El difícil encaix de la regió metropolitana
Aquest territori de 5,2 milions d’habitants inicia un procés per definir el seu futur integrant els municipis de la segona corona
Nou d’aquestes ciutats creen una entitat i demanen tenir el mateix pes que l’AMB
L’accés a l’habitatge, la millora de la qualitat de l’aire arreu i una tarifació real del transport públic, entre els reptes
Des del punt de vista estrictament legal, la conurbació de Barcelona inclou els 3,3 milions de persones que habiten als 36 municipis que, des que es va aprovar la llei que la regula, el 2010, formen part de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB). La realitat, però, és que existeix una regió metropolitana de Barcelona (RMB) que, a banda de la capital i l’AMB, inclou la resta de les poblacions de les comarques del Baix Llobregat, el Vallès Occidental, el Vallès Oriental, el Maresme, el Garraf i l’Alt Penedès. Una realitat de 5,2 milions de persones, però, sense cap organisme de govern, cosa que provoca que moltes de les decisions que pren l’AMB afectin els 164 municipis de l’RMB, tot i que gran part dels quals no hi tenen capacitat de decisió.
La sensació de greuge permanent per part dels municipis de l’anomenada “segona corona metropolitana”, els que se situen entre l’AMB i la Catalunya interior, s’ha accentuat, segons expliquen fonts properes a diverses alcaldies, en els darrers dos anys per la decisió de posar en marxa la zona de baixes emissions (ZBE) de les rondes de Barcelona –que deixa els vehicles altament contaminants a les portes de la capital , mentre que la Unió Europea ha inclòs àmplies zones del Vallès i el Baix Llobregat entre les que no compleixen la normativa– i l’ampliació, des de l’1 de gener del 2019, de la zona 1 del transport metropolità als 36 municipis de l’AMB, cosa que ha accentuat les diferències respecte als de la segona corona a causa d’un sistema de tarifació per corones del tot desfasat.
La realitat d’una gran Barcelona, una àrea més gran que la de Milà, Amsterdam o Berlín i només per sota de la de Londres i París, i les protestes de la segona corona, una part de la qual va arribar a reclamar la creació d’una nova àrea metropolitana del Vallès , van acabar aconseguint que el nou pla estratègic de Barcelona no sigui, com ho havien estat tots els impulsats des dels Jocs Olímpics, per definir el futur de Barcelona o de Barcelona i l’AMB, sinó que inclogui tota l’RMB. La mateixa alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, va anunciar, el juny de l’any passat, aquest canvi i que el nou pla participatiu inclouria tota la regió : “L’àrea que tenim ara és l’AMB, però fa molt temps que la ciutat real està composta per 164 municipis i és la regió metropolitana.”
En aquesta línia, i després que a principis d’abril el consell general del pla estratègic metropolità de Barcelona (PEMB), una entitat dependent de l’AMB, n’aprovés el full de ruta, es va posar en marxa, dimecres passat , l’elaboració del pla que ha de dissenyar el futur d’aquesta gran Barcelona de 5,2 milions d’habitants. La metodologia inclou tres mesos de debats dividits en sis grans àmbits per, un cop superada aquesta fase que preveu la col·laboració de més de 420 entitats, redactar un document de treball, aquest hivern que ve, que hauria de ser validat durant la primavera de l’any 2022.
Els reptes estratègics
Les sessions organitzades han d’abordar el debat sobre els elements que es consideren clau per afrontar el futur i que afecten tota l’RMB: la mobilitat –amb la reformulació del pla de Rodalies i el nou sistema de pagament del transport públic com a element estel·lar–, l’accés a l’habitatge, les infraestructures, el medi ambient i la qualitat de l’aire, l’ocupació, la recerca i la innovació, i la reindustrialització. Un altre dels elements que s’hauran de debatre, tot i que Colau no s’hi ha volgut pronunciar fins ara, és la governança d’aquest espai. A hores d’ara, en aquest territori coexisteixen els ajuntaments, els consells comarcals (excepte el del Barcelonès, que ja va ser eliminat l’any 2019), l’AMB i la Diputació de Barcelona. A més, la proposta d’aglutinar la comarca de l’Alt Penedès, com recorda l’arquitecte, urbanista i membre de l’entitat Fem Vallès Manel Larrosa, contradiu la llei de vegueries aprovada pel Parlament, tot i que després el Tribunal Constitucional va obligar a mantenir la distribució provincial, ja que les comarques de l’Alt Penedès i el Garraf se situaven en una vegueria diferent, la del Penedès, que la resta de les de Barcelona.
L’encaix de l’RMB és prou complex, perquè no deixa de ser una suma de realitats, de “districtes metropolitans”, com els defineix Larrosa. És difícil comparar les realitats del Vallès amb les del Maresme o el Baix Llobregat Nord, que queda fora de l’AMB. I encara més amb les realitats del Garraf i l’Alt Penedès. Fins i tot els alcaldes del Barcelonès Nord , dins de l’AMB, han aixecat la veu aquests darrers dies per expressar el seu descontentament. En aquest context, nou ciutats de la segona corona, Terrassa, Sabadell, Mataró, Martorell, Vilafranca del Penedès, Mollet, Granollers, Vilanova i la Geltrú i Rubí, acaben de signar la Declaració de Martorell, una acta formal de constitució de l’Associació de Municipis de l’Arc Metropolità, una entitat nascuda “per oferir una visió pròpia dels municipis de la segona corona dins del desenvolupament tant de l’RMB com del país”.
Objectiu: “Ser escoltats”
L’alcalde de la ciutat que dona nom al manifest, Xavier Fonollosa, va explicar: “Les ciutats de la segona corona fa més de 30 anys que fem trobades, d’una manera o altra; per exemple, vam ser molt actives, políticament i tècnica, en l’elaboració del pla territorial metropolità, però ara hem agafat una certa embranzida en veure que s’obre un debat per repensar l’RMB.” “L’objectiu –aclareix– és ser subjecte actiu en aquest procés.” Fonollosa defensa que no es pot repensar la gran Barcelona sense tenir en compte “els tres nivells que hi ha i que han de ser escoltats de la mateixa manera”: Barcelona ciutat –a la qual reconeixen el paper de capital–, l’AMB i la segona corona. Fonollosa admet que els alcaldes han tingut, “a títol individual”, contactes amb el regidor que lidera el pla, Jordi Martí, però hi han de parlar “com a entitat” i establir “quines són les bases de la col·laboració”. En aquest sentit, els plens dels nou ajuntaments aprovaran aquest mes de maig els estatuts i l’entitat començarà a funcionar en comissions. En aquesta línia, Fonollosa dona valor al fet que són “alcaldes de quatre forces polítiques diferents” i això no els ha “impedit avançar”, i deixa clar que estan oberts a la incorporació de consells comarcals i dels municipis de més de 25.000 habitants de les seves comarques, com ara Sitges, Premià i Sant Pere de Ribes.
“No naixem contra ningú; hi ha moltíssims temes a treballar i cal fer-ho sumant consensos”, assegura l’alcalde, que posa com a exemple el transport públic, per “posar fi a la disbauxa de Rodalies”; l’habitatge, “per la fugida, que anirà a més, de gent de Barcelona i la primera corona cap a la segona –un habitatge de 60 metres quadrats val la meitat a Sabadell o a Terrassa que a la capital–; el medi ambient, i la reindustrialització del territori. “De coses que no poden ser, n’hi ha moltes, però jo en trio tres que són molt exemplificadores: que Martorell sigui a 12 quilòmetres de Terrassa i que per anar-hi en tren es trigui més de 90 minuts perquè s’ha de passar per Barcelona; que el meu municipi pertanyi a la zona 3 i tingui ciutats veïnes que són zona 1, sense passar per la 2, i que entre dues de les comarques amb més dinamisme econòmic de Catalunya, i de l’Estat, com són el Baix Llobregat i el Vallès Occidental, no hi hagi cap via d’alta capacitat sense peatge”, diu Fonollosa.
Un pla per a Barcelona
Larrosa no confia gaire en el pla i creu que el manifest dels alcaldes és una espècie de rendició: “Accepten que són segona corona, que estan supeditats a Barcelona, quan és clar que aquesta divisió per corones ja hauria d’estar superada.” L’arquitecte, exregidor a Sabadell i impulsor de moviments de defensa del medi ambient i el reequilibri territorial, considera que la proposta “està feta des de Barcelona i per a Barcelona”. “No hi ha projecte de capitalitat compartida. Es tracten els municipis de fora de Barcelona com la perifèria, no pas com a iguals, i això és dubtós fins i tot des del punt de vista democràtic”, diu.
L’arquitecte parteix de la base que el debat “sobre l’organització territorial del país no està resolt i, a més, fa mandra política”. “És cert que la sentència del TC sobre les vegueries impedeix coses, però n’hi ha moltes que es poden fer, com ara copiar l’àrea de París, en un país jacobí, que dona competències diferents a cadascun dels territoris que la integren”, defensa. “En aquest procés, hi ha el perill de recuperar el pitjor de l’enfrontament entre Pujol i Maragall, entre la Generalitat i l’AMB”, sentencia.