L'oportunitat perduda de Mas

Mas ha deixat passar una nova oportunitat per mostrar-se com un líder polític a l'alçada del seu present (la seva és la formació amb més representació al Parlament) i dels seus desitjos (aspira a presidir la Generalitat). Ha preferit recórrer a una tàctica a curt quan el que es demanava era visió de llarg abast.

S'ha equivocat; l'ha vençut la miopia, les ganes de deixar en evidència les diferències entre les forces que conformen l'actual majoria, per damunt de les demandes del milió i escaig de ciutadans que fa just una setmana clamàvem unitat als nostres
polítics.

Potser esperava que la seva espantá a la Curro Romero de dijous li reportaria les simpaties del respectable. O potser creia que els partits de la majoria l'encalçarien abans no hagués desaparegut per la cantonada de la plaça de Sant Jaume. Des d'aquella nit a la Moncloa, quan gràcies a ell es va salvar l'Estatut, a Mas li ha sobrevingut una síndrome estranya. Es creu imprescindible. Les ganes d'asseure's a la cadira de Macià se l'estan menjant, i el porten a cometre errors de llibre.

No és hora de travetes ni de ficar el dit a l'ull al contrari. Que no s'enganyi el líder de Convergència i Unió. No és hora de dir que s'ho facin. És hora d'estar a l'alçada i demostrar que se sap respondre a un repte que va molt més enllà de l'actual equilibri de forces. Ara toca fer de líder. Qui no ho sàpiga veure, qui busqui rèdits a curt termini, no només no guanyarà, perdrà.