotètic nou referèndum, amb una majoria simple dels vots n’hi hauria prou per declarar la independència. L’aclariment no és menor en el context del Canadà, ja que els recurrents –amb l’excap de l’unionista Partit per la Igualtat, Keith Henderson, al capdavant– consideraven que això contravenia tant la carta magna com la llei de la claredat aprovada pel Parlament canadenc, que recull la necessitat d’una “majoria clara” per endegar un procés de secessió pactat, sense detallar, però, cap xifra.

Més enllà d’aquesta primera anàlisi, però, Sanjaume convida a gratar en els matisos de la sentència, que no és tan taxativa. “D’entrada, és sospitós perquè tothom ha celebrat la decisió, també Henderson i el govern federal, així que hi ha clarobscurs”, alerta l’expert, que constata que el jutge, en el fons, el que ha volgut és “fer content tothom”. I és que el text fa “molts equilibris”, segons ell, per evitar definir el Quebec com a poble, i fins i tot indica que l’al·lusió a “l’estat del Quebec” és una expressió “pomposa” que genera confusió i que en realitat no té efectes jurídics. El jutge, així, no diu que la norma contravingui la Constitució, però també remata que, si s’acaba fent servir mai, la llei no es podrà aplicar sense una reforma constitucional. Per això mateix Sanjaume creu que la sentència no es pot interpretar com un aval jurídic al dret a l’autodeterminació, que va ser expressament vetat per la Cort Suprema del Canadà el 1998, tot i que la llei 99 hi al·ludeix implícitament en tot moment, sense esmentar-lo. “Comparat amb la llei de consultes catalana, jurídicament aporta una flexibilitat interessant”, opina, això sí, el politòleg.

Sigui com sigui, Sanjaume no creu que la sentència revifi el clam per un referèndum al Quebec, que des d’aleshores no ha tornat a tenir una majoria independentista. Així les coses, i amb tot “jurídicament molt ben posat, perquè fa l’efecte que no està prohibit ser independent”, remarca l’expert, tampoc s’espera que ni Henderson ni el govern d’Ottawa recorrin contra la sentència al Suprem canadenc, ja que això podria obrir la capsa dels trons i discutir jurídicament la mateixa llei de la claredat, la qual cosa voldria dir agitar unes aigües que ara semblen tranquil·les. Per tant, discutir la sentència no interessa a ningú. El full de ruta legal que portaria a la independència, doncs, està delimitat, però de moment el Quebec no té cap intenció de fer-lo servir.

Tot i l’actualitat de la sentència del Tribunal d’Apel·lació, Josep Costa, jurista i exmembre de la mesa del Parlament, indica que el que continua sent realment important és la sentència del Tribunal Suprem del Canadà, una norma que va donar lloc posteriorment a la llei de la claredat impulsada pel govern federal canadenc i la llei 99 que va aprovar el Parlament quebequès. Cada part es va apropiar dels elements de la sentència del Suprem que considerava que s’adaptaven millor als seus postulats polítics. A grans trets, la llei de la claredat recollia la necessitat que la pregunta d’un hipotètic referèndum havia de ser clara i la resposta, atribuïble a una majoria àmplia. La llei 99 s’agafava a la validesa del dret d’autodeterminació, que, segon l’estat quebequès, havia validat la sentència del Suprem, si bé, d’altra banda, aquest tribunal resolia que el Quebec no podia declarar la independència de manera unilateral malgrat que el resultat d’un referèndum fos favorable al sí. D’aquesta manera, el Tribunal Suprem del Canada convidada les dues parts a negociar un procés de separació si guanyava l’opció de la independència, però en cap cas negava el dret de consultar la ciutadania, contràriament al que succeeix a l’Estat espanyol. Per aquest motiu, Costa considera que la llei de la claredat té poca aplicació o serveix poc de referent per a Catalunya. Pel que fa a la sentència que ara avala la llei 99, la de l’opció independentista, la importància radica en el fet que avala precisament allò que ja s’intuïa que recollia el Suprem, el dret inalienable a escollir lliurement”.